Carregant ...

TOTS DAVANT DEL MIRALL

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Policies nacionals a l’entrada d’un col·legi electoral de Tarragona el passat 1 d’octure. Foto: Eduard Boada.

Experts europeus alerten de la pervivència del franquisme a Espanya. Està bé que ho diguin, però ja ho sabíem. Només cal viatjar una mica per veure carrers i places dedicades a generals facciosos i homenatges als màrtirs per Espanya (i ja sabem què vol dir) ; o la legalitat de Falange o de la Fundació Francisco Franco, alimentada amb diners de tots, i la impunitat amb què actuen violentament arreu. No és d’ara. El procés d’independència l’ha fet aflorar amb més plenitud. Això és tot.

La situació actual ens posa a tots davant del mirall. Així que tenim burgesos independentistes, anarquistes antiestat manifestant-se al costat dels qui demanen la construcció d’un de nou, excomunistes cada cop més conservadors aplaudits per la dreta, socialistes que callen (o reaccionen forçats, tard i malament) davant la brutalitat policial contra els seus veïns i admeten sense embuts la intervenció de l’autonomia; gent d’esquerres a qui la defensa de la democràcia acosta al sobiranisme; capellans valents i bisbes covards (o directament neofranquistes), i molts ciutadans il·lusionats (i decebuts), i ferits i humiliats i ofesos.

“EL PROCÉS INDEPENDENTISTA FA AFLORAR AMB MÉS PLENITUD LA PERVIVÈNCIA DEL FRANQUISME”

Tenim ciutadans amb les mans enlaire que reben i ciutadans uniformats que peguen i d’altres sense uniforme que feliciten els qui peguen. I ciutadans estressats i enrabiats i desconcertats, a totes bandes, a favor i en contra. I mitjans de comunicació que inventen una realitat malgrat l’evidència.

I una ministra de defensa que obre un interrogant en lloc de garantir que l’exèrcit no es girarà contra els ciutadans, i un ministre d’exteriors que menteix sense vergonya en una televisió francesa dient que aquí no s’ensenya castellà, un portaveu del PP que amenaça de mort el president de la Generalitat  i un president de la comissió europea que diu que no dona suport a la independència perquè d’altres també podrien voler-la i Europa no pot tenir tants països (ell, de Luxemburg, que té menys població que Barcelona). Ah i Josep Piqué, ministre d’Aznar i extremadament bel·licós contra el procés, premiat amb el consell d’administració d’Aena. Sí, aquesta empresa estatal que funciona tan bé al Prat. Tots davant del mirall. Així estem, l’olla bull. Però no és un quadre estàtic. Mai no ho és.

“LES ELITS ESPANYOLES PORTEN SEGLES PARASITANT L’ESTAT. NO SABEN DIALOGAR”

Fet i fet, el món no ha canviat tant. Coses de la història, que sempre va a l’engròs i compta per mil·lennis. Des que Darwin va dir que havíem baixat dels arbres i ens havíem alçat han passat molts anys però ens hem allunyat poc de la soca. Just és reconèixer-ho. El benefici i el poder que el garanteix continuen sent l’eix de les nostres vides. Faríem bé de no oblidar-ho.

El govern d’Espanya se sent mascle alfa des de sempre (malgrat haver perdut un imperi i haver sortit vergonyosament corrent del Sàhara), així que no és capaç de dialogar, no en sap. Les elits extractives espanyoles (econòmiques, polítiques i funcionarials)  porten segles parasitant l’estat, convençudes que l’estat és seu. Ho hem d’entendre.

“OBLIDEU TOTA ESPERANÇA EN PP, PSOE I CIUTADANS. I EN AQUESTA EUROPA QUE FA NÚMEROS SENSE PRINCIPIS”

Un PP neofranquista nodrit d’ extractors: alts funcionaris, que en controlen efectivament la maquinària; empresaris enriquits pel BOE (i el DOG), i una munió de personatges que ostenten càrrecs ben remunerats (en l’esport, el turisme, la cultura, les comunicacions…) no poden tenir cap estímul per renunciar a la bicoca.

Tampoc pot esperar-se res més que duresa d’un Ciudadanos/Ciutadans que va semblant-se cada cop més a la Falange en la seva barreja d’extremisme dretà i populisme regeneracionista.

I el PSOE? Bé, després del que hem sentit de Guerra, González, Bono i Iceta (que ja dóna per bona la intervenció dels mossos) és difícil creure en el seu federalisme fundacional  (recordem, d’altra banda, que Largo Caballero i Besteiro van col·laborar amb la dictadura de Primo de Rivera.)

“TINGUEM ESPERANÇA EN NOSALTRES. LLARG O CURT, AQUEST ÉS UN CAMÍ D’UNA ÚNICA DIRECCIÓ”

Oblideu tota esperança en ells, doncs. Com diu un amic meu en clau de caricatura, som una granja de ponedores en el seu benefici (i en el de la gran patronal catalana).  I així ho deu veure també aquesta Europa que fa números amb més misèria que principis, i es deu preguntar qui pagarà el deute espanyol, ja per sobre del 100% del PIB si la granja s’independitza i qui haurà de posar els ous llavors.

Tinguem tota esperança, doncs, en nosaltres. Llarg o curt, més o menys costós i tortuós, aquest és un camí d’una única direcció. Moisés no va baixar del Sinaí amb un onzè manament per als espanyols consagrant la indissoluble unitat de la pàtria; les fronteres s’han mogut sempre. Recordem que no hi ha cap generació major d’edat que hagi conegut un únic mapa del món. Per què hauria d’aturar-se ara la història?


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

11 respostes a “TOTS DAVANT DEL MIRALL”

  1. Olga Xirinacs Díaz ha dit:

    Magnífica, completa i valenta constatació, la de Jordi Tiñena. Els cansats fan la feina, diuen. I, cansats com estem, tirarem endavant amb totes les nostres forces.
    Gràcies, Jordi.

  2. Pau Jansà ha dit:

    Completament d’acord amb l’anàlisi i la conclusió que es desprén de l’article. Estem immersos en un camí d’una única direcció i ja no hi ha marxa enrera.
    Hem de tenir present el que malauradament ens mostra la història i es que la derogació de lleis injustes sempre ha comportat repressió, ferits i inclús morts.
    Estem ara en aquesta situació? Aquest alt preu es el que hem de pagar? El que volen que paguem? … dons endavant, ara més que mai no hem de defallir, no ens ho podem permetre.

  3. olga xirinacs díaz ha dit:

    ¿Com és que surt aquest comentari i el meu no?

  4. Carles Jardí ha dit:

    Una bona síntesi que col·loca a cadascú al seu lloc. Seguim tenint el franquisme, el postfranquisme, el neofranquisme,… a casa, a la vora, dins. Els impediments han estat, són i seran molts i violents; la força de la revolució dels somriures, de la segona revolució dels clavells, de la revolució pacífica del poble català, és la que ens donarà els fruits desitjats. Felicitats, Jordi.

  5. Jordi Bertran ha dit:

    El Jordi Tiñena encistella una rere l’altra. Aplaudiments merescuts! La foto de l’Eduard, crua com va ser aquell dia. Per cert, avui a quarts de nou del matí la PN tenia tot l’aparcament de la seva comissaria ple de tossineres, més del que ha estat normal els darrers dies

  6. Manel Chornet ha dit:

    Venen temps molt difícils i ens caldrà valor, persistència, serenor i dignitat. No deixem sol ningú!!!
    Gràcies Jordi Tiñena

  7. Francesc Xavier Grau ha dit:

    Excel.lent, Jordi. Moltes gràcies.

  8. jordi sanfeliu ha dit:

    Gràcies per l’article Jordi, intentarem que circuli.

  9. Manuel Rivera Moral ha dit:

    Amb el meu respecte personal i sincer per l’autor d’aquest article i pels i les comentaristes, conciutadans meus.
    Exercint el dret de llibertat d’expressió i sense defugir de debat.
    Vull remarcar que hi ha anàlisis i denúncies en aquest article que puc compartir, i fins i tot viure. En l’estil, no m’hi fico, és brillant i personal, propi d’un escriptor que pensa. Però sí en certes actituds i continguts expressats en el text. En destaco, entre d’altres:
    · Es critica i fort només uns dirigents i uns partits polítics, els altres no es toquen.
    · Així mateix, se salva Catalunya i es dibuixa d’una manera negra la resta d’Espanya.
    · Es parla de “nosaltres” i ”ells”. Vull pensar bé i que el “nosaltres” es refereix a la bona gent del poble català (tot i que jo no sé quina és).
    · Es parla de la violència policial —molt condemnable i evitable abans, durant i després de la consulta de l’1 O—, però n’hi ha més tipus. Ni a les càrregues policials ni a la vida, no sempre està clar quines són les víctimes i quins els culpables, de vegades ni coincideixen físicament.
    —Quan critica els socialistes, diu, entre d’altres, que Largo Caballero i Besteiro van col·laborar amb la Dictadura de Primo de Rivera. És com si ara diguéssim que CCOO va col·laborar amb el franquisme per introduir-se al seu Sindicat Vertical… No sé, però caldria més respecte per la memòria dels qui potser no van ser sants però que van lluitar per la República i contra el feixisme i morir poc després de passar per la presó franquista —Besteiro— i per un camp de concentració nazi —Largo—.
    Si us plau, l’animadversió política no la fem extensiva a la veritat o a la justícia (m’ho dic també a mi mateix).
    He escrit recentment un article en aquest mitjà en què explico part de la meva posició en aquest conflicte o experiència de país que ens ocupa i ens preocupa i ens posa “davant del mirall”. Es titula Una nova paella.
    No ho dic per autopublicitat ni menys per dir que és millor en forma i contingut que aquest que critico, fora egos, sinó per no allargar-me en els arguments. Pau no imposada i intel·ligència per a tothom.

    • Jordi Tiñena ha dit:

      Amb el mateix respecte i amb l’agraïment pel to.
      Entenc que és comprensible que es llegeixi entre línies, però així se’m fan dir coses que jo no he dit. No sé si la imatge que es desprèn de Espanya és negra; en tot cas el quadre que dibuixo és el que és: la pervivència del franquisme en el nomenclàtor de moltes ciutats, la pervivència de la Fundación Francisco Franco o les declaracions d’alguns personatges… Però jo no parlo en cap moment d’Espanya ni de Catalunya, sinó del govern d’Espanya i de les seves elits (polítiques, econòmiques, funcionarials, inclosa la gran patronal catalana, que esmento explícitament). Aquestes elits son els “ells” de l’article. I el “nosaltres”, la ciutadania (“ciutadans estressats i enrabiats i desconcertats… a totes bandes, a favor i en contra”). Pel que fa a les víctimes de la violència, ho sento però en el cas que ens ocupa està ben clar: són les que van rebre (de culpables, no en dic res, potser en un altre article.)
      Finalment, quant a Besteiro i a Largo, se’m fa dir altre cop el que no he dit. Jo no faig cap judici de les seves figures històriques. Em limito a dir que van col·laborar amb Primo de Rivera, fet que no és discutible. Segur que tenien les seves raons. Però d’altres, en les mateixes circumstàncies, van decidir no fer-ho. Tanmateix, si algú s’ha sentit ofès per l’esment, em disculpo.

  10. Manuel Rivera Moral ha dit:

    CARTA A JORDI TIÑENA
    (I ALS LECTORS/ES)
    T’agraeixo el teu post, i potser un dia tu i jo a soles entrem en la lletra petita, o no. La intimitat és un luxe (un bon consell de Vidal i Alcover). Ambdós, tu i jo, tenim vides separades. Coincidim poc, tot i que mantinc un record I una sensació d’admiració artística, d’amabilitat i d’algun amic comú.
    El teu article “Tots davant del mirall” (reitero) brillant, molt polític (en el bon sentit) i no en dubto que sincer i, també, possiblement pensant en lectors que puguin compartir. Aquest mitjà (del qual sóc subscriptor) té unes característiques molt pròpies. M’agraden moltes coses i poc la crítica persistent a l’Ajuntament i la desqualificació dels qui governen actualment (n’he parlat recentment i de forma amistosa amb el director i creador de FetaTarragona, Ricard Lahoz).
    El teu escrit —amb les limitacions espacials del gènere article— és ric i generós, diu moltes coses, però la teva perspectiva mira molt, massa, des d’un costat a un costat sol (així es perd una part important de la panoràmica).
    Per exemple, és que no hi “elits extractives” catalanes, tot i que no tan grans com les espanyoles (també de divers signe polític). És que ja hem oblidat el cas tan paragdimàtic del banquer i president de la Generalitat i familiars i amics? El canvi brusc del principal partit de govern a Catalunya és també un dels factors clau (i no dic que aquesta força hagi passat del bé al mal, ni a l’inrevés, no, ni que no hàgim de respectar els seus afiliats i votants i càrrecs de bona fe, com vaig respectar els del seu partit germà desaparegut).
    Per exemple, és que els somnis i la inexperiència —en certs àmbits— d’alguns partits i forces d’esquerra no ens ha portat a un terreny perillós en què acabarem parlant més d’intervenció, resistència i supervivència que d’independència? No vull que passi, i tant de bo que no passi, però molta gent —i més que jo— està cagada i l’estarà més, i s’ha d’entendre i no som profetes. Independència sí, començant per la personal. A la majoria de la gent, li costa arribar a final de mes o projectar un futur digne per a ells i/o els seus descendents. Joventut, sí, però maduresa també.
    Que no dialoguin i es matin entre elles les elits, si són tan cegues, però no seguirem el seu camí.
    “La lluita de classes” o “la classe obrera” o “els pobres” o “les cultures o pobles oprimits” o “el medi ambient” són més que una metàfora. Ser liberal o conservador o progre o nacionalista (espanyol o català) és molt fàcil. No et compromet gairebé a res. Hi ha agents polítics i socials (també socialistes) que se n’obliden, i molts d’altres no. Aquí n’hi ha per a tots.
    Penso que t’ha sortit un article una mica o bastant maniqueu (jo també de vegades puc ser pecador, som subjectes subjectius). Els matisos i la lectura entre línies són importants, però el text és el text (també interpretable clar).
    Atès que ens preanuncies que escriuràs sobre “els culpables”, t’explico només una anècdota: la Junta de Seguretat de Catalunya, coordinada pel president de la Generalitat i amb la participació del Secretario de Estado de Interior, es va reunir dies abans de l’1-O i ni una part ni l’altra va acomplir amb el que pertocava i es van comprometre: la “seguretat” de tots. Per a mi, i possiblement molta més gent, va ser equivocadament una escletxa de llum.
    Jo hagués deixat fer la consulta (tot i que no tingués totes les garanties) i jo criticaré una i mil vegades l’actuació policial (per repressió de l’espanyola i certa passivitat de la catalana). En els atemptats yihadistes, van col·laborar-hi més i millor setmanes abans. Espero que un dia sapiguem més del que sabem com van operar realment l’1 d’octubre els de dalt, de Madrid, de Barcelona, de Tarragona. No hem de deixar la peça.
    De Besteiro i Largo Caballero, has dit el que has dit. Pots rectificar o no la greu al·lusió (no ho fas en el darrer post i tampoc t’ho demano). Si el meu argument no et convenç, no t’ho retreuré. Puc ser moralista però no sóc cap jutge i, a més, defenso la llibertat d’expressió.
    Et faré una confessió personal, que no havia fet pública, i que no m’ha determinat ni m’ha fet canviar però sí pensar i patir, i molt (som éssers sensibles). La meva dona, com a consellera (ella porta polítiques socials) s’ha vist insultada —a la casa de la vila, al carrer, als mitjans i a les xarxes socials—. Així també els seus companys/es de grup. El que és més greu és que aquestes agressions provinguin fins i tot de companys de consistori i gent que la coneix, que han anat més enllà i han mogut l’arbre per estupidesa o per interesos particulars o grupals o per desconeixement. Et puc donar més detalls viscuts, totes les històries fan la Història, però no és el tema.
    De ben segur, tu m’explicaries més o moltes més pàgines viscudes. És Catalunya, és la vida, que hauria de ser una experiència a viure més que un problema a resoldre.
    Que d’aquesta, en sortim tots i totes una mica més savis per poder viure amb dignitat. Les crisis també poden posar en equilibri i poden, també, derivar en més capacitat creativa dintre de la complexitat. No abandono l’esperança.
    Gràcies al lector/a que hagi arribat fins aquí (tot i que pugui discrepar).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *