Ja ensumo els comentaris de la caspa tarragonina. Ja sento en veu baixa el menyspreu dels sectors més immobilistes de la ciutat, dels que mantenen un discurs de greuge permanent. Ja detecto què diuen alguns d’aquells que representen les elits més conservadores, espanyolistes i més identificades amb els símbols de la capitalitat administrativa de la província.
“Un gironí, president de la Generalitat!”, exclamen amb menyspreu i cara d’ofesos, abans de pronosticar que a partir d’avui cauran damunt de Tarragona tots els mals del nou govern de Catalunya i del procés cap a l’estat propi. El missatge victimista d’aquests sectors, encara amb molts resorts de poder, es pot resumir en: “la culpa és sempre de Barcelona i de més al nord (mai de Madrid), la Generalitat fustiga el sud i els que governen no ens estimen’. Representen l’unionisme a Tarragona, que treu escuma per la boca i expressa ràbia i impotència davant l’acord per la investidura, l’elecció d’un president i la posada en marxa de la legislatura.
Hi ha, afortunadament, una altra ciutat desacomplexada i activa, que fuig del discurs victimista i que viu avui amb esperança la nova etapà política. Però també reflexiona: Carles Puigdemont, de CiU, alcalde de Girona des del 2011, és el nou president de la Generalitat. Un altre alcalde gironí, Joaquim Nadal, va ser candidat del PSC a la presidència el 1995. ¿I si deixem de fer-nos les víctimes i analitzem de debò per què no hi ha polítics tarragonins de talla -amb honrades excepcions com la de Carod-Rovira- amb possibilitats de fer carrera al més alt nivell a Catalunya? Les comparacions són sempre odioses: a Girona aspiren a liderar el país i a Tarragona es conformen amb ser diputats o, pitjor encara, senadors.
entre alcaldes
Des de la distància ideològica, Ballesteros ha mantingut una relació fluïda i fins i tot cordial amb Puigdemont a les respectives alcaldies. El nou president de la Generalitat -el primer de l’última etapa no provinent de Barcelona i la seva àrea metropolitana- té sensibilitat municipal i comarcal. Per tant, no hauria de variar el suport explícit del govern català al projecte -teòricament- més important que té Tarragona entre mans: els Jocs del 2017.
Al marge de la perspectiva local, però, la investidura del nou president de Catalunya deixa constància que Puigdemont no serà un ‘florero’ ni un titella dirigit per Artur Mas. Contudent en el contingut i amable i fins i tot simpàtic en les formes, el nou cap del govern hauria de tenir com a primer objectiu gestionar amb eficàcia el present per retornar el prestigi a la institució i la confiança als ciutadans. Cal un executiu amb una enorme sensibilitat social, que actuï de manera immediata i que prepari el futur a partir d’eixamplar la base social del suport a la independència sense renunciar al màxim consens possible.
Després de tres mesos d’agonia i un espectacle polític impresentable, Puigdemont i el seu govern tenen l’oportunitat i el repte de no malbaratar el somni de les capes més dinàmiques, emprenedores i innovadores de la societat catalana, també de la tarragonina. Comença l’etapa més decisiva -i més complexa- de la història recent de Catalunya.
Felicitats per l’article Ricard.
Tarragona no ha tingut solsament diputats i senadors, també ha tingut consellers del Govern de la Generalitat, que hem exercit el càrrec amb voluntat de servei i dignitat.