For impressions (image): Advertisement For impressions (iframe): For impressions (JavaScript):
Carregant ...

Èxtasi grana

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Bogeria desfermada després el 3-1. Afició i equip. Foto: LaLiga

Era un dels pitjors escenaris imaginats. Que el Nàstic jugant-se la salvació hagués de rebre a un Girona que podia celebrar l’ascens a primera a costa del teu enfonsament només feia gràcia a terres gironines i a massa mitjans de comunicació. Veníem d’una setmana on, perquè no dir-ho, ens sentíem ignorats del Penedès en amunt. 3 gols i 10.000 somriures però, són la millor resposta i medicina per agilitzar la permanència i injectar el plus d’adrenalina tan desitjat sobre el terreny de joc.

Els voltants del Nou Estadi feien goig. D’aquelles vistes típiques d’un partit clau. Hi havia nervis, els comentaris volien ser optimistes però tot i creure cegament en l’equip les coses van torçar-se només començar. El Girona marcava als 34 segons de joc. Silenci a Tarragona, eufòria al nord de preferent.

Signàvem una primera part bàsica i sense pretensions. Encaixar un gol matiner ens havia fet a trossets. Necessitàvem la mitja part: posar-hi fre, mètode i efectivitat. I sense ànims de crear cap déjà vu vam sortir absolutament canviats. La segona part s’emmirallava amb la del dia de l’Oviedo.

3 gols i 10.000 somriures són la millor resposta i medicina

Manu BarreiroUche van despertar-se, el mig del camp es va connectar, i en defensa els problemes es començaven a resoldre amb menys dificultats. La bogeria estava a punt de començar i el millor és que ningú se l’esperava. El que es va viure ahir al Nou Estadi no pot explicar-se amb paraules. O potser sí. Només en cal una: ÈXTASI.

Barreiro empata al minut 50. Uche capgira el marcador deu minuts després. Vuit minuts més tard ell mateix amplia distàncies amb el 3-1 definitiu. Feia setmanes, i mesos, que la graderia no cridava, no s’abraçava i no embogia tant com ahir.

Després d’uns dies complicats en l’àmbit del club, després d’una parcialitat als mitjans massa explícita, després que ningú més que nosaltres cregués en la victòria grana… després de tot arribava, entre llàgrimes de molts, el Visca el Nàstic i Visca Tarragona! tan desitjat davant un marcador que més d’un es va emportar fotografiat cap a casa.

Feia setmanes, i mesos, que la graderia no cridava, no s’abraçava i no embogia tant com ahir.

L’Amparito sonava, i és que la primera final s’ha guanyat. L’equip ha respost i l’afició també. Depenem absolutament de nosaltres per aconseguir la permanència. Permetem-nos l’èxtasi grana doncs… però amb seny. Hem de lluitar-ho #FinsAlFinal. Patirem fins a l’última jornada però davant un imminent equip de Primera Divisió vam demostrar poder guanyar un partit amb remuntada inclosa.

Que no s’aturi la il·lusió, que no decaiguin les ganes, que segueixi l’esforç i que perduri la força d’un Nou Estadi que ha de rebre el seu equip , en l’última jornada, amb més ambient que mai per certificar la permanència matemàtica i definitiva.

Hi creiem. We still belive. El futbol més pur tornarà a casa, davant l’UCAM, per donar-nos una última jornada de llàgrimes, emoció i afonies.

Poc a poc, pas a pas. Pròxima parada: Tenerife. Football’s coming home.

Mossa va penjar la foto del vestidor després del partit. Sobren les paraules! Foto: @jmmossa


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *