For impressions (image): Advertisement For impressions (iframe): For impressions (JavaScript):
Carregant ...

Persones. Cultura. Educació

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Fernández (PP), Ballesteros (PSC) i Prats (UDC) el dia de la firma de l'acord de govern municipal. Foto: MAURI - AJUNT. TARRAGONA

Fernández (PP), Ballesteros (PSC) i Prats (UDC) el dia de la firma de l’acord de govern municipal. Foto: MAURI – AJUNT. TARRAGONA

Aquest dimarts fa un any de les eleccions municipals. Unes eleccions que van obrir la porta de la Plaça de la Font al multipartidisme. Vuit partits per 27 escons; a 3 per cap. Amb un govern aparentment anti-natura, i amb la cirereta de l’únic regidor d’UDC, a qui els seus “companys” a l’ajuntament empaiten tristament en els jutjats allò que no foren capaços de retenir en la política.

Aquest govern pot durar molt de temps. Un ajuntament no és una CCAA, ni un Estat; és el dia a dia d’allò menut, i només  conec una premissa per evitar esquerdes en un govern de coalició a  escala local: la lleialtat entre els seus “pollastres”, entre els màxims dirigents. Vist el que hi ha a la Plaça de la Font, amb el “pollastre” de Ciutadans encara per descobrir, i la sana excepció de l’Arga Sentís, no tinc cap dubte que els lligams més alts de lleialtat són els que poden bastir el Pep Fèlix i l’Alejandro.

Ells dos han fiat bona part del mandat al Jocs de l’any vinent. El govern juga a que siguin un èxit, l’oposició a què fracassin. Si van mitjanament bé, la ciutat estarà contenta, i el govern … també. Si van malament, la ciutat estarà trista, i l’oposició no haurà guanyat res, més enllà del títol de “notaris del desastre”, però això … no dóna vots, ni, sobretot, vesteix alternatives. En els grans temes de ciutat, en allò que fa pujar l’autoestima dels tarragonins, en totes aquelles coses que poden fer que Catalunya giri els ulls cap al sud, no hi pot haver malfiances entre els polítics locals que pensin en clau democràtica, positiva i de bona fe. El Concurs de Castells, Tarraco Viva,  Santa Tecla,… són i seran de tots. Tan difícil és incrementar el patrimoni col·lectiu?

“Tenim un govern municipal de ‘cartró pedra’ i una oposició sense lideratges i alternatives”

Per això, des del balcó del govern sobta, i molt, veure com la màxima expressió d’allò que caldria fer a l’entorn dels Jocs només ho ha fet Tarraco Viva (Roma / Egipte), i sobta encara més la radicalitat de l’oposició d’esquerres a uns Jocs les úniques actuacions de millora urbanística dels quals són als barris de Ponent. Sembla el món al revés. Aquí hi ha un problema: Tenim un govern de qui dies passa anys empeny, de “cartró pedra” diu el meu amic, però una oposició sense lideratges, ni alternatives.

Des de la crisi de Leman Brothers (setembre de 2008), tots els paradigmes han canviat. El centre del debat polític ja no està en l’urbanisme, ni en les infraestructures (llevat d’honroses excepcions al Camp de Tarragona, com la ferroviària). El debat polític està en les persones. Aquí, a Lesbos i a tot el Mediterrani.

Demanar la construcció d’un nou Joan XXIII, quan tothom sap que no hi ha diners per fer-ho, és una cortina de fum (sobretot, quan la ciutat coneix les molt més que “amistats  perilloses” del nostre alcalde  amb els factotums de la privatització de la sanitat a casa nostra). El que ens cal, com a ciutat, és enaltir els grans professionals que té Joan XXIII, la seva altíssima qualitat i, com  Ajuntament, aportar-hi tot allò que estigui al nostre abast. És possible un pacte de totes les forces de la nostra Casa de la Vila per defensar i millorar el Joan XXIII, més enllà de les puntades de peu cap al no res?. Algú gosarà estar-hi en contra?. Doncs a què esperen!!!.

Ada Colau és alcaldessa de Barcelona per haver defensat les persones amb intel·ligència, radicalitat i alternatives, no pas per haver proposat meravelles urbanístiques ni grans obres. Algú ha sentit de la veu de Manuela Carmena grans propostes d’inversió pública? No. No hi poden ser sense possibilitat d’endeutar-nos. I no podem endeutar-nos més.

Persones, persones, persones. Cultura, cultura, cultura. Educació, educació, educació. Els àmbits naturals de l’esquerra política i dels liberals de pensament i obra. Els únics camps des d’on es possible transformar la societat. Des d’aquests tres pilars es pot bastir una alternativa. Fora … seguirem on som. Es clar que, encara que sembli estrany a alguns, a molts ja els està bé.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

2 respostes a “Persones. Cultura. Educació”

  1. Albert Ventura ha dit:

    Doncs sí: cal invertir en persones, que és el mateix que dir que hem de preservar la sanitat pública, l’educació pública i la cultura popular, amb el suport de la gestió pública. Però l’excusa del «no hi ha diners» fa que això no succeeixi. Diguem-ho clar: de diners sí que n’hi ha, però per a segons què i per a segons qui. I de fum, també molt —no només a la Repsol, sinó amb projectes fantasma que ens estan endeutant. Ja ho deia, qui dies passa, jocs empeny, però què passa amb el Jaume I? El bony és gros, gros…

  2. Xavier ha dit:

    Ja vindria d’acord, tot i que la “coalició” te massa context eclesiàstic. Això ho podem comentar.
    En el que no estic d’acord ´s en que no es pugui fer un hospital nou al Joan XXIII. No és un problema de diners. Fer-ne 25.000 metres quadrats d’instal·lacions hospitalàries no puja més de 50 milions d’€ que, si ho periodifiques, surten a 15 milions a l’any. Els blocs centrals del Joan XXIII esta`n per enderocament per raons tècniques arquitectòniques.
    El que no hi ha és voluntat política. I d’això fa temps.
    Quan vulgueu us ho explico.

    Salut

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *