Advertisement
Carregant ...
Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Vista general del polígon químic nord. Foto: David Oliete.

Una agre, delicada i històrica polèmica segueix girant al voltant de la contaminació amb origen a la indústria petroquímica a Tarragona, amb els dos grans focus d’emissions al polígon nord i el sud. La implantació de la química al voltant de la segona àrea metropolitana de Catalunya (gairebé mig milió d’habitants), amb gegants com Repsol i la seva refineria, BASF o Dow, va transformar a partir dels anys seixanta el Camp de Tarragona i segueix condicionant-ne el creixement i evolució futura. Però no fa pas tants anys que es parla i es debat amb arguments científics sobre la taula al voltant de la qualitat de l’aire que es respira a Tarragona i els municipis que per proximitat pateixen més directament les emissions industrials, amb compostos orgànics volàtils cancerígens com el benzè o el butadiè.

La preocupació per la qualitat de l’aire i l’emissió de contaminants agafa per fi volada a Tarragona

La preocupació de la població ha anat creixent i ara hi ha més consciència que mai que un aire de mala qualitat té conseqüències sobre la salut i la qualitat de vida de les persones. No és cap casualitat ni anècdota que Repsol hagi encarregat a l’Institut Cerdà per primer cop un estudi sobre les emissions de contaminants al voltant del seu complex industrial, prenent mostres i analitzant dades a Tarragona, Constantí, El Morell, Puigdelfí-Perafort, Vilallonga i Reus i acabi de fer públics els resultats amb la voluntat de tranquil·litzar els seus veïns.

La petroquímica lluita per primer cop de forma pública amb un informe científic per guanyar l’opinió pública

Tampoc sembla casual que l’estudi sobre la qualitat de l’aire s’hagi fet públic un parell de mesos després que una plataforma ciutadana (Cel Net) presentés de nou un estudi, amb l’aval de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), alertant que en determinats moments l’emissió  de compostos orgànics volàtils contaminants superen el màxim establert per la llei o els llindars recomanables per protegir la salut pública. Sí, l’estudi de Repsol fa més temps que es prepara, perquè de fet fa temps que la indústria està neguitejada al veure com evoluciona la batalla per l’opinió pública.

El polígon sud, des del Complex Educatiu. Foto: Ricard Lahoz.

No és tampoc una qüestió menor que tots dos estudis facin servir una metodologia diferent i apliquin dos criteris diferents a l’hora de valorar les dades de les emissions. Es pot sintetitzar dient que l’estudi de Cel Net-UPC posa l’atenció màxima en els pics de contaminació, és a dir, en aquells dies i hores en els que les emissions contaminants són més elevades i superen els límits permesos per llei o els llindars recomanables en aquells compostos contaminants que no tenen una normativa específica.

En canvi, l’estudi acabat de presentar en societat per Repsol-Institut Cerdà posa l’accent en la mitjana anual de la qualitat de l’aire que es respira al voltant del seu complex industrial, concloent que en cap cas es superen els límits permesos per llei. La seva justificació és que el realment perillós per la salut és la mitjana de la qualitat de l’aire que es respira en tot un any, i no pas si en determinats dies la qualitat de l’aire no és bona. Cel Net mostra un reguitzell de fotografies fixes on la petroquímica queda retratada i surt lletja, mentre que Repsol mostra un conjunt d’imatges, una pel·lícula, on queda globalment afavorida.

Encara s’ha de fer l’estudi epidemiològic per comprovar si la contaminació industrial passa factura a la salut

Amb els dos estudis xocant davant l’opinió pública, cal recordar que encara segueix pendent el reivindicat estudi epidemiològic, una anàlisi per comprovar l’estat real de la salut global dels habitants dels municipis més propers a la gran indústria de la química i el petroli. Un estudi molt complex i difícil de fer, a més de costós, que hauria de liderar la Generalitat al costat dels principals hospitals de la zona (Joan XXIII i Sant Joan), i que serviria per fotografiar globalment a la població i veure si realment els tarragonins ho estan pagant amb la seva salut, amb un índex anormalment elevat de malalties respiratòries o càncers. Sense dades, qualsevol especulació o temor és possible, per molt que les administracions s’esforcin en recordar que fins ara cap dada, com l’evolució del número de càncers al Camp de Tarragona, justifica una preocupació real.

El camp de futbol de Bonavista i, al fons, les xemeneies de les fàbriques. Foto: David Oliete.

El conflicte obert per la qualitat de l’aire que respirem a Tarragona i la seva àrea d’influència no és un assumpte menor. Hi ha molt en joc. En primer terme hi situo la salut de les persones, però el que més pesa a la meva escala de valors i de part de la societat no vol dir forçosament que sigui el que més capacitat tingui per dominar el debat i fer contrapès. La producció industrial genera milers de llocs de feina i deixa milions d’euros en impostos, també pels municipis i els seus pressupostos deficitaris. Tot té el seu pes i el joc d’equilibris obliga en moltes ocasions a un exercici de funambulisme.

Observo amb satisfacció i interès periodístic com la preocupació de la societat tarragonina en la qualitat de l’aire ha anat agafant volada des de fa uns cinc anys. L’escenari està canviant a marxes forçades, empès sobretot per la societat civil i la comunitat científica, amb la implicació valenta d’institucions com la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), curiosament des de fora de Tarragona. Menció especial pel lideratge d’entitats com la Plataforma Cel Net, que no s’ha cansat des de fa anys de lluitar i demanar atenció als mitjans de comunicació, la indústria i l’administració pública, tot i tenir uns recursos molt limitats.

“El debat s’ha obert i no es tancarà perquè la societat ja no es conforma amb les dades d’un estudi”

El focus s’ha instal·lat en mesurar les emissions de la petroquímica i el seu entorn, en detectar què passa en l’aire que respiren veïns i veïnes als municipis que comparteixen per força veïnatge amb les polèmiques torxes i les imponents xemeneies. Estic convençut que el focus ja no marxarà i que anirà augmentant fins i tot el zoom, per mesurar cada cop amb més precisió. El debat s’ha obert i ja no es tancarà perquè la societat ja no es conforma amb les dades d’un sol estudi o la valoració d’una universitat o una administració competent.

Imatge d’arxiu del 2017. Foto: Esteve Giralt.

Trobo a faltar en tot aquest debat les institucions públiques. La Generalitat es va comprometre amb un acord al Parlament a liderar la Taula Territorial de la Qualitat de l’Aire al Camp de Tarragona, amb una xarxa de mesuradors instal·lada permanentment per protegir a la població davant de possibles episodis de contaminació. On és el seu lideratge? I el paper de l’administració local? Trobo a faltar també consistoris de la importància de l’Ajuntament de Tarragona, Vila-seca o la Canonja, que tenen als seus termes municipals el polígon petroquímic sud. Fa por enfrontar-se amb les grans empreses? Massa coses en joc? Un únic Ajuntament, més petit i amb menys recursos com el del Morell, i segurament amb menys coses a perdre, ha pres part activa al costat de Cel Net per exigir més dades i més controls. En solitari. Per pensar-hi.

Quan Cel Net va fer públics al març els resultats del seu darrer estudi, ho va fer amb el suport d’un sol Ajuntament, sí, el del Morell. Un estudi incòmode que alertava de pics de contaminació. El focus es va centrar en part en el benzè, que és l’únic compost orgànic volàtil que està legislat per llei. Falta també molta feina per fer dels governs català, espanyol i europeu i camp per córrer a l’hora de crear nova normativa i adaptar-la a l’escenari actual i a les necessitats del segle XXI.

“La preocupació de la gent és cada cop més evident i mirar cap a una altra banda és d’irresponsables”

La preocupació de la població és cada cop més palpable i mirar cap a una altra banda és d’irresponsables, ho faci la gran industria, la Generalitat o els mitjans de comunicació. Polítics, mitjans i periodistes també transiten sobre una corda lleugera i delicada, on els equilibris són fràgils i complicats. Les grans marques deixen cada any molts diners també en publicitat i patrocinis, a tots els nivells, dels grans mitjans a les publicacions locals més modestes, just en una època de crisi i vaques magres. Més debilitat.

La indústria petroquímica sap perfectament que les noves generacions seran cada cop més exigents en qüestions mediambientals i que cada cop toparan amb més resistència social si no es milloren més els processos de producció industrial, amb menys emissions i menys moments de fotografies lletges i borroses, els temuts pics de contaminació. Una de les situacions més complicades a nivell tecnològic són les aturades de les plantes de producció, que és quan la petroquímica queda pitjor retratada, amb les emissions mesurades als laboratoris i també en forma de torxes que escupen foc i fum negre. I no, no parlo del vapor d’aigua (quan el fum que surt de les torxes és de color blanc). Aquest és un exemple clar que una de les principals batalles es jugarà a l’opinió pública.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *