Un any després de la constitució del consistori i transcorreguts uns mesos de la presentació del peculiar i carnavalesc tripartit tarragoní, els símptomes de desgast i de final de cicle es deixen sentir més enllà de les absències, els silencis i les contradiccions amb què l’alcalde gestiona la inèrcia del seu mandat, incapaç de definir cap projecte engrescador, ni de galvanitzar les inquietuds socials i econòmiques que es manifesten al territori, fora d’un victimisme selectiu davant del Govern de la Generalitat, que sembla que porti una lletra escrita pel principal soci a l’Ajuntament.
No hi ha direcció política. L’equip de govern passa els dies provant d’empènyer els anys fins a uns jocs que sembla que, com el bàlsam de Ferabràs, ho han de guarir tot. A tot això, el territori i la ciutat es troben en una situació de bloqueig, provocat en bona part per la manca de visió estratègica i la inversió manifestament insuficient en les infraestructures fonamentals —per cert, clamorosa l’absència, una més, de l’alcalde, en l’acte transversal organitzat a la Universitat pels actors principals del teixit productiu local el 31 de maig passat. El govern municipal, però, va fent la viu-viu, impassible, sense nervi ni visió, refiat d’un 2017 que ho canviï tot, com aquell equip que confia en un cop de sort que el salvi d’una temporada desastrosa.
Els jocs s’han convertit en un mantra que ens portarà fins al segon any de mandat amb una incertesa permanent sobre el que, finalment, es podrà fer o no es podrà fer, i que ens deixaran, potser, al caire de l’abisme del no-res. Tot fa pensar que, aleshores, haurem perdut el temps sense definir el futur immediat de la ciutat, sense articular polítiques que reverteixin la situació d’estancament que es percep de fa massa temps. Cal dubtar que els jocs deixin cap llegat amb potencialitat transformadora. Esperem que, almenys, no deixin un deute que llasti, encara més, les possibilitats de la ciutat.
“S’ha d’aprendre del treball seriós, el compromís, la motivació i l’esforç del primer equip del Nàstic”
Estem, doncs, com en l’època final de l’alcalde Nadal, agafats als colors del Nàstic, uns colors que, com diu l’himne del club, ens porten il·lusions, perquè, de realitats, se n’albiren ben poques i les que s’intueixen no són pas motiu per a l’entusiasme… I encara ens resten tres anys de tot plegat i, a més, per acabar-ho d’adobar, no es veu alternativa per enlloc.
L’horitzó, doncs, es presenta gris. Atesa l’embriaguesa grana que, darrerament, s’ha estès per la plaça de la Font, no estaria de més aprendre del treball seriós, el compromís, la motivació i l’esforç que el primer equip del Nàstic ha mostrat en la temporada que acaba, on ha superat clarament l’objectiu inicial de la mera permanència. Ara bé, potser, l’entrenador ja no s’hi veu amb cor.
