Doncs sí. Quan semblava impossible ha passat. El Nàstic va guanyar, va remuntar i va mostrar una bona actitud durant quasi els noranta minuts. Ens vam haver d’esperar, però finalment ho vam veure tot en un sol partit. Inici immillorable de la segona volta que reforça les opcions per creure en una salvació que moralment està més a prop.
Començàvem recreant els mateixos errors de sempre. Aquesta vegada era Mossa el que s’autoadjudicava un penal claríssim i provocava que el Lugo s’avancés al marcador massa aviat. L’actitud però era molt més positiva que la que havíem vist fins ahir sobre la gespa i l’equip no va deixar de lluitar, tot i que intermitentment, fins que ho va aconseguir.
Amb un Tejera que va ser referent al mig del camp i un Bouzón que va sorprendre’ns gratament en defensa, l’atac estava obligat a mostrar la seva millor versió. S’acabava la primera meitat i el marcador ens continuava sent advers. La simptomatologia ens augurava un partit idèntic als que havíem vist fins aquestes alçades de la temporada amb un Nàstic mediocre i sense contundència. Però ahir va ser diferent.
Amb un travesser d’Emaná a la caixeta dels infarts i amb totes les ocasions d’estratègia desaprofitades la segona meitat ens tenia una bona dosi d’adrenalina preparada. Stephane marcaria el gol de l’empat tot just entrar al terreny de joc però el Lugo respondria minuts després i es tornaria ha avançat al marcador. Els pitjors pronòstics s’estaven complint. Perdíem.
Sumar la segona victòria consecutiva a casa és (quasi) obligatori
Però del germà petit… al gran. Achille rematava de cap, quasi sobre la línia de fons, per col·locar un 2-2 que, basant-nos en l’experiència, ens feia pensar que marxar amb un puntet de Lugo no estava tan malament. Però l’equip ens va sorprendre i va executar una remuntada per sentenciar un partit que ha de servir per escriure un punt i a part… i passar pàgina. I si cal cremar la llibreta i començar-ne una de nova, es fa.
Independentment dels resultats d’avui tenim l’oportunitat d’arribar a casa preparats per encadenar dues victòries seguides. Sumar sis punts de cop significaria una injecció de versemblança i confiança molt necessària, per no dir obligatòria, per l’equip i la graderia. Tot i així els errors persisteixen i s’han de corregir. L’efectivitat a pilota parada ha d’augmentar exponencialment i les distraccions en defensa s’han de corregir amb urgència. Com a mínim però l’actitud, sort i lluita de l’equip va veure’s renovada davant, l’ara conjunt, de Luis César.
Ha passat i s’ha d’aprofitar. S’ha guanyat, s’ha iniciat la segona volta fent un exercici d’autoexigència i superació moral. L’ocasió és immillorable perquè tots plegats creiem (o tornem a creure) en un objectiu comú que ara podem començar a escriure corregint les mancances i potenciant les qualitats demostrades. Hi ha moltes coses a fer i sí, malauradament ens queda relativament poc temps per fer-les. El suficient però, si l’actitud i encert són els mateixos als d’aquest dissabte a Galícia.
