Les grades mig buides a l’acte inaugural dels Jocs Mediterranis és una imatge negativa de Tarragona que ens acompanyarà durant molts anys. Les grades mig buides, la sensació que la majoria de públic assistent no era l’habitual en els esdeveniments de la ciutat i un espectacle sense personalitat tarragonina i catalana i amb presència militar són tres elements amb un impacte tan contraproduent que, difícilment, els Jocs podien anar a pitjor des de la seva arrencada.
DESPRÉS DEL FIASCO INAUGURAL L’ESDEVENIMENT HA ANAT A MÉS, PERÒ AMB POCA IMPLICACIÓ DE LA CIUTAT
El fiasco del primer dia va arrossegar i sobredimensionar després les errades i els problemes d’organització i la falta de públic a les competicions. Si la gala inaugural l’haguessin vist al Nou Estadi 14.000 persones i hagués ofert una imatge moderna, amable i acollidora de Tarragona al país i al món mediterrani, les incidències posteriors haurien estat vistes d’una altra manera.
HI HA FALTAT AUTOCRÍTICA I HAN SOBRAT ERRADES, MANIPULACIÓ POLÍTICA I PRESÈNCIA MILITAR
Després d’unes primeres jornades convulses, els Jocs han anat de menys a més: menys incidències -“anècdotes” segons l’organització- i més públic a les competicions. Però l’esdeveniment mai s’ha acabat de refer del tot, mai s’ha tret de sobre 1) l’escassa implicació de la ciutat, 2) la sensació de sospita i males arts en la distribució i venda d’entrades a la jornada inaugural i 3) l’absència clamorosa d’elements de cultura de Tarragona i Catalunya a l’espectacle d’obertura.
La cloenda d’aquest diumenge referma precisament aquests tres elements clau:
1) El Nou Estadi no s’ha omplert ni anunciant quatre dies abans que es regalaven 5.000 entrades a entitats esportives i culturals de la ciutat. És per fer-s’ho mirar! Ha millorat l’assistència a les grades respecte la inauguració, però no s’ha pogut projectar una imatge de ciutat implicada i orgullosa dels Jocs. No hi ha hagut complicitat entre l’organització liderada per l’alcalde i gran part dels tarragonins.
2) En contraposició al primer dia, el públic de la clausura era heterogeni, més representatiu de la ciutat, amb banderes espanyoles i pancartes reclamant la llibertat dels presos polítics convivint a pocs metres sense cap problema. S’ha aplaudit i s’ha xiulat a l’alcalde Ballesteros. Això demostra que el dia de l’obertura es va organitzar un engany, un frau a l’hora de vendre i repartir les entrades per por a la reacció política de la gent. Un fet molt greu que hauria de tenir, precisament, conseqüències polítiques.
3) Comparant els espectacles d’obertura i cloenda, queda clar que l’últim ha volgut aportar una quota local esquifida que no es va veure el primer dia (el vídeo amb imatges del Seguici Popular i l’actuació dels grallers So Nat acompanyant l’entrada de la bandera de Tarragona), potser perquè els organitzadors tenien mala consciència per les crítiques rebudes. Això demostra que a l’acte inaugural es va perdre una immensa oportunitat per explicar Tarragona al món mediterrani i que va ser, en bona part, un muntatge polític per no ofrendre la Corona.
Esportistes, voluntaris i mitjans de comunicació públics han estat, com apunto en aquest altre article, els millors d’uns Jocs on ha faltat públic i autocrítica dels organitzadors i han sobrat errades, manipulació política, apropiació indeguda de l’esdeveniment per part l’Estat i presència militar.
MENTRE BARCELONA ES PREPARA PER REBRE EL VAIXELL D’OPEN ARMS, TARRAGONA ACULL EL PORTAVIONS ‘JUAN CARLOS I’
En aquest sentit, la comparació és sagnant. Mentre el Port i la ciutat de Barcelona a petició de l’alcaldessa Colau es preparen per rebre el vaixell de l’organització Open Arms amb 60 migrants rescatats a les costes de Líbia, el port i la ciutat de Tarragona acullen el portavions Juan Carlos I, buc insígnia de l’Armada espanyola, per “invitació” de l’alcalde Ballesteros.
Barcelona, imatge de solidaritat i compromís. Tarragona, imatge de guerra i força militar. Us imagineu que en plena celebració dels Jocs, Tarragona hagués reaccionat amb un gest a la tragèdia constant que es viu al Mediterrani? Això sí que ens hauria projectat al món amb dignitat i generositat.
