Hi ha vida a Tarragona més enllà dels romans. Tenim un tresor, un diamant en brut que no el volem veure. Disposem d’un artista de primer nivell i d’un estil arquitectònic fascinant encara per descobrir, primer, i mostrar al món, després. Ha arribat l’hora de fer-los visibles? La voluntat política sembla que hi és, per fi: però hi ha diners?
Jujol i Modernisme: un dels grans aparadors que Tarragona hauria d’ensenyar en el futur. El regidor de Cultura, el democristià Josep Maria Prats, amb només 9 mesos al càrrec, ha aconseguit avançar més que els seus predecessors en dues dècades. Ha aconseguit almenys seure en la mateixa taula Ajuntament, Generalitat i el fill de l’artista. Però, la posada en escena torna ser foc d’encenalls?
“Que arribi ara sí a bon port”, exclama amb to d’esperança Josep M. Jujol fill. “Que l’ajuntament no torni a fallar”, insisteix. I és que són moltes les frustracions de la família de la figura símbol del Modernisme a Tarragona. Ells han preservat la memòria del pare i sempre han volgut que l’Arxiu Jujol estigui a Tarragona. Els anuncis municipals de destinar l’edifici del Metropol a l’arxiu de l’artista arrenquen de l’època de l’alcalde Nadal -el 1995 es reobre el teatre remodelat per l’arquitecte Josep Llinàs-, però mai han arribat enlloc.
Ara sí, va de debò? Costa de creure, malgrat les bones intencions expressades pel regidor de Cultura, que té clar que aquesta és una prioritat absoluta del seu departament. Però no hi ha hagut finançament, ni un duro fins ara. Una partida de 200.000 euros als pressupostos del 2017 per a fer millores al Metropol és un primer símptoma de canvi de tendència. Fons europeus? Mecenatge privat? Potser. “Buscarem i esgarraparem diners d’on sigui”, afirma Josep M. Prats. “Hem de picar molta pedra”, reconeix.
Costa de creure, però ens ho hem de creure. Tarragona s’ha de posicionar a Catalunya com a referent cultural i artístic. I un referent indiscutible és Jujol. No el podem obviar durant més temps. I hem de treure profit de la riquesa modernista de la ciutat. Uns tresors que el FET a TARRAGONA, al número 10 de la revista, ja va posar en valor amb un dossier especial de vint pàgines.
Ara bé. És una vergonya que el Metropol -en un estat de molta fragilitat que cal reparar aviat- no estigui obert unes hores al dia als turistes (i als tarragonins). És una vergonya que l’única obra de Gaudí a la demarcació de Tarragona no es pugui veure, perquè l’església de Jesús i Maria està tancada. És una vergonya l’estat d’abandó de la Quinta de Sant Rafael al Parc de la Ciutat. És una vergonya que la façana de l’antic Escorxador (ara rectorat de la URV) no es pugui contemplar amb plenitud pel fallit pàrquing de Jaume I. I és una pena que alguns masos modernistes als afores de la ciutat es vagin degradant…
Tenim un gran deute amb Jujol i amb el Modernisme. I a Tarragona li convé forjar-se una marca de ciutat moderna, dinàmica, amb empenta i vinculada a les millors etapes artístiques del país. Per això, Jujol i el Modernisme són peces clau dels referents culturals que han de cimentar la Tarragona del segle XXI. Ara sí, hauria de ser la definitiva!
