Em fa mal contemplar el somriure de Josep Fèlix Ballesteros en la imatge que obre aquest article. Em fa mal veure els somriures dels altres components de l’equip de govern just abans de començar la junta de portaveus que ha d’abordar un tema tan transcendental per Tarragona. Em fa mal observar els somriures de l’alcalde, d’orella a orella, anant a saludar al president de la Generalitat o accedint a la roda de premsa a l’ajuntament amb el president del COE. Em fa mal, encara tres dies després, recordar la cara i les paraules de Ballesteros el passat dissabte des de la seu del congrés nacional del PSC. Massa somriures per a un moment que porta la ciutat al ridícul.
Em fa mal l’absència d’autocrítica del govern municipal en una hora llarga de compareixença davant dels mitjans de comunicació. Em fa mal que hagin tingut quatre dies per mirar de construir un relat que argumenti l’ajornament dels Jocs Mediterranis i hagin estat tan poc convincents. Em fa mal que l’alcalde digui que la decisió “no danya” la imatge de Tarragona i que els organitzadors de l’esdeveniment encara en treguin pit i diguin que el 2018 serà fabulós. Em fa mal que ningú a l’organització reconegui el fracàs.
Em fa mal que insisteixin que el govern espanyol en funcions durant 10 mesos no ha pogut concretar els 12 milions d’euros que garantien el finançament de Tarragona 2017. Algú s’ho creu? Em fa mal que Ballesteros reconegui que no sap quin sobrecost s’haurà d’assumir amb el nou calendari. Qui el pagarà? Em fa mal tornar a sentir que “farem uns grans jocs” i que es digui a la ciutadania que s’ha realitzat fins ara “una tasca excel·lent”. Em fa mal que ningú assumeixi responsabilitats polítiques i que tot continuï igual, com si res.
“Em fa mal veure l’absència d’autocrìtica de l’alcalde i la seva escassa valentia durant cinc anys davant l’Estat”
Em fa mal saber que els grans patrocinadors privats de l’esdeveniment no han tingut encara cap contacte oficial amb l’organització, ni informació prèvia a la roda de premsa: els hi demanaran ara més diners per cobrir l’any de retard? Em fa mal sentir Alejandro Blanco assegurant que les dates del 22 de juny a l’1 de juliol de 2018 no estan gens malament perquè coincideixen “només amb la primera fase del Mundial de futbol” i no amb els partits més importants. Ens pren per tontos?
Em fa mal la poca valentia de l’alcalde i del seu equip davant l’Estat en aquests cinc anys que arrenquen el dia de la nominació a Mersin (15 d’octubre de 2011). I m’indigna l’actitud de menyspreu (una vegada més!) de l’Estat espanyol, aquest estat que tant defensen les forces polítiques del govern de la ciutat. Si el pacte del PSC amb el PP no ha servit ni per assegurar l’aportació econòmica de l’administració central a Tarragona 2017, de què serveix el pacte? I de què serveix pertànyer al Regne d’Espanya?
Em fan mal veure i sentir moltes coses aquests dies a Tarragona. Però n’hi ha una que encara em provoca més dolor, i és veure una ciutat en declivi, que no sap treure rèdit als seus potencials i que no para de desaprofitar oportunitats. Una ciutat que perd il·lusió, autoestima i confiança en sí mateixa. Una ciutat sense lideratge, en caiguda lliure, ancorada en el discurs antic i tronat del victimisme i amb uns dirigents polítics embrancats en una cursa de despropòsits que ens porta a la irrellevància, el ridícul i el desastre.
D’entrada, ànims Ricard. No et puc consolar perquè crec que lo dels jocs no s’arreglarà. I tampoc s’arreglarà que les nostres conselleres i consellers municipals, les 27, diguin paraules i paraules, mocions i més mocions que no tenen una efectivitat directa sobre la ciutadania. Si tenim clar que ara es el moment per no seguir hipotecant la ciutat (no per tothom), perquè no ens mobilitzem. No es tracta de fer cap concentració ni marxa. Es tracta d’aconseguir les signatures necessàries per, d’acord amb els diversos reglaments de participació, aconseguir fer un referèndum on la gent de Tarragona decidim si 2018 o prou. Govern i consellers i conselleres municipals. Senyor alcalde. No podem estar un any i mig sense tenir clar res i de nyaps a Tarragona, que totes hem pagat, ja en tenim prou. Com a ciutadà vull exercí el dret a decidir si hipoteco el meu futur o no. I, ànims Ricard.
Bravo Ricard, no es pot dir més clar.
Comparteixo la reflexió i la indignació al 100%. Ho puc subscriure tot, excepte termes com ´”desastre” que jo utilitzaria per a coses més greus. En principi, la decisió pot semblar assenyada: si no tens el temps ni els diners per tenir a punt els equipaments bàsics per a un esdeveniment lo normal es posoposar-ho. Ara bé cal valorar-ne el cost i pensar si no és millor deixar-ho estar. Aquesta reflexió no la podem fer perquè no ens diuen el cost una cosa o l’altre. De tot, el que més em preocupa és que l’alcalde hagi afirmat: ”el sobrecost no el pagarà Tarragona”. Tots sabem que habitualment les afirmacions d el’alcalde no es compleixen. Com bé dius, això no farà més que aprofundir en la pèrdua de confiança i estima dels ciuatdans d’una ciutat que, malgrat tot, val la pena. Esperem que algun dia els indolents tarragonins ens adonem d eles seves potencialitats i les sapiguem explotar.
No m’agrada dir que jo ho vaig dir des de bon començament perquè no serveix de res, però, ho he de dir: Jo i molts com jo vam dir, i ben alt, que això era un desastre i un sense sentit. Ara és el moment, i no podem esperar més, de renunciar a seguir hipotecant la vida dels ciutadans. “Diguem no” d’una vegada.