Guanyar, guanyar i guanyar. D’ara i fins a finals de temporada. L’empat d’ahir davant el Cádiz es queda curt davant les exigències d’un equip que sap, perfectament, que no s’hi val res més que sumar punts de tres en tres. Ahir ho va demostrar davant un rival dur, contundent i clàssic d’una lliga de Segona Divisió que deix al Nàstic, encara, en zona de descens.
La travessia ha començat. Ahir es va sumar un empat però l’equip ha reaccionat. Si davant el Reus exigíem decisió i actitud al Ramón de Carranza els de Juan Merino van plasmar les ganes, la confiança i el valor durant els noranta-tres minuts de joc. Fins i tot durant una recta final que vam jugar amb un home menys després de la doble groga de Mossa.
Reina va tornar a demostrar perquè és una de les peces vertebradores de l’equip. Xavi Molina va reivindicar-se una vegada més com el jugador clau en línies defensives i Tejera va continuar lluint un talent que, malauradament, no acaba de trobar resposta en atac. Podríem dir perfectament que les cares ferotges del Nàstic, d’enguany, són ells tres.
I és que Reina va aprovar amb nota però a més la sort ens va somriure quan Ortuño va fallar un penal que ens hagués enfonsat just en el moment en el que estaven creant més ocasions de perill. El Nàstic va mossegar, va tirar endavant, va estar molt segur d’ell mateix però com sempre, i massa sovint, la definició davant el porter rival va ser nul·la.
L’actitud a aquestes alçades només pot ser aprovada si s’acaba convertint en victòries.
El petit dels Emaná va plasmar aquesta falta d’encert en els instant finals quan en un contraatac va quedar-se sol davant un Alberto que va veure com els astres s’alineaven mentre parava l’ocasió grana més clara. L’assistència de Tejera va ser magistral però la definició va tornar a ser deficient.
Comencem a estar excessivament acostumats a veure com Àlex López no aconsegueix rematar cap pilota, a veure com a Lobato li falta presència davant l’àrea rival, a veure com en comptes de decidir-nos a xutar ens quedem quiets esperant què passa. Si l’ocasió fallada d’ahir per Emaná és imperdonable… l’actitud que sovinteja en atac aquesta temporada també.
Vivim un moment delicadíssim on les ocasions creades han de ser finalitzades en gol. No s’hi val res més. L’actitud a aquestes alçades només pot ser aprovada si s’acaba convertint en victòries. De la mateixa manera que el marcatge en defensa ha de ser elemental (ahir vam tenir sort que el Cádiz va perdonar dues ocasions claríssimes). No podem vendre l’estabilitat de Reina a l’eficiència dels davanters rivals perquè si ho fem en sortirem perjudicats.
Ahir mereixíem guanyar i no va ser possible. La reacció va ser insuficient. Un alt percentatge de responsabilitat el té la sort però l’altre el tenim nosaltres. Queden cinc partits: Oviedo, Rayo, Girona, Tenerife i UCAM. Ara mateix, el Nàstic i tres equips empatats a 42 punts a la zona baixa de la classificació… i el gol average jugant-nos en contra. No serà fàcil. És possible. S’ha de fer.
