El nou acord de govern a l’Ajuntament de Tarragona, entre el Partit dels Socialistes, el Partit Popular i les restes d’Unió Democràtica dibuixa un miratge d’estabilitat en un consistori fragmentat, enfrontat a reptes de futur majúsculs. L’alcalde, visiblement erosionat per la incapacitat de liderar un projecte creïble de ciutat i els serrells d’una gestió municipal no sempre transparent, ha decidit buscar un corró en el consistori a qualsevol preu, per garantir-se la tranquil·litat en els plenaris.
Les crosses que el sostenen són Alejandro Fernández, aparentment abandonada la idea de ser alternativa a l’alcaldia, i Josep Maria Prats, residu consistorial d’una força política que ha esdevingut extraparlamentària en sis mesos —només li ha calgut presentar-se en solitari a dues conteses electorals. Amb aquests components, el pacte municipal anuncia un govern moralment tocat, políticament regressiu i estratègicament orfe.
Un alcalde dèbil ha anat a buscar suport d’un líder en hores baixes, que no ha estat capaç d’obtenir res per a Tarragona en el seu mandat al Congrés, formant part de la majoria absoluta que ha governat Espanya els darrers quatre anys, i d’un trànsfuga adherit a un partit polític marginal, que hagués hagut de gestionar amb més decòrum la seva condició. El pacte, això sí, es ven com un gest de generositat, tot i que sembla que aquesta es prodigarà més entre els propers a les forces polítiques implicades que no pas cap als ciutadans.
Tarragona, doncs, afronta un període decisiu amb un govern municipal extraordinàriament fràgil pel que fa a la seva capacitat política, un govern municipal que mostra una llunyania extraordinària amb la ciutadania, una voluntat confessa de mantenir pràctiques poc transparents i massa inercials en l’administració municipal, i un discurs polític francament conservador, provincià i isolador. En definitiva, sembla que ens hem embarcat en un viatge al passat, cap al 1976. Com aleshores, les eleccions semblen molt llunyanes i caldrà prendre molta paciència per assistir a la descomposició d’un govern que neix extraordinàriament desgastat.
“L’acord de govern adreça un missatge tranquil·litzador als de sempre i reitera les inèrcies històriques que condemnen la ciutat”
L’horitzó dels Jocs Mediterranis, un projecte inconsistent i buit de contingut per al qual hi ha cada vegada menys temps per rescatar, sembla que justifica, als ulls dels signataris del pacte, un govern sòlid, però el cas és que l’acord no presenta cap novetat significativa en aquest sentit, ni permet concebre’n massa esperances. Més enllà d’això, el mantra de la Tarragona capital, la banalitat del discurs de la smart city, en una ciutat amb problemes evidents de mobilitat i d’estructuració urbana que no es poden resoldre amb eslògans, i el suport a Barcelona World, obviant la seva oberta contradicció amb qualsevol oferta turística de qualitat basada en el patrimoni i la cultura, són els elements cohesionadors d’un projecte polític al que és difícil atribuir cap altre mèrit que el de repartir i assegurar canongies.
Això sí, l’acord té el mèrit de convertit una situació potencialment convulsa en el plenari en l’enèsima repetició de la bassa d’oli del sergent Blázquez, tot adreçant un missatge tranquil·litzador als de sempre i reiterant les inèrcies històriques que condemnen la ciutat, més enllà del victimisme que, de ben segur, serà un altre dels trets característics del discurs del nou cartipàs. Que la descomposició del govern municipal no es converteixi en degradació de les possibilitats futures de la ciutat en els pròxims tres anys sembla que depèn, a hores d’ara, més de la fortuna que de l’acció política.
Sembla que un cop més l’alcalde (el que sigui perquè tots en fet el mateix) vol deixar Tarragona endeutada per vida d’hereus. La bogeria dels Jocs sembla que només la veiem com a tal uns quants que encara podem pensar de manera independent. Per altra banda també sembla que, finalment, es vol convertir un turisme familiar en un que comprengui prostitució, ludopaties i drogaaddicció. Espero que algú posi seny en mig de tanta disbauxa.
Amb aquests tres cuiners només pot tractar-se d’una bassa d’oli… refregit !!
Un tripartit que no desperta cap il·lusió a ningú. Ni a ells. Estarà Tarragona condemnada a que la governin mediocres? Sortirem mai d’aquest forat negre amb pudor de ciri?
Hem arribat allí on, inexorablement, ens menave el Sr. Ballesteros: al no res. Venedor de fum com el seu mestre Rodri. Zapatero, potser milloran-lo, navega des-de la inòpia a la ignorància. Tot això no ho pot fer tot sol, i el seu equip procura , encara, gestionar? els greus problemes que té la nostra ciutat. Ah¡ ja tenim cinc- 5- assesors mes, no mes?