Estimat director,
Ja és ben cert, ja, com deia mon avi que al cel sia, que l’alegria hi dura ben poc a casa del pobre. Aquí a Reus va venir un bon home (bé, va, deixem-ho en un home) de Barcelona amb una maleta plena de calerons frescos i sense ni preguntar d’on els havia tret li vam lliurar les regnes del Club de futbol Reus Deportiu. Naltros, que sempre havíem anat justets de diners, de sobte en teníem el cabàs ple. Fa uns dies, però, els jugadors van dir a la premsa que fa tres mesos que no cobren. Mal assumpte, si se suposa que l’objectiu és pujar allà a les alçades, amb vosaltres, a la Segona A.
Per on començo? Pel principi, suposo. A Reus mai he estat gaire de futbol, ja ho saps. Ens ha tirat més l’hoquei, tot i que ara al pavelló hi van quatre gats. Pel futbol hi desfilaven els de sempre, i durant anys i panys tan sols els fanàtics es delien per veure partits amb l’Europa o la Rapitenca com a rivals. Finalment, després de diversos intents frustrats, l’equip va deixar la Tercera l’any 2011 per instal·lar-se a la Segona B, on ens vam trobar amb els nastiquers.
D’entrada, i com a club modest de tota la vida, l’objectiu no era cap altre que la permanència. Que ja estava bé, tu. Després de tot, la caixa era ben buida. No obstant això, i d’un dia per l’altre, l’arribada a Reus del senyor Joan Oliver ho va canviar tot. Exdirector de TV3 i amic d’en Laporta, que d’embolics en sap una mica, ens ha omplert la plantilla de portuguesos ‘gràcies’ al seus contactes amb el representant Mendes (sí, sí, el mateix d’en CR7), el senyor Oliver és algú polèmic, per dir-ho suaument. Per cert, s’ha sabut que el jutjaran pels casos d’espionatge lligats a la seva etapa a la directiva del Barça, anys enrere. Una joia, amic meu.
I vas pels bars reusencs, que és on hi ha la saviesa, i els ganxets estan inquiets. No, no ho acabem de veure clar, tot això dels fons d’inversió, i els lusitans amunt i avall, i tot això del pressupost desorbitat per assaltar la Ligaadelante però que després no n’hi hagi ni cinc per pagar als jugadors. Si van mal dades, el senyor Oliver agafarà el poc que arreplegui i fotrà el camp. La qüestió, llavors, serà què passarà amb el nostre Reus Deportiu.
I llavors llegeixes les cròniques del Nàstic del nostre benvolgut Quim Pons al FET a TARRAGONA i tot és alegria, i confiança. I saps que l’equip rutlla, i que als despatxos també en deuen passar, de coses lletges, però coi, és que a mi em feu enveja. I no precisament sana. Més ens val que la piloteta acabi entrant i l’equip pugi a la categoria de plata. Del contrari, el futur del club ja no serà roig-i-negre. Negre, simplement.
