Després de molt de temps, de cortines de fum, especulació, d’Eurovegas, de dir si volem rebre amb els braços oberts un inversor que —oh, sorpresa!— no pot trepitjar els Estats Units d’Amèrica (curiós que un capitalista de pro no pugui entrar al país dels capitalistes de pro…), sembla que el projecte polèmic de BCN World és a la corda fluixa. Si és que mai ha estat a la corda ferma que ens deien, però això ja són figues d’un altre paner que avui no comentarem.
Un projecte com aquest, que crec que és a bastament conegut pels lectors, era i és manifestament injust amb el territori per molt bona propaganda mediàtica que hagi rebut: casinos, beneficis fiscals, alcohol, tabaquisme… i tot un reguitzell de perles que s’hi associen de forma clara, però potser sibilina, perquè no són part oficial del projecte. O és que a ningú no li importa la greu precarització laboral que suposaria —pensem que hi hauria sous que triplicarien el SMI, o que potser no hi hauria precarització de contractes? I quin impacte ambiental tindria, tot això? El Camp de Tarragona no és un territori ric en aigua; de fet l’abastiment d’aigua del territori és gràcies a un minitransvassament d’aigua ebrenca —recordem-ho i diguem-ho clar.
També és evident que també tindria un greu impacte sobre la mobilitat, perquè d’alguna manera s’haurien de moure les grans masses previstes per farcir i fer funcionar l’engranatge monetari del parc. Però l’impacte ja va més enllà d’això, perquè també recau sobre el patrimoni que és la terra que trepitgem i que, no ho oblidem, és la que ens acull i no en tenim d’altra… Moltes coses, molts factors, i un preu molt elevat. Us sona allò de socialitzar el cost i privatitzar el benefici?
El model de turisme familiar que sovint es defensa des de Tarragona és completament aliè al complex projectat
Potser començar a pensar de forma una mica més racional estaria bé, en lloc de fer-ho com sempre: pensant en el benefici privat, personal i monetari que sembla que mou tots i cadascun dels moviments de terra d’aquest racó de costa dels Països Catalans. La Caixa i bona part de l’empresariat ja s’han fet les costelles d’or amb explotacions com Port Aventura —també ha tingut conseqüències, però evidentment res comparable amb el que tindríem amb el complex turisticoludòpata que ens ofereixen encara—, però com que l’avarícia no és cosa de pobres, sant tornem-hi i seguim collant un territori que ja té la sobreexplotació i massificació com a marca de la casa.
Potser l’acord entre la CUP i Junts pel Sí, pel qual es donava suport parlamentari a la investidura de Puigdemont, s’hauria de veure com un autèntic favor al territori. Aquest projecte que d’entrada tenia unes pretensions dignes d’un faraó s’ha anat desinflant, però legalment, a data d’avui, les coses estan com estaven fa ben poc. La legalitat mana i ordena, certament, però és en mans dels qui fan les lleis desfer el que s’ha fet contra l’interès general.
De fet, el model de turisme familiar, que sovint es diu que es defensa (per exemple el Patronat Municipal de Turisme de Tarragona ho diu), és obvi que és completament aliè al que bastiria BCN World; com s’entén, sinó, que la sala Bagdad de Barcelona (que es dedica a la indústria del sexe, per si no se’n té referència) manifestés recentment que li agradaria instal·lar-s’hi? Doncs no és perquè tingui intenció de dedicar-se a una altra cosa, sinó perquè sap de primera mà què va de bracet amb el joc… i no són precisament les coses que pensem quan diem «família». Alcoholisme, ludopatia, i sota de la capa que cobreix i separa el que és públic del que no ho és, drogues, màfies, tràfic de persones… Res de bo, vaja.
En fi, molts factors a sobre la taula, però sembla que al final d’aquest túnel hi ha una llum que enfocarà el Pla Director Urbanístic i el volatilitzarà. O això és el que s’ha promès, si més no… En qualsevol cas, convé no badar. Gat escaldat, amb aigua tèbia fuig.
No puc estar-hi més d’acord…abans de vendre’ns per un plat de llenties (que es menjaran els altres), podem fer el refotut favor de pensar quin model de territori i de turisme volem (i ser-hi conseqüents), enlloc d’anar com un pollastre sense cap, d’un costat a l’altre, sense projecte de referència?
Gràcies per comentar, Laura. Bona part del problema que tenim a com a territori —i en clau local és així o bé encara més i tot— és que no passem de pensar a curt termini i, quan deixem de fer-ho, és per projectes faraònics, de pantalla cosmètica: BCN World i Tarragona2017 en són un exemple clar. Mentrestant, escoles en barracons, diners i diners cremats, plantes d’hospitals (semiprivatitzats) tancades i feina rai per tirar endavant.
Pensar a curt termini empobreix el territori i el fa deutor per anys i panys. Pel que fa a la segona part del teu raonament, no em veig amb cor de tenir una opinió fonamentada sobre, per exemple, el que en dius semiprivatització d’hospitals. S’hauria de distingir entre gestió i propietat pública, cooperació entre ens en benefici del ciutadà i necessitat o no de la mateixa. En qualsevol cas, el que tinc clar és que ens mereixem un replantejament de cara a futur del que volem ser, que haurien d’encapçalar els polítics locals que hem escollit, juntament amb d’altres entitats de la ciutat o territori, per tal de dissenyar un model respectuós amb el medi ambient, amb el nostre tarannà (que té poc a veure amb els casinos, i molt amb la cultura, la gastronomia, el paissatge, el clima, les festes, les tradicions…), i amb les veritables necessitats de la gent. Ara, s’estan tapant forats sense sentit i hipotecant a generacions senceres.