Carregant ...

Un govern per a què?

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Presa de possessió de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat (foto: Nació Digital)

Presa de possessió de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat (foto: Nació Digital)

Dissabte a la nit es va arribar in extremis a un acord de govern entre JxS i la CUP que va permetre la investidura exprés diumenge a la tarda del nou president de la Generalitat, Carles Puigdemont. El món sobiranista va saludar l’acord de dissabte amb una alegria que fregava l’eufòria: s’havia salvat la cara, després d’un procés de negociació dur i desgastador que havia durat més de tres mesos. Després d’aquesta llarga i dura negociació que ha culminat amb un nou govern de la Generalitat, cal demanar-se ara si el fruit de l’acord i les seves conseqüències justifiquen aquest alleujament.

El nou president de la Generalitat s’ha compromès a dur endavant el full de ruta per aconseguir la proclamació de la República Catalana en divuit mesos —vaja, mes amunt, mes avall, segons va dir ell mateix—, d’acord amb el programa amb el que JxS va concórrer a les eleccions i amb la declaració del Parlament del 9 de novembre. Sembla que, més enllà de la negociació sobre el qui, el què i el com havien estat fixats per la CUP i JxS durant els primers estadis de la negociació, atenent a l’existència d’una majoria independentista al Parlament. El pas al costat del president Mas i la seva substitució pel president Puigdemont, en aquest context, desllorigava la situació i feia possible la continuació del full de ruta. Des d’aquest punt de vista —i això explica la felicitat de la major de l’independentisme per l’acord—, el darrer obstacle per iniciar el camí cap a la independència s’hauria remogut, evitant el risc d’unes noves eleccions al març.

“El 27-S van guanyar els independentistes, però no la independència”.

Ara bé, al meu entendre, aquesta alegria per l’acord de diumenge —reforçada pels tradicionals arguments de si la premsa de Madrid reacciona rabiüda és que anem bé—, tot i que comprensible, no està justificada. No ho està perquè parteix d’un error de càlcul electoral de dimensions majúscules que sembla que ningú, ni entre les forces polítiques, ni entre les organitzacions socials independentistes, vol esmenar. Es tracta del següent: tot i que, efectivament, el 27 de setembre les forces independentistes van guanyar per primera vegada les eleccions a Catalunya i van obtenir majoria absoluta al Parlament, el poble de Catalunya no va decidir de manera clara, transparent i indiscutible que volia fer efectiva la secessió: no hi va haver plebiscit.

Les eleccions plebiscitàries ho són ex post facto i, amb el resultat a les mans, no es pot concloure que hi hagi una majoria social suficient recolzant el sí a la independència —tampoc el no, per això sostinc que no hi va haver plebiscit, no pas que l’independentisme el perdés, la qual cosa em sembla un matís important. En definitiva, el 27-S van guanyar els independentistes, però no la independència. Això permet definir el mandat democràtic de la majoria parlamentària que ha permès la investidura del president Puigdemont en el sentit de prendre les mesures que consideri oportunes per fer possible la independència de Catalunya des del Govern, sense que estigui autoritzat a fer efectiva la ruptura, en la mesura que no hi hagut un pronunciament incontrovertible del poble de Catalunya al respecte.

“El full de ruta del nou Govern és inadequat. Cal recuperar la prioritat d’eixamplar la base social del Procés”

És per això que el full de ruta del nou Govern és inadequat, perquè es basa en un plebiscit que no va existir. Al meu entendre, el millor que podria fer el Govern de Catalunya —i la base social i política que el sosté— és actuar a partir del reconeixement de què el poble de Catalunya no ha s’ha manifestat (encara) a favor de la independència i fer el possible per a què sigui així en el futur. Això implica no pas governar per als convençuts, com sembla que apunta el full de ruta amb el que el Govern s’ha compromès, sinó governar per convèncer, de manera que, efectivament, la majoria social a favor de la independència sigui realitat en el futur i, d’això, se’n pugui derivar un mandat democràtic, ara sí, suficient.

El pitjor de tot plegat és que l’independentisme s’ha convertit en aquests tres mesos ell mateix en el seu pitjor rival, molt més poderós que els seus adversaris polítics, incapaços de cap majoria alternativa, que continuen empresonats en un discurs immobilista —cec a la desafecció evident de la major part dels catalans en relació amb el marc constitucional espanyol— o reformista —cec al decalatge entre el suport al dret a decidir entre els catalans i el que rep a la resta d’Espanya. En el fons, després del 27-S, l’independentisme ha replicat la ceguesa dels seus rivals —en aquest cas, en relació amb resultat electoral— i, amb això, ha començat a actuar en contra del seu propi projecte polític.

“L’alegria per l’acord de la investidura  no està justificada. Es parteix d’un error de càlcul electoral majúscul”

Recuperar la prioritat de l’eixamplament de la base social favorable a la independència hauria de ser, segons el meu criteri, l’objectiu principal del nou Govern de la Generalitat. Només des del treball constant per augmentar el suport a la independència és possible l’assoliment de l’objectiu. Per a això, insisteixo, cal governar per convèncer, no pas per als convençuts. Com més s’arrengleri el Govern amb els que tenen més pressa, més gent deixarà enrere i, amb això, en realitat, no s’acostarà, sinó que s’allunyarà de l’objectiu final.

Cal veure, doncs, si el nou president serà capaç de reconduir el full de ruta —que ha esdevingut més aviat una camisa de força que priva les forces independentistes de la necessària flexibilitat per dur endavant el seu projecte— i avançar en el reforçament del suport popular a la independència, única manera legítima i realista d’assolir-la. Les seves paraules de diumenge no permeten concebre massa esperances en aquest sentit, tot i que és a temps de reconduir la situació amb la seva acció política. Una altra cosa és si voldrà fer-ho o, encara més, si comptarà amb els suports necessaris.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

4 respostes a “Un govern per a què?”

  1. Enric Garcia Jardí ha dit:

    Subscric fil per randa les teves reflexions, Jordi. Gràcies!

  2. Jordi Jaria i Manzano ha dit:

    Moltes gràcies, Enric, pel teu comentari. Salut!

  3. Rafael Fernández Suárez ha dit:

    Totalment d’acord. Es necessaria una majoria molt més amplia, com en totes les decisions importants. Més clar impossible.

  4. Jordi Jaria i Manzano ha dit:

    Gràcies, Rafa!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *