Jon Pérez “Bolo” dóna una assistència perfecta a Diego Torres perquè aquest superi a Juan Pablo i faci el darrer gol del Nàstic abans de ser equip de Primera Divisió. Era un mes de maig del 2006 i aquell equip dels Buades, Diego Torres, Codina, Serrano, Bolo, Manolo, Ruben Pérez i sobretot Pinilla, feia les darreres passes abans de jugar un any en la que aquell moment era la millor lliga del món. Deu anys més tard Naranjo s’encarrega de fer de “Bolo” i Achille Emana no falla davant del mateix Juan Pablo per posar el Nàstic en llocs d’ascens directe com va fer aquell mes de maig el “pichichi” Diego Torres. Aquest cop l’ascens és més lluny, manquen onze jornades de lliga, trenta-tres punts en joc, una eternitat en una categoria ajustada i on les ratxes d’onze jornades sense perdre lluny d’assegurar-te un premi gros, serveixen només per afiançar-te.
Els grana, però, no han aconseguit només el primer objectiu de la temporada, la permanència, que amb cinquanta-un punts ja és una realitat, l’equip ha convertit la salvació matemàtica en el primer acte de fe per pensar que el següent repte no és cap altre que l’ascens. La victòria davant del Numància en un partit travat ha servit per fer creure als incrèduls i per tornar a ensenyar els recursos d’un equip que segueix sense cansar-se de guanyar després de gairebé tres anys d’èxits. Els de Vicente Moreno demostren que són capaços de tornar a girar el partit i obrir la segona part després de trencar la pressió dels d’un Jagoba Arrasate que va llençar olors d’altres temps per l’equip de Moreno. Arrasate sap que un ascens no s’aconsegueix només jugant bé i guanyant partits i que l’actual línia d’aquest Nàstic ensenya tots aquells condicionants que serveixen per aconseguir èxits sense una lògica racional.
El somriure d’Emana i el ball posterior amb el nouvingut Daizuke Suzuki posa a l’aparador que l’equip és feliç i que en aquest esport de sentiments i contrastos els de Moreno han trobat el punt exacte del control de les emocions per encarar cada partit com una final a partir d’ara. La plantilla ara sap que són clars candidats a ser-hi i que ja no són aquell equip tapat que s’ha trobat en els llocs de privilegi sense saber exactament com. A partir d’ara la persisitència, la gestió i una bona dosi d’atzar prenen el protagonisme a la racionalitat i el control. Els grana han de fer valer l’experiència dels dos últims play-off per demostrar que són capaços de dominar tot allò que va més enllà d’una pilota i onze jugadors sobre un terreny de joc.
El club ha de fer ara aquell pas endavant necessari que potser s’ha estat reservant per aquesta recta final de campionat. S’ha de tornar a implicar a aquells que van omplir el camp davant del Numància ara fa deu anys. La història d’aquell equip dels Diego Torres, Bolo, Codina, Serrano, Buades, Manolo, Ruben Pérez i sobretot Pinilla vol renovar les seves pàgines amb canvi de noms però amb situacions paral·leles, situacions per gaudir i per fer gaudir. Diu la llegenda que un 20 de maig del 1992 al vestidor de l’antic Wembley, Johan Cruyff, abans del partit més important de la història del Barça, no va fer cap “arenga” ni cap sessió d’estratègia, ni tàctica als seus jugadors, l’únic que va dir el geni holandès va ser allò de “sortiu i gaudiu”.
