Surt del cau. Amb la mandíbula mig enterrada intenta ascendir per un petit caminet, s’entreveu un petit raig de Sol, segueix. Comença a notar l’aire de l’exterior. Sembla que li costa, està ferida i és petita. Ha perdut els companys, va sola i intenta treure la força d’on sigui. Sembla que li queda poc, travessa les arrels de la gespa, la terra és humida i de tant en tant el sostre s’esbotza. Aconsegueix sortir i entremig l’esplanada verda, sense saber com, la formiga és capaç d’esquivar una gegant bola de cuir.
El Nàstic guanya. Tres punts tenyits de grana. Tretze jornades després arriba la primera victòria de la temporada en un moment on l’únic que importava era precisament això: guanyar. Davant un Mirandés sense idees sobre la gespa els de Vicente Moreno van aprofitar el moment més crític del partit per marcar el 0-1 final.
Sobresurten el grana i el blau. Sembla que la tercera samarreta, blau elèctric i detalls vermells, van crear una sinèrgia amb un himne que evidentment no va sonar a Anduva però va ser-hi molt present. En uns primers minuts on ens costava molt treure la pilota i confeccionar les jugades vam tenir la sort que el Mirandés copiava el mateix (mal)procediment. Amb una ocasió fallada per Álex López al minut 20 tots els (mals)pensaments ja ens rebotaven pel cap.
Es respirava calma, tranquil·litat i serenor tot i no acabar de ser efectius. Segurament va ser el partit on vam veure un Nàstic més relaxat i pacient, un equip que denotava guspires de confiança en ells mateixos tot i la situació actual. És un punt molt a favor, la calma és la clau per avançar i evolucionar. Poc a poc.
La mitja part arribava amb un marcador idèntic a l’inicial però amb la sensació que si érem capaços d’avançar-nos el partit podria ser perfectament nostre. Una novetat que fins ara no havíem experimentat mai, oloràvem que la dinàmica i el Nàstic que veiem sobre el terreny de joc eren diferents, per sort, als partits anteriors. Els de Carlos Terrazas però van sortir disposats a posar-nos contra les cordes.
Ara és l’hora de sentenciar l’inici d’una nova dinàmica positiva
Era l’hora de Muñiz, i si molts el santificàvem i santifiquem a pilota parada ahir ens va demostrar que també pot marcar quan l’esfèrica es mou. Giner, molt més actiu durant la segona meitat, va escriure el preludi d’un gol que l’asturià va rematar, plaentment, per avançar un Nàstic que, fins a final de partit, hauria de defensar uns tres punts vitals. No va ser fàcil.
Era el minut 56 i tots desitjàvem que l’àrbitre xiulés el final. Exhausts, l’energia minvava però l’embranzida del Mirandés era nul·la. Tot controlat. Nervis. Vicente Moreno ha de sortir corrents de la banqueta per aturar a un Giner que li anava a dir quatre coses a Guarrotxena, segons abans li havia etzibat dues patadetes significativament agressives mentre el valencià grana era al terra.
Se n’afegeixen quatre i als trenta segons els de Miranda de Ebro van tenir la més clara del partit. Pilotes fora, pilotes boges, munts de jugadors rere la pilota. Si valia tot per arribar al final amb el 0-1 al marcador. I va passar. Qui ha dit que el 13 és el número de la mala sort?
Després de la primera victòria la moral de l’equip surt reforçada i la de l’afició també. Ara és necessari canalitzar aquesta eufòria, energia i ambició per tal de donar un pas més i sentenciar l’inici d’una nova dinàmica positiva davant el Getafe aquest dissabte, a les 16h, al Nou Estadi.
Som dilluns i la formiga encara està desorientada, ahir a les 13:11h va esquivar la pilota de Muñiz, va sobreviure. Ha superat la primera etapa, el primer objectiu, però haurà de superar molts més obstacles. Poc a poc, tranquil·litat, mentalitat positiva, lideratge i cohesió. Tornem a començar?
