13.3 C
Província de Tarragona
Dimarts, març 19, 2024

Francesc Xammar Vidal, perifèrica esperança

El jesuïta Francesc Xammar Vidal, al barri de La Floresta (FOTO: David Oliete).
El jesuïta Francesc Xammar Vidal, al barri de La Floresta (FOTO: David Oliete).

 

(Aquest article va rebre un accèssit al premi Josep Maria Gort i Sardà d’assaig breu, dins de la XXVI edició dels premis Baix Camp).

 

En el llibre del Gènesi Déu va prometre, davant les súpliques d’Abraham, que no destrossaria la ciutat de Sodoma si almenys hi trobava deu homes justos. Els sodomites duien mala fama però també cardaven la llana, i el totpoderós finalment va castigar la conducta dels habitants d’aquesta famosa ciutat amb severitat. Amb una pluja de foc i sofre ho va arrassar tot.

.

En els temps que ens ha tocat de viure no són pas pocs els casos de corrupció que podrien justificar l’existència d’una contemporània Sodoma política, dins la qual tots els qui toquen una mica de poder des de les institucions públiques acaben fent l’egipci. Innova, Palau, Pallerols, Pokémon, Gürtel, Corredor, ERE, Bankia, Nóos… Podríem estirar la putrefacta llista com els 200 metres de fris de la columna de Trajà. Sense remordiment, tamateix, els criminals, extramurs, alcen les copes i brinden ebris de cobdícia, que paga el poble. On són els representants polítics honestos, Abraham?

.

Doncs hi són. Malgrat que aquest sistema patològicament insolidari esperoni, manllevant uns versos de Ferrater, les ombres menudes sota el sol immens del posseir, sortosament encara ens queden i que mai no ens faltin! persones que han estat servidores públiques i que no han sucumbit a l’atracció fatal del poderoso caballero don Dinero. És el cas de Francesc Xammar Vidal, premi El Balcó 2016 al Tarragoní de l’Any, atorgat el passat mes de setembre per Òmnium Cultural del Tarragonès.

El jesuïta, que va arribar a Tarragona fa 50 anys, és molt estimat a la banda oest del Francolí

.Nascut el 16 de novembre de 1933 al passeig de Gràcia, el rumb de la vida acomodada de l’adolescent Xammar va canviar quan per mitjà dels jesuïtes va entrar en contacte amb una realitat barcelonina ben diferent a la seva: la de les mancances bàsiques i els carrers sense asfaltar de les cases barates d’Horta. D’aleshores ençà, impertorbable, Xammar ha restat compromès amb les lluites dels més desafavorits.

.

Ordenat ja sacerdot, l’any 1966 va arribar al barri de Torreforta, en una Tarragona que tot just s’industrialitzava, i fa prop de cinc dècades que resideix en un pis de 56 metres quadrats comprat pels jesuïtes l’any 1968 a La Floresta. Hauria pogut fruir d’un camí d’abundància econòmica i de plaers lleugers, allunyat dels viaranys de la misèria, però Xammar ja era conscient aleshores d’allò que expressaria després el bisbe Oscar Romero en una de les seves homilíes: «Una Iglesia que no se une a los pobres para denunciar desde los pobres las injusticias que con ellos se cometen, no es verdadera Iglesia de Jesucristo». «L’Evangeli és incompatible amb el capitalisme», hi afegeix ell.

.

Paco Xammar és molt estimat a la banda oest del Francolí, i desconegut encara per una part de Tarragona que a voltes, com diu el coronel Blázquez del Ball de Dames i Vells, és una bassa d’oli. Sempre mirant d’agitar consciències allà on, com diria Candel, la ciutat canvia de nom, amb el temps Xammar es va erigir en una veu combativa de l’associacionisme veïnal. L’any 1979, gràcies al vist-i-plau de l’arquebisbe Pont i Gol, també es va convertir en el cap de llista de la Candidatura per la Participació dels Veïns a les eleccions municipals. Aquest partit d’esquerres, que va obtenir dos consellers a l’Ajuntament de Tarragona (Xammar i Juan Antonio Ruiz) i més de dos mil vots de confiança, va defensar en aquells temps una bateria de reivindicacions que no ha perdut pas vigència: l’aposta per una democràcia més participativa, un major control públic sobre l’activitat de la indústria petroquímica que a Tarragona reparteix bitllets a dojo a canvi de silencis—, i la descentralització de les festes majors de Sant Magí i Santa Tecla.

.

Reconec que si em queda un bri d’esperança en la política com a instrument al servei de les persones és gràcies al llegat —allunyat del rastre de les grans estructures de partit i de les portes giratòries— de persones com Xammar. Sempre a favor de la dignitat humana, contra el capitalisme salvatge. «La pitjor droga que s’ha inventat és l’encativament al diner», afirma. Amb quaranta anys va tenir el coratge de renunciar a la sucosa herència familiar, que va donar íntegrament per a projectes de cooperació a la seva estimada Amèrica Central, que revisita cada estiu; i ara, havent superat la vuitantena, continua fidel als seus principis ètics. Aquest agost mateix ha passat fam convivint amb comunitats rurals del nord de Nicaragua. Pels seus fruits el coneixereu. Xammar, valent i conseqüent. Xammar, perifèrica esperança.

PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

2 COMMENTS

Respon a Joan Fuster Cancel reply

Please enter your comment!
Please enter your name here