15.8 C
Província de Tarragona
Dilluns, novembre 4, 2024

Un plat a taula

Safates de macarrons preparades per a l'associació
Safates de macarrons preparades per a l’associació Pax Mundo. Foto: ORIOL VENTURA.

Mentre aquest article s’acabava de coure, entro en un bar per fer-hi un cafè curt amb poc sucre. Des de la barra estant, i amb més desgana que passió, mentre la parròquia del bar afirma que el govern espanyol en funcions no sap res del TTIP, i de forma desinteressada el cambrer perdona uns cèntims escadussers del canvi d’una clienta habitual, prenc el diari que jau sobre la barra de bocaterrosa. Fortuïtament ensopego amb un exemplar de La Vanguardia i començo a fullejar-lo, per comprovar que Xavier Antich signava l’article «Els drets socials imperatius» (això passava un 25 d’abril en un peu de pàgina 24 no gaire generós). És un fet destacable i d’agrair que el diari del conde parli en aquests termes, on s’afirma que el sistema és injust i insolidari per definició; si el consulteu, veureu que hi apareix el mot «estructural», i això té unes implicacions altament paradoxals amb la línia editorial de la capçalera barcelonina.

 

Deia que aquest article s’acaba de coure i ensopego amb un altre que va en línies semblants a les que jo havia concebut. Deu ser que és un tema malauradament candent, amb iniciatives com el gran recapte que organitza el Banc dels Aliments, però jo el que pretenia és parlar a una escala molt inferior, però no per això menys rellevant o amb poc impacte. A la ciutat de Tarragona l’Associació Pax Mundo reparteix de forma gratuïta, solidària i altruïsta plats de macarrons a la plaça Prim, popularment coneguda com la plaça de la Mitja Lluna, davant de l’església de Sant Joan. I més enllà dels macarrons, algú que es mira la cara d’aquestes persones i els pregunta com estan.

 

Pax Mundo ho fa setmanalment; inicialment, de forma totalment autogestionada i autofinançada, però ara ja amb alguns donatius d’institucions i de particulars, i amb la col·laboració del Departament d’Educació, que permet que s’utilitzin les estructures del Complex Educatiu de Tarragona per poder preparar els aliments —alguns dels quals porten els voluntaris de casa seva— amb totes les garanties sanitàries pertinents. El repartiment es fa amb els voluntaris de l’associació, i les persones que ho reben tenen pocs —o nuls— recursos econòmics i amb una problemàtica social accentuada. Entre les persones que hi assisteixen, hi ha tot tipus de casos, però hi són freqüents la solitud, la marginació i estigmatització social i que ens haurien de fer reflexionar sobre el paper que tenim com a societat i quina és la feina que fan i deixen de fer les administracions —recordem que amb els nostres diners es poden fer meravelles i no només smart fum.

Voluntaris de Pax Mundo reparteixen els macarrons a persones sense recursos. Foto: ORIOL VENTURA
Voluntaris de Pax Mundo reparteixen els macarrons a persones sense recursos. Foto: ORIOL VENTURA

Hem de tindre present que aquestes iniciatives, per bé que estan construïdes des de la bona fe, amb gran dosi de solidaritat, empenta i empatia cap als sectors de la societat que ho estan passant pitjor, ens poden impedir veure el retrat de la situació amb la magnitud que pertoca. Mentre combatem aquest model desigual, el perill que correm, tanmateix, és acomodar-nos en la caritat estructural com a remei a l’explotació i desigualtat estructurals. Evidentment no és una solució òptima ni perfecta. Aquestes iniciatives no són, sinó, remeis per trampejar el dia a dia. Mentre treballem en això (o diem voler treballar per tal de canviar-ho tot), no podem fer veure que aquí no hi passa res. Mentre les coses no canvien hi ha persones que no es poden esperar ni un sol minut més perquè no tenen el més elemental, que és un plat de menjar. Una eina, toca per on, que encara necessitem per no morir de gana. Així, ras, curt i fred: ens preocupem per elements completament secundaris, de luxe, de futilesa i aparador, mentre que hi ha gent que té problemes per menjar. Els que tenen més sort, viuen en una casa; els que no en tenen tanta, dormen sota d’una palmera, en caixers automàtics o en bancs al carrer.

 

Jo no seré qui defensi un valor pretesament tant cristià com és la caritat, però sí que tinc un gran respecte per les iniciatives com aquesta i totes les altres que, des de la base, sense ostentacions de pal·li i solideu, pretenen posar remei a un gran problema que sovint oblidem que tenim al llindar de la porta. Que el capitalisme neoliberal que impera —al qual podem agrair les bombolles del totxo cícliques, cracs de borsa i bancaris, pobresa, explotació, etc.— és el pare, la mare i l’avi, tot alhora, de la desigualtat social sembla que encara no queda clar a més d’un i de quatre.

 

Tot amb tot, creiem que qui té un problema és la persona que no té menjar (que el té), però obviem que qui el té, el problema, és la societat. La nostra societat moderna, avançada i cosmopolita, que és capaç de crear ginys hipertecnològics, i perfectament incapaç i inútil de fer que tothom tingui casa i menjar. Per això cal valorar les iniciatives que ajuden de debò, des de la base, les persones que ho necessiten. Mentrestant, podem fer-nos ressò de grans notícies que canviaran el curs de la humanitat (el casament d’un famós, posem pel cas, o si Leo Messi s’ha fet un nou tatuatge al dit petit del peu dret) i obviar que sota de casa nostra encara hi ha gent que remena els contenidors de la brossa per veure si, amb sort, menja. Vaja, deu ser una qüestió de matisos…

Albert Ventura
Albert Ventura
Filòleg i escriptor
PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here