Hi ha moltes llengües encara, en ple segle XXI, que no disposen ni d’una ortografia unificada i normalitzada, ni d’un ús públic que pugui ser qualificat de normal. Des del punt de vista de la norma ortogràfica, el català és una llengua normalitzada, d’ençà del gener de 1913, amb les normes de l’Institut d’Estudis Catalans, preparades per Pompeu Fabra. Però en allò que n’afecta l’ús social, la llengua catalana no és encara un idioma normalitzat en el seu territori com sí que ho són el francès, el castellà o l’italià en el seu. Per a comprovar-ho, només cal acostar-se a un quiosc de premsa al carrer, anar canviant de dial a la ràdio o de canal a la televisió, escollir un cinema on veure una pel·lícula, assistir a un judici o bé adquirir qualsevol producte de consum per a la llar: electrodomèstics, elements de neteja, menjar envasat, begudes i licors de tota mena, etc. D’ençà de la integració per la força de les terres catalanes a l’estat espanyol –una part ho havia estat abans al francès- el català hi ha viscut molts més anys de persecució legal, hostilitat institucional i ofec civil que no pas d’una mínima normalitat.
La ferotgia de la repressió ha conegut períodes més intensos, sense cap mena d’escrúpols per la duresa de la represàlia, però també d’altres en què una suposada tolerància de vellut amagava una bel·ligerància mal dissimulada. La reiterada repetició de normatives contràries a l’ús del català en certs àmbits, però, no era més que la constatació d’un fracàs en el seu objectiu per part dels repressors i la prova d’una resistència nacional que es negava a renunciar al seu idioma. L’administració espanyola modificà noms i cognoms de la gent, topònims de pobles i ciutats, carrers i places i canvia la identitat del paisatge per a despersonalitzar-lo. Rius i carenes, cims i valls, dreceres i camins, estanys i rierols, núvols i vents, van patir la violència lingüística del braç potent de les fúries que volia homogeneïtzar-ho tot a les lleis i normes de Castella, és a dir, a la llengua d’Espanya. A aquest propòsit de fer passar per normal allò que no ho era, hi ajudà la política assimiladora, els interessos econòmics i també la inconsciència, la indiferència i la dimissió d’una part de la ciutadania.
Però mai no hi hagué una renúncia col·lectiva. Enmig de la ignomínia, s’anà fent la llista de gent que vivia per a salvar-nos els mots i retornar-nos el nom de cada cosa, aprofitant totes les escletxes i pretextos possibles, un veritable exèrcit del poble, integrats per homes i dones d’arreu, soldats sense nom, però amb consciència. Historiadors i poetes de poble, escriptors i cantants que prestaven lleialtat al català i no canviaven de llengua tot i les promeses d’un futur professional més folgat, clergues i religiosos que emparaven l’idioma emprant-lo, activistes de vàter d’empresa i de bar de facultat, experts a enganxar adhesius reivindicatius als semàfors i als rètols que discriminaven el català, impressors que se la jugaven imprimint en la llengua perseguida quan això era una acció clandestina, mecenes de butxaca ampla o de patrimoni estret que finançaven l’infinançable, Ramons i Maries que s’entossudien a perdre l’accent de la vergonya i Núries i Eulàlies que guanyaven el de la dignitat. I, ben sovint, l’ús de tot tipus d’argúcies lingüístiques per a no fer agenollar la llengua, com quan es fundà, en plena dictadura, Òmnium Cultural, nom corporatiu d’identitat filològica imprecisa. Al llarg de la història, però, hem vist com no són les llengües que salven les pàtries, sinó les pàtries que salven les llengües, si volen. I Muriel Casals va voler una cosa i l’altra. Avui, ja forma part de la llista de la dignitat i el dolor per la seva pèrdua, imprevist, injust, trasbalsador, és un sentiment que compartim.
Olga Xirinacs, Josep-Lluís Carod-Rovira, Núria Aguadé, Joan Andreu Torres, Rosa Maria Codines
Els signants d’aquest article col·lectiu han presidit Òmnium Cultural del Tarragonès en distintes etapes de la seva història.
