Carregant ...

“Ho sabem fer” i ho farem

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Vicente Moreno i Luís César minuts abans de començar el partit. Foto: La Liga

Vicente Moreno i Luís César minuts abans de començar el partit. Foto: La Liga

“Mossa cau desplomat a terra amb les mans a la cara, Xavi Molina esclata amb un gest de ràbia i Madinda mira el cel com cercant aquella explicació que no arriba. L’entrenador, Vicente Moreno, emocionat consola al seu fill, a aquell que li fa trampes per guanyar al parxís. Achille Emana, el jugador del somriure etern, decideix plorar per tots a la gespa del Nou Estadi, en senyal de comiat amb regust amarg”.

No ens n’hem adonat i ja hi tornem a ser. Sembla que quan s’acaba una temporada, l’estiu per a començar la següent s’hagi de fer etern i les ferides no s’hagin de tancar mai. És interessant i necessari, tan per a l’equip com per a l’afició, poder fer un punt i a part, un filtratge on la ràbia, la impotència i la tristesa siguin cosa del passat. La il·lusió i comprimís que desprèn la filosofia de Vicente Moreno, equip tècnic, jugadors i Club són absolutament positives i han ajudat a renovar l’eufòria per començar a caminar, un cop més, per una segona divisió que és, i serà, de tot menys avorrida.

Tot i deixar el passat enrere però, aquest diumenge el flashback ha sigut inevitable. Com en la temporada passada s’ha encetat la lliga empatant a dos, i també davant un equip entrenat per Luís César.

L’operadora de càmera badalla; un nen petit, dues files més avall, s’aferra a la consola que té entre mans sense aixecar la mirada. I no n’hi ha per menys. La primera meitat va ser absolutament plana i els dos gols del Lugo un càstig massa brusc per un Nàstic que no va saber descodificar l’estratègia plantejada. Sense arrodonir les escasses aproximacions a la porteria contrària les errades clares en defensa es van convertir en un penal i un segon plàcid gol en contra. Sí, ho intentava per bandes però el resultat era nul. Les úniques oportunitats clares arribaven quan Tejera, Madinda i Rharsalla contactaven donant una electricitat necessària que va arribar durant la segona meitat.

Els 4.846 espectadors es desesperaven, i és que marxar al descans amb un 0-2 al marcador no és, ni molt menys, el que la graderia s’imaginava. És necessari no mirar enrere però venint d’una temporada (en majúscules) com la passada és molt difícil no il·lusionar-se i tornar al camp esperant que l’equip surti, dos mesos després, igual d’endollat que els últims partits.

El Nàstic obre temporada amb un partit espès i sumant un punt a l’últim minut

Segona part. Recuperant la, ja tradicional, He’s a pirate, l’equip sortia a la gespa obligat a mostrar una actitud més ferotge davant un Lugo que, de manera intermitent, va ser fidel al joc de César. Aquesta rapidesa, aquesta imminència a l’hora de jugar que vam viure, tan agradablement, fa uns anys a Tarragona. Els xiulets continus, i insistents, a Calavera s’intercalaven amb els “No tenim sort!”. Aquest construir però no arrodonir, aquest arribar però no xutar, aquest xutar però no marcar. Sant Magí ho va voler i quan el Nàstic començava a sentir-se més còmode el penal, claríssim, sobre Álex López, va provocar un efecte efervescent en jugadors i afició.

Gol d’Uche, l’operadora de càmera ja no badalla i el nen petit comença a interessar-se pel que passa sobre el terreny de joc. La gent anima, creure en una remuntada ja és habitual al Nou Estadi. Jean Luc s’activa, Valentín i Mossa desequilibren per bandes i el cansament es comença a notar. Minut 89, se n’afegeixen quatre. Un a dos al marcador. Valentín fa de les seves, la penja a l’àrea i la bota d’Álex López, acaricia la pilota per marcar el segon i últim gol del partit.

Els jugadors ho celebren i Moreno s’enfada. No accepta que es perdi temps quan encara queda un minut de joc. I és aquí on radica l’èxit de l’equip, en creure que seixanta segons són suficients per acabar de capgirar un marcador. En valorar un punt que, com cruament vam comprovar la temporada passada, val or.

Gerard Valentín en una jugada amb Fernando Seoane (jugador del Nàstic durant 2010-2012). Foto: La Liga

Gerard Valentín en una jugada amb Fernando Seoane (jugador del Nàstic durant 2010-2012). Foto: La Liga

L’equip ha estat espès. Els contraatacs del rival han desequilibrat les línies de joc que, durant la primera meitat, han estat quasi desdibuixades. Saja, substitut de Reina a la porteria, s’ha trobat els gols mig fets sense poder-hi fer res. La defensa s’ha vist desbordada quan la proposta ofensiva del rival era mínimament contundent, el mig del camp ha fet acte de presència durant la segona meitat i les línies ofensives s’han subratllat durant els minuts finals.

La gent marxa del Nou Estadi amb aquella sensació típica del primer partit, aquell encetar un curs sabent que el resultat el podem arribar a considerar trivial però tenint molt clar que la imatge és clau per canalitzar la il·lusió i començar a alimentar aquell cuquet perquè arribi el següent cap de setmana. Per tornar a sentir els comentaris pseudotècnics de l’home que ve acompanyat per aquell coixí que la dona li ha brodat perquè no s’embruti els pantalons de diumenge. Per tornar a veure aquell nen que combina els botonets de la Game Boy amb els renecs de son pare. Per tornar a esquivar la columna de fum que desprèn el puro clenxinat i engominat del davant. Per retrobar-te amb els companys de graderia i, sobretot, com deia Vicente Moreno, per seguir creient que “ho sabem fer”, i seguir quedant afònics per demostrar que sí, una temporada més, “són només sis lletres, però juntes són infinites”.

Álex López, un dels golejadors, celebra el segon gol amb Valentín. Foto: Gimnàstic de Tarragona

Álex López, un dels golejadors, celebra el segon gol amb Valentín. Foto: Gimnàstic de Tarragona


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *