De la plaça del Vi a la de Sant Jaume. Aquest és el canvi que farà cada matí el flamant nou President de la Generalitat. Un president que apunta maneres fresques, taules parlamentàries, bon discurs (de base periodística), i il·lusió. Dringa bé, que diria un tal Puigdemont.
A la Plaça del Vi hi veia cada dia el Palau del General, institució emparada per les Corts Catalanes per a recaptar diners pels nostres monarques. Com a pauta d’inici de la tasca de desconnexió li pot servir de referent, encara que de ben segur no oblida que –tot just al costat- hi ha el carrer intitulat dels Ciutadans, per on podien fer-se escàpols els qui no volien pagar. I ja sabem que la voluntat de crear una hisenda pròpia xocarà frontalment amb els homònims de l’esmentat carrer gironí.
“El president Puigdemont dringa bé, apunta maneres fresques i taules parlamentàries”
No li serà fàcil la tasca. El 47,74% condicionarà políticament tota la legislatura, duri el que duri, tal i com ja ha condicionat el pacte d’investidura. Un pacte de debilitats que, tot i remoure la il·lusió en allò que ja semblava impossible, no guareix les ferides dels tres mesos d’incomprensions mútues.
La contumaç decisió de la CUP de no investir Artur Mas el va anar desgastant fins a la humiliació de “llençar-lo a la paperera de la història” (CUP dixit), però a l’ensems el President va humiliar la CUP amb un text d’acord amb Junts pel Si, més propi dels actes de contrició manats per un rector de poble, davant el pecat acabat de confessar, que d’un acord polític entre dues formacions que volen encetar plegades un camí cap a la creació d’un nou Estat. Sort que no hi van intervenir els d’Unió Democràtica, que, de ser-hi, s’haguessin carregat tots els neulers d’un text amb massa ferum de sotana.
És a dir: un pacte de debilitats, amb els fonaments plens d’humiliacions mútues. Realment farà falta molta mà esquerra per redreçar el rumb … No tinc cap dubte que el nou President i el seu Govern ho intentaran, i com sigui que quan es parla de matemàtiques cal deixar la filosofia a la porta, i a l’inrevés, fins i tot és possible que iniciada la singladura governamental se’n surtin, i que el pacte d’estabilitat parlamentària sigui tot un èxit. Acceptem-ho… a benefici d’inventari. Desitgem-ho, a cor que vols.
“El Procés haurà d’alentir la marxa per eixamplar adhesions i recuperar forces massa desgastades del 27-S ençà”
Tot amb tot, la pregunta és: el pacte in extremis serà suficient per tal de fer avançar el procés en la forma i els terminis com estava configurat? Crec honestament que no, i que caldrà alentir la marxa per eixamplar les adhesions (concretant des de les matemàtiques i la filosofia què representa la independència d’una nació en el segle XXI, i com quedarà la nostra relació amb la resta de pobles de l’estat espanyol un cop assolida); caldrà també recuperar forces socials massa desgastades des del 27S ençà, incorporar-ne de noves, i, sobretot, fer renéixer -des de la pedagogia- l’atenció internacional sobre el procés. Li espera molta feina al Raül Romeva i … a l’Artur Mas en l’escenari internacional, el qual, arribada l’hora, ha d’esdevenir del tot decisiu. Sense reconeixements externs no hi haurà independència.
Com no n’hi haurà sense una immensa cohesió social i empenta ciutadana en el que segurament serà el moment determinant del procés: aquell en que caldrà plantar cara des del carrer a les envestides d’un Estat que no ens deixarà marxar sota cap concepte. És clar que, com sempre, ho farem amb un somriure. El somriure que hem recuperat des que ens hem vist obligats a conèixer al Molt Honorable Carles Puigdemont, de la qual cosa alguns n’estem encantats.
