
Imatge oficial utilitzada per anunciar la inscripció de bandes al Festival de Dixieland 2016. Foto: AJUNTAMENT DE TARRAGONA
El Festival de Dixieland de Tarragona 2016 “torna a internacionalitzar-se”, diu el programa oficial del certamen. Es reconeix, d’entrada, que el festival havia perdut aquesta condició en les darreres edicions, quan s’havia apel·lat a la importà ncia de promoure les bandes locals. En el fons, però, era l’excusa per amagar les fortes retallades dels pressupostos públics i l’absència de potents patrocinadors privats.
L’edició número 22 del Dixie sembla que vol recuperar tÃmidament aquells anys de glòria i que, lamentablement, l’ajuntament i el conjunt de la ciutat es van deixar perdre. El 2010, fa només sis anys, el certamen tarragonà era considerat pels especialistes un dels quatre millors d’Europa en aquesta especificitat del jazz. Molts recordareu, per exemple, la Narria de cavalls del patrocinador principal, Cervezas Ambar, que es passejava pels carrers de la ciutat i formava part de l’imaginari del Dixie.
Del Dixie al Concurs de FocsÂ
Per als nostà lgics, aquà teniu el programa i dossier de premsa del festival en la seva dissetena edició. Aquells anys era una forma alegre, musical, popular i divertida de donar la benvinguda a la primavera tarragonina. L”invent’ va nèixer el 1994, va agafar molta empenta durant la passada dècada i després, inexplicablement, va caure per falta de voluntat polÃtica. Un cas similar al del Concurs de Focs Artificials, que havia aconseguit un prestigi internacional de primer ordre i que el consistori per culpa, suposadament, de la crisi, va convertir en una Mostra aquell fatÃdic 2012. Després, ja no ha pogut tornar als nivells d’edicions anteriors.
El Dixie corre el perill de no recuperar ja mai més aquella complicitat que hi havia amb la gent de Tarragona. I la ciutat haurà perdut una altra oportunitat de mantenir la fortalesa i la projecció medià tica que ofereix un certamen internacional de primera categoria. I no n’anem precisament sobrats, de festivals. Al marge de Tarraco Viva -que ha vist engreixar els seus pressupostos, aquà sÃ, amb clara voluntat polÃtica-, i el Minipop -una idea pionera que s’ha exportat a altres ciutats i que sobreviu grà cies al patrocini privat-, Tarragona és gairebé un desert.
Comparacions odiosesÂ
Quina enveja veure per televisió i als diaris catalans la dimensió, l’èxit de públic i organització i la projecció del Festival Internacional de Circ de Figueres amb només 5 edicions!!! I quina enveja sana comprovar que una ciutat com Lleida compta amb la Mostra Internacional de Cinema d’Animació de Catalunya (del 25 al 28 de febrer), el Festival de Músiques Disperses, MUD, (del 10 al 13 de març) i la Mostra de Cinema Llatinoamericà (del 8 al 15 d’abril). Un festival per mes a la capital de Ponent!!!
Ja no vull posar el cas de Girona perquè les comparacions enfonsarien la nostra moral col·lectiva. Què passa a Tarragona? Només tenim públic per contemplar les processons de Setmana Santa i les desfilades del Seguici Popular? No som capaços de crear festivals moderns, contemporanis, avanguardistes i populars alhora, que mirin al present i al futur, que ens donin projecció de ciutat, i facin augmentar el consum cultural i la nostra autoestima?
Tant de bo la possible incipient revifalla del Festival de Dixieland sigui un sÃmptoma de nous temps. Tarragona necessita un full de ruta clar i situar la CULTURA (amb majúscules) en el centre de les seves prioritats estratègiques. Ho sabran veure els polÃtics? Els dubtes són molts i estan més que justificats.

Acte de presentació del Festival de Dixieland 2016 amb músics, patrocinador i regidor de Cultura. FOTO CEDIDA.
Completament d’acord amb l’article. Hi afegiriaI, en la seva modèstia, el Festival Internacional de Teatre de Tarragona. El FITT ha permès veure obres meravelloses que mai haguéssin programat els de l’Ajuntament.
Té raó, Josefina, quan parla del FITT. Un festival, però, que es pot fer grà cies a la implicació forta d’una empresa: Repsol. Les aportacions de l’administració pública en aquest cas i en d’altres són mÃnimes, insignificants.