El Rafael, la Matilde i la Josefina passegen pel Francolí, vora l’aigua, mirant un horitzó que confon la desembocadura del riu amb el port, el pas dels trens i la indústria. Sota els seus peus ara hi ha herba i terra, però fa mig segle s’hi aixecava un poblat de barraques. “No em va faltar mai de res”, explica la Matilde, amb un to reposat. “Recordo perfectament on vivíem, allí”, afegeix assenyalant un espai imaginari, ara buit, entre el riu i una paret de formigó. Tots tres, ara entre els seixanta i els setanta anys, van viure part de la seva infantesa entre barraques, després que les seves famílies emigressin des d’Andalusia buscant una vida millor. Una realitat apartada del nucli urbà de Tarragona, sense cap dels serveis bàsics, ni electricitat ni aigua corrent, dormint en xaboles esquifides, aixecades per les mans dels seus pares i mares.
Rafael Luque i Matilde Dorado van viure a la vora del Francolí, un riu llavors ple de vida i peixos, i la Josefina González en un altre poblat de xaboles, el que es va instal·lar a la zona del polígon Entrevies. Tots tres busquen avui l’aixopluc sota el pont per protegir-se del sol de l’estiu. “Només ens van dir que el tren hi passava a prop, però la meva mare va plorar quan va veure el lloc on havíem de viure; no s’ho esperava pas, volia tornar cap a casa seva”, recorda la Josefina.
Tornem a la llera del Francolí amb tres tarragonins que hi van viure en xaboles, sense llum ni aigua
Havia de ser una situació transitòria, però en la majoria dels casos es va acabar allargant més del previst: el temps mitjà d’estada dels barraquistes a Tarragona era de cinc anys. “Es va produir un efecte crida, bona part dels qui venien provenien d’una zona concreta rural de Còrdova i Jaén, de mitja dotzena de pobles. Venien famílies senceres, totes alhora, de llocs on tenien casa però no tenien feina i a més a més era impossible que la trobessin. Aquí tenien feina però no tenien casa”, diu Jordi Piqué, director de L’Arxiu.
La conversa transita entre records, vivències compartides i algunes reivindicacions. “M’agradaria que Tarragona reconegués totes les persones que van viure a les barraques. Ningú pensa mai en elles ni en la seva memòria”, diu el Rafael, de posat seriós, veu trencada i mirada intensa. Cordovès, fill d’una família de cabrers, tenia només tres mesos quan va arribar a Tarragona. “No podies anar on volies, no et pensis, només podies viure en aquests guetos. Els meus pares van venir buscant un futur millor”, destaca. “No sabien on venien”, coincideixen tots tres. “Van venir obligats, forçats per les circumstàncies, la situació era desastrosa”, afegeix el Rafael.
(…)
Així arrenca el reportatge que publiquem íntegrament al número 19 del FET a TARRAGONA i que repassa un aspecte poc conegut de la història recent de la ciutat. La revista, amb molts altres continguts i un nou fascicle del col·leccionable de Patrimoni Mundial, es pot trobar a LLIBRERIA DE LA RAMBLA, LLIBRERIA LA CAPONA, LLIBRERIA ADSERÀ i CAL MATIAS (SERRALLO).
L’article es publica gràcies als subscriptors del FET A TARRAGONA, que amb el seu suport econòmic resulten imprescindibles per tirar endavant el projecte periodístic en format revista i en format digital. El reportage és el fruït de moltes hores de gestions i de la feina d’un periodista i un fotògraf. Si voleu contribuir amb una quota anual de 30 € ens ajudareu a que el FET sigui un mitjà encara de més qualitat. Per això us demanem el vostre suport i que us hi apunteu omplint aquesta butlleta Gràcies pel vostre suport.
