Carregant ...

La mort vista pel psicòleg tarragoní Pau Miquel

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

El cementiri de Tarragona. Foto: DAVID OLIETE

Jo moriré.

Tu moriràs.

Ell/a morirà.

Nosaltres morirem.

Vosaltres morireu.

Ells/es moriran.

Passegem amb l’infermer i psicòleg Pau Miquel i Diego pel cementiri de Tarragona. A escassos metres de l’ostentació dels panteons que ocupen l’avinguda central, unes làpides guixades no conserven, ni tan sols, el nom de les persones que hi reposen. Malgrat que l’acte de morir ens iguali com a éssers humans, la representació de la mort individual en el cementiri ha continuat perpetuant, en els darrers segles, les desigualtats en forma de marbre, capelles i escultures. Com a les ciutats, al cementiri hi ha carrers i carrerons, hi ha la Rambla Nova i les barraques, hi ha, en definitiva, una distinció entre classes socials que els privilegiats han pretès, inútilment, immortal.

L’infermer i psicòleg, Pau Miquel i Diego, signa un llibre amb una nova mirada sobre la mort i el morir

La majoria de tombes que observem se’ns presenten com a petits altars de la identitat del traspassat. Creus cristianes, escuts d’equips de futbol, emblemes de colles castelleres, etc. Símbols, en síntesi, que transcendeixen la individualitat, que lliguen la persona morta a una història col·lectiva que es manté viva. També hi predominen els gerros amb flors, les fotografies familiars, les imatges de sants i, fins i tot, alguns escrits breus.

Els xiprers apuntant cap al cel, i la mar, a l’horitzó, ens evoquen una immensitat que com a animals finits ens sobrepassa. Malgrat que les nostres creences hagin canviat, Miquel considera que la necessitat humana de simbolitzar la mort no ha caducat. Es pregunta, en aquest sentit, si ens devem trobar en un moment de transició cap a noves construccions simbòliques i rituals de la mort que substitueixin o renovin les actuals catòliques, que han deixat d’interpel·lar un sector important de la societat europea.

“En una societat capitalista, la mort no interessa i el cicle del dol s’accelera”

“La mort és una part inseparable de la vida”, recorda Miquel. Tanmateix, sembla que l’hem arraconada. La defugim, com si no anés amb nosaltres. Al seu parer, perquè, en part, en una societat capitalista que venera la productivitat i l’eficiència, la mort no interessa, perquè és, precisament, “improductiva”. En aquest context, el cicle del dol s’accelera, fins al punt de desfigurar el decés dels altres en una mena de ‘fast food’ emocional que cal ingerir cuita-corrents, ben sovint mentre es resolen tràmits burocràtics, per tornar al més aviat possible al treball, que diuen que dignifica (Qui ho va dir? Quantes hores treballava? En quines condicions?), i a un estat il·lusori de felicitat impertorbable, amplificat pel concurs de focs artificials autobiogràfics convocat a les xarxes socials.

Pau Miquel, a la dreta, en la presentació del llibre ‘La muerte y el morir’ a Barcelona. Foto: cedida.

L’historiador francès Philippe Ariès, autor de la ‘Historia de la muerte en Occidente’, també es refereix, incardinant-lo a l’individualisme, al caràcter “innominable” i “salvatge” de la mort en la societat contemporània, que interpreta el suposat final de l’individu com una tragèdia que és millor no assumir: “Tot s’esdevé com si ni jo ni tu ni els que ens són estimats fossin mortals. Tècnicament, admetem que podem morir, contractem assegurances de vida per preservar els nostres de la misèria. Però, en realitat, en el fons de nosaltres mateixos, ens sentim no mortals”.

Miquel és responsable del Servei d’Atenció Espiritual i Religiosa de l’hospital Sant Joan de Déu

Ariès intenta exemplificar, per mitjà de la història de les representacions artístiques de la mort, que segons ell a partir del segle XX s’esvaneixen, l’encobriment progressiu del tema fins a assolir la condició de tabú. Miquel considera que aquest emmudiment més o menys generalitzat davant del traspàs també es reflecteix amb molta claredat en l’ocultació de la defunció als infants. De les vetlles al voltant del moribund, enllitat, en una habitació convertida en “una espècie de lloc públic” pel qual passaven, sense excepció, petits i grans, a les evasives paternes. “El tiet ha marxat de vacances”. “Però quan tornarà?”.

El llibre ofereix eines als professionals per acompanyar persones immerses en el procés de morir

Miquel ha coordinat, juntament amb el metge i investigador Vicente Arráez, el llibre ‘La muerte y el morir’ (Editorial Escola de vida, 2018), que vol posar damunt la taula la qüestió de la mort i contribuir al seu estudi amb noves mirades que dialoguen des de diferents vessants, com l’antropològic, el filosòfic i el mèdic. A l’obra, aquest jove tarragoní, que és també el responsable del Servei d’Atenció Espiritual i Religiosa de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, signa, amb Arráez, un capítol dedicat a oferir, als professionals de l’àmbit sanitari, eines per a l’acompanyament de les persones immerses en el procés de morir. De la seva experiència en l’àmbit de les cures intensives, n’ha après la importància del respecte i l’empatia, així com la singularitat de cada situació viscuda. “En aquestes circumstàncies, com a infermer, descobreixes la complexitat dels silencis”, assegura.

Després d’haver conversat en la quietud del cementiri, Miquel proposa un canvi radical d’escenari. Al cap de pocs minuts, al nostre davant hi ha vehicles que es desplacen amunt i avall, una cadena d’hamburgueses, un comerç de compra d’alimentació a l’engròs i una benzinera. Les voreres que trepitgem es troben en mal estat des de fa temps. Qui vol pensar la mort, en un indret així?

Miquel critica la ubicació del Tanatori de Tarragona, envoltat de magatzems, una benzinera i una hamburgueseria

Som a una de les cantonades del’edifici del Tanatori Municipal. Miquel lamenta que s’hagin instal·lat els difunts, a Tarragona i en la majoria de municipis de Catalunya, en la fredor simptomàtica dels polígons industrials. Lector de Michel Foucault, descriu els tanatoris —i els cementiris—  dels nostres temps com a “heterotopies” desterrades de les ciutats.

La ubicació d’aquests equipaments contrasta, per a ell, amb la de la Necròpolis paleocristiana, al costat del riu, un element natural amb un fort component simbòlic, i en “un espai que devia convidar a la serenor”. Miquel sosté, precisament, que els tanatoris han de ser repensats per tal que suscitin i acompanyin el dol i la reflexió. Abans que res, però, per afrontar tot allò que comporta la mort, ens cal aturar-nos un moment i fer present, sense indiferència ni pànic, la conjugació del futur de l’indicatiu del verb ‘morir’.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *