«Mucha gente pequeña, en lugares pequeños,
haciendo cosas pequeñas, puede cambiar el mundo»
Eduardo Galeano
[Antecedents: Avui no és vuit de març. Obvi? Potser sí. Més antecedents: una assemblea feminista, Cau de Llunes, pinta un mural a la paret d’un solar a la Rambla Vella, que denuncia les dones assassinades als Països Catalans des de finals de 2015. L’Ajuntament de Tarragona l’esborra en menys de dotze hores. Tres voltes. Dit això, prosseguim.]
Està molt bé que es facin concentracions cada vegada que una dona és assassinada, i es poden fer comunicats lamentant-ho. I és necessari fer-ho. No s’ha de silenciar ni una sola agressió, ni un sol assassinat, ni una sola repressió ni un sol assetjament. Però esborrar en, aproximadament, dotze hores un mural que denuncia la violència contra les dones —ubicat en un mur de ciment d’un solar perfectament buit, no en cap habitatge, ni en cap local comercial, ni en murs d’edificis singulars o històrics— denota que, com a poc, es té en menys consideració del que es reconeix la lluita que vol evitar precisament la discriminació i violència que propugna, dia sí, dia també, el patriarcat a tot el món. I això enceta un debat sobre l’espai públic, de retruc, potser tangencialment. Però, a quin cost? A quin preu? Es té la mateixa consideració per totes i cadascuna de les pintades que es fan a l’espai públic? M’atreveixo a dir que no. Diria que ben poques vegades s’actua amb aquesta rapidesa, si no és que el missatge o el lloc en qüestió molesten especialment.
Efectivament, un mural sol no fa res. Però sí que és un espai simbòlic, que ens recorda quotidianament una realitat molt dura, que passa per això i per les andanes dels trens, els carrers mal il·luminats o la pressió estètica. Però tampoc amb denunciar això sol no n’hi ha prou. Potser alguns —i algunes— creuen que usant el femení genèric ja n’hi ha prou, mentre de nit, a la barra del bar, seguiran comportant-se com assetjadors. Algunes —i alguns— creuran que no n’hi ha per tant, que no passa res per dir «guapa» com afegitó a qualsevol frase, per part d’un desconegut a una desconeguda. Potser alguns —i algunes— diran que fer concursos infantils de bellesa no és dolent, i potser algunes —i alguns— veuran que un mural és exactament igual que una pintada qualsevol en un racó qualsevol, i no: un mural no és una pintada, igual que un grafit no és una pintada.
Qui escriu aquestes lletres és home, blanc, heterosexual i del primer món, i no usa el femení genèric (podeu buscar opinions filològiques per comprovar que el debat és candent). I avui, que no és 8 de març, tot deu anar rodat, que ja ho tenim fet, que ja està tot encaminat perquè tenim lleis que ens protegeixen i policia i jutges que fan que s’apliqui la igualtat entre sexes i gèneres. Per no parlar de la lluita de transsexuals i intersexuals, que ja ho tenen tot reconegut, aconseguit i paït.
I no. Perquè seguim tenint una societat desigual, que parteix de la discriminació i del patriarcat. Un patriarcat, que, sigui dit de passada —aquest missatge va dirigit a homes— també us afecta.
Només per acabar: recordem-ho, si tenim jornades de vuit hores, si tenim drets com les vacances, les baixes laborals, el dret a l’avortament, la sanitat pública… És perquè un dia, tal com van fer les dones de Nova York, vam dir prou. Per això, un petit acte subversiu molesta tant: perquè no és tan petit ni tan innocent com ens podem pensar. Paraula de Galeano.
