Feia setmanes que demanàvem intensitat a l’equip. Feia setmanes que demanàvem arriscar-nos. Feia setmanes que demanàvem treure’ns la por de sobre i anar de cara a barraca. Ahir vam fer-ho. Ahir vam guanyar, vam aixecar-nos, vam cridar i vam somriure, per fi, al Nou Estadi de Tarragona.
Tocava, i molt, poder celebrar una victòria a Tarragona. Els punts valen el mateix a casa que a fora però anímicament l’afició necessitava una injecció d’orgull, de gols, de bogeria. I és que una cosa és guanyar, i una molt diferent és guanyar remuntant i marcant quatre gols.
Una vegada més demostrem que podem, i el més important: que sabem com fer-ho. Aquell mètode que es trobava tant a faltar ahir va ser-hi. Sortir a mossegar demostra ser conscients de tot el que ens estem jugant. El compte enrere ha començat i sembla ser que ens hem recol·locat després uns partits per oblidar.
Tot plegat ha de ser l’inici d’un final de temporada adrenalític i positiu
Som persones, som humans i no podem programar-nos. Però encara ens sorprèn més veure aquestes dues cares tan diferents del Nàstic només amb una setmana de diferència. Quin és el factor que canvia? Què és el que s’ha d’activar perquè l’equip funcioni com ahir?
Molina va liderar el caràcter d’un Nàstic que va ser guanyador: en resultat i en actitud. La força, la ràbia continguda i adrenalina després del gol no necessita més descripció que la visual. Tejera va rebre la recompensa a la constància, a aquella delicadesa estètica del futbol que sempre proporciona sobre el terreny de joc. Lobato va reclamar-se amb un gol ajustadíssim des de fora l’àrea i Emana va subratllar la seva essència des del punt de penal. I sí, Jean Luc va tornar a cridar una titularitat que esperem que es repeteixi.
En un partit que més que clau s’havia convertit en indispensable vam saber respondre a les necessitats d’un equip que fa un pas cap amunt però que no ha de despistar-se. El d’ahir no ha de ser més que l’inici d’un final de temporada adrenalític però positiu. #FinsAlFinal amb la mateixa actitud d’ahir, amb les mateixes ganes de reivindicar-nos per tornar a somriure.
Sigui com sigui, a fora i a Tarragona, hem de tornar a reconstruir aquestes “sis lletres” per acabar-les fent, una vegada més, infinites.
