Per raons d’edat, no vaig viure les mobilitzacions polítiques dels anys setanta en l’etapa del final del franquisme i la Transició, no vaig militar en organitzacions clandestines i no vaig assistir a actes prohibits per la dictadura i mítings parcialment permesos per les autoritats postfranquistes. No tinc l’experiència d’aquells anys i, per tant, se’m fa impossible trobar elements de comparació entre aquella etapa i l’actual.
Sí, però, confesso que no m’havia imaginat mai que, al cap de quaranta anys de democràcia, tindria la sensació d’assistir a un acte polític il·legal, prohibit o clandestí (això sí, explicat segon a segon a través de les xarxes socials) per defensar, justament, coses tan bàsiques com el dret a votar, el dret d’expressió, el dret a informar, el dret a opinar, el dret de reunió, el dret de pensament.
Quan arribo a l’exterior de la Tarraco Arena Plaça no hi ha furgons de la Guàrdia Civil impedint l’accés al recinte. Però milers de persones fan cua ordenadament. No es mouen. Les portes dels carrers Mallorca i Jaume I estan tancades. Agents de seguretat privada prohibeixen l’entrada. No per ordre judicial. Sí per raons de seguretat. La TAP està plena de gom a gom, a les graderies i a l’arena (més de 8.000 persones), igual que el dia del Concurs de Castells.
“A LES GRADES EM TROBO AMB ELS VEÏNS DE L’ÀTIC QUE NO HAN PENJAT MAI UNA ESTELADA. TOT UN SÍMPTOMA”
Cap incident al carrer, malgrat la desesperació dels que no poden accedir-hi. Ni un paper a terra. Ni un vidre trencat. A l’interior de la TAP, és a punt de començar “el míting il·legal més gran de la història de Catalunya”, en paraules de Jordi Sànchez, president de l’ANC. És el moment de buscar-hi i trobar detalls i imatges que diuen molt més que els discursos dels polítics.
Entre les grades, em creuo la mirada i em saludo amb els veïns de l’àtic que no han posat mai una estelada al balcó. Tot un senyal. Un símptoma. Entre les fileres de cadires multicolors, el president d’un col·legi professional, el responsable d’un departament de la universitat, el director d’una entitat tarragonina ‘de tota la vida’, el dirigent d’un club esportiu de primera línia, el professional liberal castellanoparlant… Aquells de qui no diries mai que van a un míting il·legal i independentista. Sensació que ja hem guanyat la partida de la democràcia i del que representa l’1-Octubre.
L’ACORD AMB BARCELONA PER DEIXAR VOTAR PROVOCA UN CRIT ATRONADOR: “BALLESTEROS DIMISSIÓ”
Oriol Grau, des de l’escenari, anuncia l’acord de l’Ajuntament de Barcelona amb el Govern per obrir els col·legis electorals. Les grades clamen ‘Ballesteros dimissió!’ (Quina llàstima em fa, alcalde, veure’t presoner i al costat dels més reaccionaris d’aquest país). Els lemes expressen il·lusió: ‘Hola República’. ‘Hola Europa’. ‘Hola nou país’. Les pancartes reclamen ‘Democràcia’. L’anunci de la campanya del SÍ mostra la gent despenjant i guardant les estelades com a signe de normalitat en una Catalunya independent.
A la plaça es palpa l’emoció. A les grades hi ha alegria i convenciment. Es crida molt més ‘Votarem’ que ‘Indepèndencia’. Hi ha la sensació de viure un moment únic i transcendent a la història del país. Parlen els polítics amb un punt d’èpica, però no massa. “No intimidem mitjans de comunicació. No tanquem pàgines web. No perseguim alcaldes. No tallem la llum ni als col·legis ni a les llars vulnerables”, clama Puigdemont. I la TAP crida ‘President, President’.
Un escenari que és capaç d’aplegar el democristià Castellà i el cupaire Arrufat indica fins a quin punt la societat catalana té la necessitat de votar, simplement per dignitat. Un escenari que simbolitza aquesta revolució d’àmplies capes socials, de gent normal, de persones com els meus veïns de l’àtic que no han penjat mai una estelada, però que no estan disposats a que els prohibeixin les idees i els segrestin les urnes. Volen, com tots els de la TAP i una immensa majoria del país, dignificar la democràcia. Així de simple.
