Carregant ...

Plorar amb un somriure

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Quan has tocat el cel i sents a prop l’infern, camines sense fe, sense destí, sense saviesa. Fugint del que no entens…

Achille Emana no va poder aguantar les llàgrimes després del partit. Foto:La Liga

Achille “Le roi” Emana no va poder aguantar les llàgrimes després del partit. Foto:La Liga

Mossa cau desplomat a terra amb les mans a la cara, Xavi Molina esclata amb un gest de ràbia i Madinda mira el cel com cercant aquella explicació que no arriba. L’entrenador, Vicente Moreno, emocionat consola al seu fill, a aquell que li fa trampes per guanyar al parxís. Achille Emana, el jugador del somriure etern, decideix plorar per tots a la gespa del Nou Estadi, en senyal de comiat amb regust amarg. El nen que només volia una pilota, l’ànima lliure del vestidor grana, ens ha fet gaudir com feia temps que no recordava l’afició i segurament serà un dels noms que d’aquí a uns anys sentirem en aquelles històries que comencin amb un: “Jo vaig veure jugar a Emana amb el Nàstic…”.

El futbol, com la majoria d’esports, no deixa treva possible, ni comprensió ben entesa que justifiqui una eliminació, però el comiat entre aplaudiments i el missatge directe, concís i de projecció final ha de servir per tenir percepcions molt diferents de les d’aquella eliminatòria de Llagostera. El Nàstic s’ha quedat amb la mel als llavis però és que la mel era més dolça que mai. L’equip ha arribat confiat de les seves possibilitats al tram més decisiu de la temporada però amb aquella sensació d’haver tocat el premi amb els dits i veure com s’escapava.

El Nou Estadi no es va omplir. L'afició va acomiadar a l'equip amb una ovació de gala. Foto:La Liga

El Nou Estadi no es va omplir. L’afició va acomiadar a l’equip amb una ovació de gala. Foto:La Liga

Els de Vicente Moreno han caigut dins les seves pròpies pors. Aquelles que van néixer en les darreres jornades de lliga després que el Lega no ensopegués, que van créixer al Sadar i que aquest dissabte al Nou Estadi s’han vist accentuades. Osasuna ha estat superior en saber jugar l’eliminatòria que no pas en futbol. Els de Martin Monreal són un equip fet a la categoria i que ha demostrat, tot i la seva joventut, una experiència important en la gestió del resultat. La famosa gestió, alguns cops de producció, altres de sentiments i que aquest cop ha fet massa mal a l’equip grana. El gol de l’empat del conjunt navarrès, el que obligava a fer dos gols més als de Moreno per classificar-se, va tirar per terra l’obertura matinera del marcador amb el setzè “Naranjazo“.

El Nàstic havia fet els deures però es va quedar immers dins del dubte. L’equip va trobar a faltar en excés les individualitats que en algun moment han decidit els encontres. Emana, no va aparèixer, Naranjo es va quedar amb el gol i Moreno va decidir que no era el dia ni d’Abu, ni Jean Luc, ni Marcos a l’onze inicial. L’equip del “crèdit infinit ha vist com la pantalla dibuixava un “game over” després de no poder tirar d’èpica pel que havia de ser una remuntada història. Massa càstig per un bloc que aquesta temporada ha mostrat una regularitat, alguns cops preocupant, altres decisiva i la majoria de vegades efectiva.

Osasuna després de la victòria per 2 a 3 jugarà l'eliminatòria definitiva davant del Girona. Foto: La Liga

Osasuna després de la victòria per 2 a 3 jugarà l’eliminatòria definitiva davant del Girona. Foto: La Liga

Aquest equip ha seguit posant ciment als fonaments on s’ha aguantat l’edifici que l’arquitecte de tot plegat, Vicente Moreno, ha decidit construir les tres darreres temporades. Els grana han jugat aquesta campanya sense aquella obligació, ni aquella pressió, de les dues darreres, però han aconseguit crear-se ells mateixos el repte més ambiciós possible. Ara toca plantejar-se els interrogants que han deixat els últims partits com per exemple no veure ple el Nou Estadi o la política d’extensió d’un club que massa vegades manté aquella armadura que costa de perforar. La planificació de la pròxima temporada ha de caure novament dibuixada amb el paper i el llapis de l’arquitecte de Massanassa, que en mig d’una rotllana va agrair la feina d’uns jugadors que només es poden aplaudir per uns darrers nou mesos espectaculars.

El Nàstic ha de saber ara treballar des del nou ecosistema creat per aquests que els darrers anys no han parat de guanyar i dosificar l’eufòria continguda per no fer perdre la gana d’un equip ambiciós. Més enllà de les llàgrimes i el record d’una de les ovacions més tancades del Nou Estadi després d’una derrota,  sempre quedarà també una dada per l’optimisme. En els darrers anys sempre els èxits a Can Nàstic s’han aconseguit a la segona. A la segona va pujar Luis César a l’equip a primera, a la segona temporada a segona B va pujar Vinyals l’equip a segona A i en el segon play-off de Moreno l’equip va retornar també a aquella categoria que havia perdut un maig del 2012.

Els grana haurien d’entrar a partir d’ara a les apostes de cara a la pròxima temporada, com un equip a tenir molt en compte per ser-hi.  I com diu aquella cançó que ens hem fet molt nostra; Tornarem.

La plantilla es va acomaidar amb una pinya amb Vicente Moreno al mig d'aquesta. Foto: Nàstic

La plantilla es va acomaidar amb una pinya amb Vicente Moreno al mig d’aquesta. Foto: Nàstic


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *