El de la cultura, és un cas paradoxal. Si bé és de les més menystingudes – sinó la que més – en els pressupostos de les administracions, alhora és també de les més recurrents en els discursos dels polítics que gestionen dites administracions. I dins d’aquesta, el món dels museus és especialment indicatiu d’aquesta paradoxa. D’ençà de la crisi econòmica, aquesta posà fre a la proliferació de museus, jaciments museïtzats i – sobretot – centres d’interpretació. Molts d’aquests equipaments creats en època de bonança restaven tancats pocs anys després de la seva posada en marxa. L’aturada de la creació d’aquests espais, però, no sempre va lligada a la renúncia dels seus promotors que, en alguns casos, segueixen proclamant empreses.
Ben bé, podria ser aquest el cas de Tarragona, on malgrat la crisi s’han continuat anunciant periòdicament propòsits per a nous museus i centres d’interpretació. Fent una vista lleugera i només remuntant-nos deu anys, una quinzena de projectes han estat protagonistes d’articles de diari i rodes de premsa. Sent reeixits, només uns pocs.
Els darrers 10 anys, a Tarragona s’han presentat una quinzena de projectes museístics o centres d’interpretació
Així doncs, en aquesta llista hi trobem el Centre d’Interpretació de la vida jueva a Tarragona, que l’any 2007 l’Ajuntament proposava ubicar en l’edifici medieval de Ca la Garsa on fins i tot imaginava la possibilitat de reconstruir tota la casa. A la fi, el 2014 es deia que hauria d’esperar posat que la situació econòmica no era bona.
El mateix 2007, a l’altre extrem de la ciutat, l’Autoritat Portuària i la patronal Associació Empresarial Química de Tarragona treballaven per engegar a finals d’aquell any el Museu de la Química dins del Museu del Port, per explicar la importància del sector i el paper de la química en la vida quotidiana. Tampoc fou cas d’èxit.
Sí que s’obrí el 2008 la Casa de la Festa en un antic taller mecànic de la Via Augusta, tot i ser un projecte anterior i haver patit diversos ajornaments. No obstant, també ha estat protagonista d’aquesta febre museística de la ciutat quan, per exemple, el març del 2015 el partit polític Ara Tarragona proposava el trasllat a l’edifici del Banc d’Espanya tot creant el Centre d’Interpretació de la Cultura de Tarragona. I a l’abril del mateix any, l’Ajuntament planteja mudar-la al pàrquing Jaume I i ampliar-la. Tanmateix, a la fi s’ha traduït en obres d’arranjament i actualització iniciades a les darreries del 2016.
La Quinta de Rafael havia de ser un centre d’interpretació de la natura
El 2008, també fou l’any en què la Regidoria de Medi Ambient redactà el «Pla d’acció per a la sostenibilitat de Tarragona 2008-2018». En ell, hi figura la transformació de la Quinta Sant Rafael del Parc de la Ciutat en el Centre d’Interpretació de la Natura. Una actuació inclosa en la remodelació que es publica el 2010 i en el projecte del 2011 on s’especifica que la planta baixa acollirà una exposició permanent sobre la natura i exposicions temporals vàries. Mentre que el primer pis es reservarà per a despatxos i sala de reunions. Tot amb un cost de 735.000 €. I encara el 2016, una jove museòloga, la tarragonina Marta Prunera (amb qui vaig tenir el plaer de compartir màster) explicava públicament el seu projecte per crear a tot el Parc un Centre Cultural, destinant la Quinta a Centre d’Interpretació sobre la figura de Rafael Puig i Valls i el llegat modernista del Camp de Tarragona, a banda de mostres temporals i sales polivalents.
Al Banc d’Espanya havia d’anar el centre d’interpretació de la Tarraco romana
La segona dècada del segle s’iniciava amb una gran empresa per la ciutat: el Pla de Competitivitat Turística de la Tarraco Romana, amb 4,2 milions d’euros per a la promoció i l’acció turística. Dins del pla també hi havia lloc per a la museologia, concretament per al Centre d’Interpretació de la Tarraco Romana – més tard conegut com a Porta Tarraco – que havia d’ubicar-se al Banc d’Espanya, previst pel 2011.
La dissolució el maig del 2013 del Consorci de la Tarraco Romana que gestionava el Pla de Competitivitat, provoca que es redimensioni la idea de Porta Tarraco amb nova situació al Camp de Mart. Així mateix, la caiguda del Pla afecta a l’altre gran propòsit museogràfic, la Colònia Tarraco: seu permanent del festival Tarraco Viva. Aquest però seguirà sent prioritat pel Consistori de la plaça de la Font que el 2015 – dies abans de l’inici de la campanya electoral – explica la voluntat de fer-lo realitat al recinte del Palau de Fires i Congressos amb un cost entre 6 i 8 milions d’euros. En aquesta línia, els pressupostos municipals del 2016 incloïen partida per a realitzar l’avantprojecte amb l’horitzó del 2019.
També el 2010 es celebrà a la ciutat el Centenari del Teatre Metropol i quina millor ocasió que aquella per desenterrar el Museu-arxiu Jujol que a principis del segle havia estat en voga. El 2013 l’Ajuntament en frena l’execució tot posant a la venda l’espai que l’havia d’acollir. I el 2016 es produeix l’enèsim intent per restaurar el teatre i convertir els pisos superiors en l’Arxiu Jujol i el Centre d’Interpretació de l’arquitecte. Val a dir, que el finançament depèn del programa Europa Creativa de la UE i que fins a l’octubre d’aquest 2017 no es resoldrà.
Altra commemoració tarragonina fou la del Bicentenari del setge a la Guerra del Francès, el 2011. En aquest marc, el mes de maig obria portes al Passeig Arqueològic, el Centre d’Interpretació del Setge que més tard es convertí en el Centre d’Interpretació de les fortificacions de Tarragona i que segueix en actiu.
A la Rambla Vella s’havia de construir el Museu de la Setmana Santa
Sense tenir a veure amb el Bicentenari, també el 2011 es publica l’avantprojecte del Museu de la Setmana Santa de Tarragona, en un edifici de nova creació a la Rambla Vella cantonada amb Rere Sant Domènec, per acollir 10 dels passos, una exposició permanent sobre la tradició i la seu de l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa. El gener del 2014 es descarta la construcció del nou edifici i es proposa l’església de Sant Agustí, també a la Rambla Vella, amb obertura prevista pel 2016. Tot i que tal inauguració no s’ha produït, sí que des de la Regidoria de Cultura s’ha reafirmat la voluntat de tirar endavant el museu i el suport institucional.
Un suport també reclamat l’octubre del 2013 per l’Associació d’Amics de la Tabacalera en apel·lar per un Centre d’Interpretació – un més – sobre la fàbrica. Temps més tard, el Govern municipal el concep en la caseta de la banda dreta de l’edifici noble, tocant al passeig de la Independència. I encara no fa un any, el maig del 2016 la regidora de Patrimoni revalida el compromís però emmarcant el Centre en una nova empresa: un Museu sobre la industrialització per explicar la transformació de la ciutat en el segle XX. Planejant-ne l’inici el 2018.
El patrimoni perifèric tampoc es deslliura de la superpoblació de projectes museístics. Així doncs, entorn de l’aqüeducte de les Ferreres s’impulsa a cavall entre el 2013 i el 2014 el Parc Eco- històric del Pont del Diable dins del qual la caseta del guarda s’havia de reconvertir – encara no ho ha fet – en Centre d’Interpretació del monument i del jardí romàntic de Puig i Valls.
Un cas que sí que s’arribà a culminar és el del Centre d’Interpretació de la pedrera del Mèdol. Després de les tasques de rehabilitació impulsades per l’empresa propietària de l’espai, Abertis, el 2014 s’inaugurà l’equipament a l’àrea de servei homònima de l’AP-7.
El col·leccionista Francesc Pintado volia exposar les seves armes del període napoleònic
La paradoxa cultural tarragonina la coneix prou bé Francesc Pintado, propietari d’una col·lecció d’armes del període napoleònic que després de posar-la a la venda l’any 2015, aconseguí el compromís de l’ajuntament de fer-se càrrec i exposar-la en alguna de les sales de la Casa Castellarnau o de la Casa Canals a l’espera d’adequar la Tabacalera i traslladar-la. La negativa del propietari a aquest emplaçament fou recollida per la Subdelegació del Govern central que oferí a Pintado el vestíbul de l’edifici de la Imperial Tarraco. Tot i que el col·leccionista accedí, actualment no hi ha ni rastre de sabres, baionetes o pistoles a la Subdelegació. Les armes ja ni tan sols són a Tarragona i el col·leccionista idea bastir el museu fora de Catalunya.
I és que el 2015 també ha estat prolífic per a plans de museus. Al febrer, es signava l’acord entre cinc institucions – entre elles l’Ajuntament – per a la creació del Museu de la Química al Banc d’Espanya. Un centre amb voluntat nacional, dedicat a tractar la tradició industrial química de Catalunya. I el mes d’agost s’explicita la redacció del projecte de conservació i accessibilitat del Fòrum de la Colònia, en el que s’inclou un Centre d’Interpretació a l’entrada del carrer Lleida.
Tanmateix, la presència dels comicis locals deixa noves idees com les d’Esquerra Republicana de transformar la Torre del Pretori en el Centre d’Interpretació de la Catalunya Nova o fins i tot de la Catalunya Independent. O la d’Ara Tarragona, formulada el 2014, de remodelar la Rambla Nova i instal·lar-hi un Museu d’art contemporani al Banc d’Espanya. Encara en clau política, el gener del 2016 el plenari municipal votava en contra d’una moció de Ciutadans per a la creació del Museu del Nàstic, també al Banc d’Espanya.
La darrera actualització, però, passa pel gener del 2017, moment en què comencen les obres per dignificar el Teatre romà tot recuperant i museïtzant les restes en primera actuació i creant un Centre d’Interpretació al xamfrà del carrer Caputxins i Sant Magí, més tard.
I tot plegat, amb els problemes de personal al Museu d’història de Tarragona i sobretot el gran atzucac en què es troba el Museu Nacional Arqueològic, al qual es va prometre el 2007 el trasllat a la Tabacalera i al que la mala situació de la seva seu obligarà a tancar durant dos anys i instal·lar-se provisionalment en un dels tinglados del Port.
“Caldria ser més prudent a l’hora d’anunciar projectes. No cal que hi hagi un museu a cada cantonada”
Costa de creure que en aquesta voràgine de projectes i idees ningú hagi plantejat una solució integral que passi per la creació d’un veritable museu de la ciutat que mostri des del passat romà a l’actualitat tarragonina, fent escala en les tradicions i la indústria, per exemple. Que pugui parlar dels jueus de Ca la Garsa i de les dones treballadores de la Tabacalera. Tenint a darrere un bon equip humà (Tarragona està dotada de grans i bons gestors de patrimoni i museòlegs) i una programació d’exposicions temporals destinades a representar cadascun dels sectors patrimonials de la ciutat.
Que en deu anys, s’hagin plantejat una quinzena de centres d’interpretació i museus, i només tres siguin avui una realitat, no parla molt bé de la planificació i direcció estratègica vers el món museístic de la ciutat, on potser caldria ser més prudent a l’hora d’anunciar projectes. Tarragona és basta en patrimoni per explotar, però tampoc cal que això es tradueixi en un museu a cada cantonada. Perquè ni és rendible econòmicament ni suposa un millor tracte i difusió vers el patrimoni. Com en la majoria de coses de la vida, no es tracta tant de quantitat, com sí de qualitat.
