Venim d’un acte unitari del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre en defensa d’un servei ferroviari digne i de qualitat i anem a un acte unitari de país per denunciar les deficiències a les línies de tren que travessen Catalunya de sud a nord. Venim del 10 d’octubre i anem al 26 d’octubre. A l’estació de Vila-seca es va escenificar la suma de forces polítiques, econòmiques, socials i ciutadanes de la demarcació i al Palau de la Generalitat es veurà la suma del Govern, les entitats municipalistes i els col·lectius empresarials i econòmics catalans.
Venim d’una imatge potent d’unitat territorial (menys el PP, esclar) i anem a una imatge encara més potent d’unitat de país. Igual de potent que la que van protagonitzar fa unes setmanes els presidents de Catalunya i el País Valencià i les patronals dels dos territoris a l’hora de reclamar el Corredor Mediterrani. Però entre cimeres i actes reivindicatius, el ciutadà de Tarragona (i d’altres indrets) percep que el Govern de la Generalitat no pot amb els poderosos ens estatals ADIF i RENFE i que les comarques de la segona regió metropolitana de Catalunya pateixen una falta de lideratge flagrant.
“No hi ha una estratègia compartida i no tenim líders polítics, ni econòmics ni socials”
Més enllà de les imatges puntuals d’unitat als actes impulsats per les plataformes ciutadanes, el territori continua dividit, sense estratègia compartida, com si no tinguéssim interessos comuns. L’escàndol dels trens -accentuat el passat estiu fins a nivells insuportables per als usuaris- no ha servit ni per aconseguir el consens bàsic dels nostres diputats a Madrid ni per promoure accions conjuntes al Parlament ni per convocar una cimera d’alcaldes amb punts concrets sobre la taula. Tampoc sembla prou important el paper secundari que ben aviat tindran estacions com les de Tarragona, Reus i Salou.
Tarragona no ha actuat com a capital que defensa els interessos comuns davant l’Estat. Sembla que els responsables polítics es conformin ara amb les obres a l’estació que suposaran, per fi, disposar d’ascensors i andanes més amples. Una reforma, per cert, molt menys ambiciosa del que ens havien promès.
No tenim líders, ni en l’àmbit polític ni en el de les entitats econòmiques i socials. No hi ha lobby, per molt que alguns diguin que juguen aquest paper. I el paper de les associacions Plataforma per la Defensa d’un Ferrocarril Públic i de Qualitat, l’Associació per a la Promoció del Transport Públic i la plataforma Trens Dignes de l’Ebre queda molt limitat per la ineficàcia de les administracions.
I és que el govern de Catalunya, en l’actual marc autonòmic i amb unes competències polítiques tan escapçades, es veu impotent per resoldre un problema general de mobilitat de primera magnitud. El poder de veritat està en alguns despatxos de Madrid. I són inaccessibles.
