Carregant ...

Camp de Tarragona: l’entesa condemnada

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

El geògraf Robert Casadevall és un dels principals experts sobre l'articulació metropolitana del Camp de Tarragona. Foto: DAVID OLIETE

El geògraf Robert Casadevall és un dels principals experts sobre l’articulació metropolitana del Camp de Tarragona. Foto: DAVID OLIETE

Alguns hi veuen un triangle; d’altres, un quadrilàter; els més ambiciosos, fins a sis comarques. Si ens hi fixem bé, a allò que anomenem Camp de Tarragona, elements com els mercats de treball, d’habitatge o de lleure funcionen des de fa temps amb un esperit que en podríem dir metropolità. Aquesta realitat, però, contrasta amb una incapacitat històrica de les administracions a l’hora de crear alguna mena d’aliança que permeti pensar –i defensar– la regió amb una sola veu. La Comissió dels 21 Municipis del Camp, a finals dels anys 70, i el Consorci del Camp, durant la dècada passada, han estat els dos grans experiments. Nascuts en contextos diferents, el seu recorregut va tenir el mateix final: la frustració.

El Camp de Tarragona que començava a caminar en democràcia i esperava l’arribada de les eleccions municipals (l’abril del 1979) veia despertar també la seva inquietud territorial. Preocupat per perdre pes polític en la nova Catalunya democràtica, els dèficits d’infraestructures i problemes en serveis tan bàsics com l’aigua van ser el teló de fons dels primers intents seriosos d’articular un ens de tipus metropolità. Durant els anys 70 hi havia hagut alguns precedents; un dels més destacats, els treballs de la Diputació de Tarragona l’any 1975 per elaborar un Pla Director d’Infraestructures, inspirat en el que ja estava en marxa per a Barcelona però que no va arribar mai a sortir dels despatxos.

“Va ser al Congrés de Cultura Catalana on es va plantejar una ponència sobre la reconfiguració del territori, destacant-hi el paper de la supramunicipalitat”, recorda Tomàs Carot, periodista que va viure aquells anys des de diferents mitjans de comunicació. És en aquest marc que es defineixen les comarques del Camp de Tarragona i on s’encén la flama de la segona àrea metropolitana, que viurà, llavors, un primer intent de consolidació.

La Comissió dels 21 municipis i el Consorci del Camp són els dos grans intents frustrats per articular un ens metropolità

La Generalitat provisional presidida per Josep Tarradellas va ser la primera que hi va apostar de manera clara. Ho farà aprofitant la legislació heretada del tardofranquisme, la Llei del Sòl, i la possibilitat de tirar endavant els coneguts com a Planes Directores de Desarrollo. “L’objectiu era tenir una mena de paraigua per coordinar el planejament urbanístic, per tenir una visió de conjunt i desenvolupar directrius per després traçar els diferents planejaments municipals”, recorda Robert Casadevall, professor associat de Geografia a la URV.

Antoni Pujol era llavors el cap del recentment creat Servei Territorial d’Urbanisme a Tarragona, i va ser el coordinador dels treballs que es van desenvolupar a Mas Bové (Constantí) amb la que va passar a anomenar-se Comissió dels Municipis del Camp, tot i que popularment tothom la recordi per la xifra dels 21 municipis que en van formar part: els situats entre les línies imaginàries que unien Tarragona, Valls, Reus i Cambrils.

A finals del 1979, amb ajuntaments tot just acabats de sortir de les urnes, va arrencar oficialment la proposta, que tindria una vida curta, de mesos, però ambiciosa. “Es tractava bàsicament de treballar en allò que els municipis, un per un, no podien fer sols.”, recorda Pujol. “Per exemple, Tarragona plantejava un pla parcial de la gran indústria que era obvi que afectaria també Reus, Vila-seca, els municipis del polígon nord…”. Sobre el paper, els tècnics plasmaven les planificacions municipals de cadascun dels 21 ajuntaments, i, a partir d’aquí, la feina es va centrar a detectar les incongruències i les zones de conflicte.

La rivalitat política entre CiU i els partits d’esquerra va acabar amb la iniciativa impulsada a finals dels anys 70

El treball tècnic, al qual en la seva fase final es van afegir representants dels municipis inclosos i de la Diputació de Tarragona, va desembocar en una detallada memòria en dos volums (mai publicats) que traçava les característiques i necessitats d’un territori encara per desenvolupar en molts aspectes. El Departament de Política Territorial, dirigit pel conseller Lluís Armet, va aconseguir arrencar els acords de tots els ajuntaments per avançar en el que, segons recordava l’exconseller en unes jornades organitzades per la Fundació Josep Recasens a Salou el 1999, havia de ser “un element de compensació en el si del territori” davant el desordre de l’àrea de Barcelona.

La realitat, i el xoc de colors polítics, però, aviat van fer emmalaltir la iniciativa de manera terminal. “Estava clar que això era una cosa propulsada per l’esquerra, i a la qual els altres es van sumar a contracor”, detalla Quim Besora, regidor del PSC a l’Ajuntament de Reus entre els anys 1979 i 1983 i l’edil que va ser responsable de defensar aquesta Comissió dels 21 al Ple municipal.

La coincidència de sigles entre la Generalitat i, sobretot, entre les tres principals ciutats del camp (Tarragona, Reus i Valls), governades per pactes d’esquerres, aplanaven el camí perquè la Comissió dels 21 tirés endavant i, fins i tot, alguns aspiressin a veure-hi el germen d’algun tipus d’ens metropolità. Però si PSC i PSUC havien alçat la bandera del “triangle” del Camp de Tarragona en aquells primers anys de democràcia, per altres hi havia una agressió a l’autonomia local, tan sagrada en un moment en què tota la feina als ajuntaments estava, literalment, per fer. “Recordo que durant el Ple en què vaig defensar el pla, el cap de l’oposició, que era de CDC, va marxar en protesta”, detalla Besora. Quan l’any 1980 a les eleccions al Parlament hi ha una victòria de CiU, amb Jordi Pujol al capdavant, és obvi per a molts que una comissió amb ambicions metropolitanes i tenyida dels colors del PSC i el PSUC no era vista amb bons ulls a la plaça de Sant Jaume.

Joaquim Margalef, professor també a la URV i un dels tècnics que van participar als treballs a Mas Bové, relata els darrers intents de Lluís Cantallops, llavors director general d’Urbanisme, per mantenir en vida l’obra. “Va reunir tots els alcaldes a Mas Bové i va intentar forçar una aprovació ràpida, però va topar amb l’oposició dels municipis petits, majoritàriament de CiU. Llavors va quedar clar per a tots que allò no tiraria endavant”, descriu.

Amb els relleus als càrrecs de la conselleria, de mica en mica el treball va anar quedant enterrat, cada ajuntament es va replegar sobre si mateix i la urgència de crear eines de planificació urbanística o resoldre dèficits greus de serveis van tirar més que el pensament en clau supramunicipal. “Va ser una ocasió única, una oportunitat perduda. Qui sap on seríem si el desenvolupament industrial, Port Aventura o la mateixa arribada del tren d’alta velocitat s’haguessin fet amb aquest instrument”, es lamenta Antoni Pujol. Curiosament, no és fins al 2010 que el Camp de Tarragona es dota d’una eina equivalent al que havia plantejat la Comissió dels 21 Municipis, el Pla Territorial Parcial del Camp de Tarragona.

(…)

Aquest és un fragment d’un reportatge molt més ampli que publiquem íntegrament al número 20 del FET a TARRAGONA. L’article descriu i analitza també la trajectòria del Consorci del Camp de Tarragona amb valoracions, entre d’altres, de l’exalcalde de Reus, Lluís Miquel Pérez, i l’alcalde de Vila-seca, Josep Poblet.

La revista la podeu adquirir a LLIBRERIA DE LA RAMBLA, LLIBRERIA ADSERÀ, LLIBRERIA LA CAPONA i CAL MATIAS (SERRALLO). Si us voleu fer subscriptors del FET o en voleu regalar una subscripció a un amic o familiar, cliqueu aquí i rebreu còmodament a casa totes les revistes i els fascicles del col·leccionable ‘Tàrraco, Patrimoni Mundial. Una nova visió’.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *