Advertisement
Carregant ...

Viure la mort

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Aspecte de la Unitat de cures pal·liatives a l'hsopital sociosanitari Francolí. Foto: AITOR POMBO

Aspecte de la Unitat de cures pal·liatives a l’hospital sociosanitari Francolí. Foto: AITOR POMBO

L’Hospital sociosanitari Francolí és un referent del sistema públic de salut a Tarragona. Ubicat al parc sanitari Joan XXIII, compta amb una unitat de cures pal·liatives ambels darrers avenços en suport psicològic, emocional i espiritual a pacients i familiars durant la fase terminal i el dol. Moments difícils per a tothom, on l’ajuda professional va més enllà del dret a un final digne.

Tots hem pensat com serà la nostra mort. I el primer que ens ha vingut al cap és que no volem patir. També hem pensat en els nostres familiars i amics i els hem desitjat la mateixa sort. La vida i la mort, font inesgotable del pensament filosòfic i literari, formen dues línies paral·leles que, tard o d’hora, es creuen. Una obvietat (“llei de vida”, en deien els nostres avis), tot i que en la nostra realitat sociocultural, on s’imposa de manera majoritària la tradició religiosa judeocristiana, és encara un tabú.

No és habitual portar els nens als funerals o de visita a l’hospital quan el malalt viu els darrers dies. I preferim parlar-ne poc, la qual cosa ens porta a afrontar amb una preparació emocional insuficient aquell moment on tot canvia de cop i volta. “La meva vida es va trencar en uns minuts”, reconeix Rosa Maria Garcia. La seva germana, Juani, va morir a finals del 2015 per una esclerosi lateral amiotròfica (ELA). Una afectació degenerativa que forma part del que coneixem com a malalties rares o minoritàries, ja que les pateixen, percentualment, poques persones, i també per aquest motiu no hi ha la conscienciació social necessària per impulsar i finançar la seva investigació.

L’ELA ataca les cèl·lules del sistema nerviós i les destrueix de manera gradual, provocant una paràlisi muscular progressiva a tot el cos, que acaba en la mort. És, doncs, un procés dur i dolorós per al pacient i els seus familiars que, segons la persona, pot anar més o menys lent. “A la meva germana l’hi van diagnosticar a finals de l’estiu del 2014, amb 58 anys, i en tres mesos ja no podia caminar i tenia dificultats per parlar. No va arribar a fer els 59”, recorda Garcia, encara amb llàgrimes d’emoció.

(…)

Aquest és un fragment del reportatge que podeu llegir sencer al número 16 del FET a TARRAGONA. La revista la podeu demanar al vostre quiosc i llibreria. La trobareu amb el segon fascicle, de regal, del col·leccionable ‘Tàrraco, Patrimoni Mundial. Una nova visió’, dedicat a les Muralles romanes.

Si encara no en sou subscriptors, us convidem a afegir-vos a la família del FET. Per només 30€ tot l’any rebreu a casa les revistes i els fascicles i gaudireu d’activitats culturals gratuïtes i exclusives i el sorteig d’entrades per a espectacles als teatres de la ciutat. Podeu complimentar la subscripció ara i aquí.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *