Advertisement
Carregant ...

Pax romana, pax olímpica?

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Inauguració del Palau d’Esports Catalunya a l’Anella Mediterrània amb representants polítics de totes les institucions. Foto: Tere Ortega.

Llegeixo l’article «Jocs Mediterranis versus política», que signa Agustín Pujol Niubó, arquitecte i President de la Cambra de la Propietat Urbana de Tarragona, el passat 16 de juny de 2018, a dies escassos que els Jocs Mediterranis comencin a la capital del Camp i a les subseus. És completament lògic i respectable el que defensa el Sr. Pujol, que presidí la Federació Espanyola de Tennis, i per tant és veu autoritzada en un esdeveniment esportiu.

En el parer de Pujol s’hi reconeix, entre altres coses, que la situació política fins a la data d’avui no ha ajudat gaire a l’esdeveniment esportiu, un extrem que podem compartir amb una tonalitat de matisos que, d’altra banda, segur que apuntaria cap al compromís de les administracions i del finançament que es pretenia aconseguir de la col·laboració pública i privada—i que no s’ha assolit.

Tanmateix d’aquestes frases es passa a dir que «Demanaria respecte als propis Jocs Mediterranis, tot evitant xiular himnes i banderes, personalitats i institucions assistents, signes i qualsevol altre motiu que generi discrepàncies sobre els sentiments personals de cadascun de nosaltres.», i que de retruc això és respectar Tarragona i els que hi viuen, és, sense cap mena de dubte, parar l’altra galta.

“TARRAGONA ES JUGA LA IMATGE AMB ELS JOCS, PERÒ NO SE LA JUGAVA TAMBÉ QUAN SE’N VA DECIDIR L’AJORNAMENT?”

És adient i noble reblar-ho amb una altra rotunditat: «Que la treva olímpica que demano tingui com a referent el respecte i la solidaritat entre tots nosaltres, amb una finalitat comuna que tindrà com objectiu principal la imatge de Tarragona. És una bona ocasió i Tarragona s’ho mereix.», i és noble perquè els valors del respecte, la pau i la solidaritat haurien de ser norma en una societat que es vol considerar a si mateixa democràtica i pacífica. Però ben sovint això és més un debat estètic que un debat pràctic.

És elogiable que, d’altra banda, es cridi a rebaixar els ànims. L’ambient, que pot estar certament empudegat de fa temps. Però, d’altra banda, què esperaven? L’estratègia de la tensió que es viu des de la passada tardor —i, de fet, des de les acaballes de l’estiu de 2017— per part dels poders fàctics de l’Estat no ha minvat, sinó ben just al contrari.

“ÉS TAN LÍCIT VOLER ELS JOCS COM OPOSAR-S’HI EN PÚBLIC O SUMAR-SE A LA INDIFERÈNCIA”

Potser sí que és cert que Tarragona s’hi juga la imatge, però que no se la jugava quan el 4 de novembre de 2016 es va dir que no es podien fer els jocs quan estaven previstos? O potser quan hi ha necessitats de primer ordre —habitatge, ocupació, salut pública— a tocar de les novíssimes i —caríssimes— instal·lacions de l’Anella Mediterrània?

La convivència i la germanor dels jocs no poden anar mai de bracet de la desigualtat, o de la imposició d’idees com és l’acceptació d’un cap d’Estat que ningú no ha elegit.

Si hi ha un nodrit grup de persones d’aquesta ciutat que vol els jocs, és molt lícit que ho diguin i ho facin públic. Així mateix també és ben lícit oposar-s’hi i fer-ho públic, siguin quins siguin els motius (que poden ser ben diferents) i les maneres. Com també és lícit sumar-se a la indiferència a la qual, pel que sembla, estem abonats en aquesta ciutat que de vegades opta pel «ni fred ni calor».

“FER LA REVERÈNCIA AL CAP DE L’ESTAT ÉS DONAR EL VIST-I-PLAU AL  SEU DISCURS DEL 3 D’OCTUBRE”

Però demanar silenci, i aparentar concòrdia i amistat, equival a callar. Fer-ho ara, fer la reverència i besar les mans del cap d’Estat seria donar el vist-i-plau a ell i a les seves accions com a cap d’Estat: el discurs televisat d’octubre, o les càrregues policials del seu govern, o en un altre ordre de coses a les polítiques del seu Estat, que atempten directament contra infraestructures vitals per al territori i que no arriben (Cal que tornem a parlar del tren? de les autovies? de les autopistes?).

Intentar dissociar política d’esport d’un esdeveniment que es caracteritza per oferir una tria d’esportistes enquadrats en equips —i al seu torn en disciplines esportives diverses— que representen els estats-nació de la riba de la Mediterrània em sembla, molt respectuosament, una broma de mal gust. I és, simplement, indissociable per una raó: els equips són compostos perquè s’enquadrin sota el pavelló d’una bandera d’Estat-nació —fins i tot quan no existeixen segons l’Estat espanyol, com Kosovo. I si això no és política, què ho és?

I reconèixer tot això, d’altra banda, no és incompatible amb poder desitjar (qui ho vulgui) el bo i millor als Jocs de Tarragona 2018. Però que les persones que ho vulguin puguin manifestar el rebuig que sentin cap a un o altre element és un mínim de mínims.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

2 respostes a “Pax romana, pax olímpica?”

  1. Albert Ollés Pascual ha dit:

    Estic d’acord amb l’article de l’Albert.

    L’esport i la política sempre han anat del bracet. La història recent n’està farcida d’exemples i al segle passat hi trobem nombrosos casos vinculats als jocs olímpics, els mundials de futbol i a la resta de grans esdeveniments esportius. També en el que portem de nou mil·leni. El Sr. Pujol, com a esportista i destacat dirigent esportiu durant molts anys, ho sap perfectament. O no es va fer política ‘netejant’ de presidents catalans les federacions esportives espanyoles?

    Quan es diu que el Barça és més que un club, no es fa política? El Mundial de Rússia que es celebra aquests dies no és un exemple diari de política, blanquejant internacionalment la dictadura imperial de Putin, i una exhibició de nacionalismes, banderes, himnes i pàtries. Això és només esport? No, és esport i política. I aquests Jocs Mediterranis no poden ni han de ser una excepció, si els ciutadans així ho decideixen.

    És més tarragoní un monàrquic que un republicà? És més tarragoní un ciutadà que defensa els Jocs que un que es mostra indiferent o un altre que hi està en contra, fent servir tots ells arguments raonats? Què és ser un bon tarragoní?

    Com escriu l’Albert, considero que tothom ha de dir la seva i expressar lliurament, si així ho vol, la seva opinió. Des del respecte a l’altre i amb la convivència democràtica pel damunt de tot.

    • Albert Ventura ha dit:

      Gràcies, Albert: em sap greu, però els jocs ara per ara han donat raó al fet indissociable de política i l’espectacularització de l’esport. Per no dir tota la resta que està passant, i que aquest mitjà i d’altres ja es fan ressò.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *