Francisco Manuel Arcas Piqueras fa sonar el seu xiulet i comencen els dos dies de la festa major que ha fet sortir més gent als carrers a Tarragona.
Era un 3 de juny d’ara fa deu anys i la ciutat no celebrava cap festivitat relacionada amb el santoral, tot i que, gairebé sense voler-ho, aquell dia ha quedat gravat dins de l’imaginari col·lectiu d’un bon grapat de tarragonins. Molts eren a Jerez, altres a la plaça de la Font, però tots recorden a la perfecció què feien i amb qui van celebrar aquells dos dies de juny del 2006. Sí, el Nàstic acabava de tornar a Primera Divisió, cinc dècades més tard i després d’haver-se convertit en un dels clàssics de la Segona B, amb més de vint temporades a la tercera categoria del futbol estatal.
Després d’aquell intent frustrat de finals dels 90 amb l’ascens i descens de la Segona A, els granes s’havien proposat fer-se un lloc dins del futbol professional. Sota la direcció de Luis César, l’equip va tancar una primera temporada convertit en el conjunt revelació de la categoria, i sense angoixes va aconseguir una més que meritòria setena posició, que es va celebrar amb una festa de la permanència a l’antiga plaça de braus de la ciutat. Molt poca gent, per no dir ningú, hauria encertat aquella xafogosa tarda del 2005, sota els acords dels Lax’n’Busto i els M-Clan, quan els vendrellencs cantaven a Miami Beach i els murcians a una Carolina, que un any més tard la música a can Nàstic sonaria a Primera Divisió.
“Va ser una tarda màgica per a nosaltres, la vam viure amb molta intensitat. El dia es va fer llarg fins que va arribar l’hora del partit. Tot el matí vaig estar saludant la gent del Nàstic per Jerez”, recorda el llavors president del club, Josep Maria Andreu, que encara roman al càrrec. Una abraçada amb la seva dona, que el va acompanyar a l’estadi, va ser el primer gest del dirigent quan es va consumar l’ascens. Ni la calor habitual del mes de juny a Andalusia va fer que Andreu deixés de banda la bufanda de les grans ocasions.
Les curses del president a la pista d’atletisme de l’estadi de Chapín van compartir protagonisme amb la celebració dels jugadors, imitant l’equip de regates d’Oxford o Cambridge, sota la conducció d’Ekpoki des del cercle central del camp. “No oblidaré mai aquell dia. Vam fer història de veritat. Més del 90 % dels aficionats habituals al Nou Estadi i dels que seguien l’equip no havien vist mai el Nàstic a Primera o no el recordaven”, diu Andreu, encara amb el rostre emocionat quan recorda aquells moments d’eufòria grana.
(…)
Aquest és un fragment del reportatge que publiquem íntegrament al número 17 del FET a TARRAGONA i que inclou el testimoni d’altres persones que van viure aquell ascens. La revista, amb un fascicle de regal sobre el Fòrum de la Colònia, monument Patrimoni Mundial, la podeu trobar a les llibreries i quioscos de la ciutat,
Si us voleu fer subscriptors del FET, ara podeu aprofitar una promoció de 35€ tot l’any i tindreu de regal els números 15 i 16 de la revista, els primers dos fascicles del col·leccionable i les cobertes.
