Per a molts ciutadans de Tarragona és probable que el terme ‘Budellera’ no els digui res o bé creguin que es tracta d’una nova festa gastronòmica dedicada a enaltir la cuina dels menuts. Els lectors del FET, entre altres, saben bé que el nom és actualitat perquè remet a la tramitació d’un pla parcial urbanístic que ha aixecat una oposició que anys enrere hagués estat impensable.
El tema s’ho val i l’interessant article de Robert Casadevall publicat al seu blog i al FET, ha posat llum sobre el tema. El pla abasta 130 ha i preveu la creació de 6.000 habitatges per a uns 16.000 habitants, és a dir, es tracta de la creació d’un veritable barri pensat per allotjar quasi el doble de tota la població del Priorat.
Davant els interessos legítims de propietaris i promotors s’han aixecats veus crítiques que en qüestionen l’oportunitat i que alerten dels efectes negatius que creuen que pot comportar. Sense ànim (ni capacitat) per valorar a fons els arguments d’una i altra part, sí que crec que l’actual conflicte té aspectes que val la pena remarcar. Per començar el moviment d’oposició a la urbanització de la Budellera mostra, com a mínim, dos aspectes molt interessants.
“Hi ha una sensibilització creixent de la població per preservar entorns naturals i per participar en la revisió del projecte”
D’una banda posa de manifest la creixent sensibilització de la població tarragonina respecte a la necessitat de preservar entorns naturals de qualitat al voltant de la ciutat. Tothom que surt amb una certa regularitat a passejar, a caminar, a córrer, a pedalar o a cavalcar pels camins de l’Anella Verda entén perfectament a que em refereixo. I és una evidència que els practicants d’aquestes activitats augmenten dia a dia. No es tracta d’una moda, sinó d’una necessitat sorgida precisament de l’evolució de les societats urbanes del segle XXI.
La Budellera no forma part de l’Anella Verda, és a dir, el planejament aprovat qualifica aquests terrenys com urbanitzables. Tanmateix, la sensibilitat abans esmentada ha posat en guàrdia no pocs ciutadans davant el fet de si està prou justificat o no, en aquests moments, la pèrdua d’antics espais agraris i naturals, així com els temors que aquesta nova urbanització pugui afectar negativament un dels espais naturals de referència de la ciutat, la platja Llarga. També hi han veus que defensen un replantejament del Pla per plantejar nous urbanismes que resolguin millor la integració del patrimoni natural i històric que atresora la zona.
El segon aspecte té a veure amb allò que s’ha anomenat “l’empoderament” de la ciutadania. Sembla que bona part de les al·legacions presentades coincideixen en demanar una revisió assossegada i participativa del projecte. Des de l’aprovació del POUM l’any 2008 han canviat moltes coses. No cal repetir aquí a on ens va portar la bogeria immobiliària i el terrorisme financer. Seria d’idiotes no estar escaldats i demanar prudència. La carta de suport a les al·legacions escrita pel catedràtic Joan Nogué —actual director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya— va precisament en aquest sentit, com també la dels companys geògrafs de la URV a la qual m’he sumat o la de la direcció de l’ICAC, que demana la realització d’un estudi davant els indicis arqueològics dels quals es té constància.
“Cal una reflexió per avaluar si allò que es va pensar fa una dècada s’ajusta a les necessitats actuals”
Donada la inexistència de cap necessitat urgent d’habitatges, sembla molt sensat demanar una revisió d’un pla d’aquesta magnitud, el qual va ser pensat i dissenyat en el context dels feliços anys anteriors a la crisi. L’aprovació definitiva hauria d’estar precedida d’una reflexió oberta i participativa per avaluar en quin grau allò que es va pensar fa més d’una dècada s’ajusta o no a les necessitats de la societat actual. De la mateixa manera que el llenguatge condiciona la nostra manera de pensar, l’urbanisme condiciona la nostra manera de viure i de conviure. Ens hi juguem molt.
Sensibilitat ambiental i patrimonial i voluntat ciutadana per participar en les grans decisions són elements molt saludables per a una ciutat. Són un tresor en mans de polítics intel·ligents i compromesos amb el bé públic. Potser, finalment, s’arriba a la conclusió que l’actual disseny del pla és el més adequat. Però no crec que, com a ciutat, ens puguem permetre saltar-nos les alertes de prudència i les demandes de participació que s’han fet paleses. Aquesta ciutat arrossega masses errors —i de pes—com per repetir-ne d’altres.
Recentement he vist un reportatge on es preguntava a diferents arquitectes com pensaven serien les ciutats del futur. Tots coincidien, posant el focus en la sostenibilitat, en la idea de la ciutat compacta enfront l’expansiva o dispersa. La primera, molt més eficient en termes d’estalvi energètic i consum d’espai i recursos, permetia conservar millor el seu entorn. Partint d’aquest plantejament podem posar en dubte la necessitat de crear un nou barri a Tarragona que a més afecta a una part del seu patrimoni natural i ho fa de forma irreversible. Potser la ciutadania ha reaccionat tard per evitar-ho però estema temps de millorar el pla i paliar els seus efectes.