Aquest any, el Festival Internacional de Teatre de Tarragona (FITT) ha coincidit amb l’inici de la nova etapa política municipal liderada per l’alcalde Pau Ricomà. Una etapa que comporta com a novetat destacada que el propi alcalde assumeix inicialment les competències de Cultura i Festes. Ara tindrà, doncs, l’oportunitat i el repte de dur a la pràctica allò que ha reiterat els darrers mesos: la cultura ha de ser un eix central i cohesionador de la política de l’equip de govern de Tarragona.
La sisena edició del FITT ens ha deixat bones sensacions: per la qualitat i innovació dels espectacles, pels escenaris escollits i per la resposta del públic (tot i que no sigui massiva). L’equip dirigit per Joan Negrié ha aconseguit un altre cop portar a Tarragona cinc dies plens d’espectacles interessants, valents i arriscats, esdevenint una de les cites culturals més potents de l’any. Una aposta per les noves dramatúrgies que els polítics locals haurien de protegir i reforçar.
“L’alcalde assumeix les competències de Cultura i Festes: un repte i oportunitat alhora”
El FITT i el conjunt de la programació anual de la Sala Trono ha de ser un dels elements que formi part d’un pla cultural que, per fi, marqui una estratègia de ciutat a mig i llarg termini i ens col·loqui al mapa de Catalunya. L’arribada d’un nou alcalde i un nou govern a la plaça de la Font obren aquesta possibilitat que veurem si es confirma d’aquí un temps.
El repte és majúscul en molts àmbits:
En l’àmbit de la programació cultural cal decidir quines cites són imprescindibles. Les iniciatives són nombroses, però sovint no compten amb prou suport de les institucions, el públic i/o els patrocinadors. Què fem amb els festivals REC (cinema) i SCAN (fotografia)? Reforcem el festival de dixie com ho havia estat fa anys? Què necessita Tarraco Viva per esdevenir una marca permanent? Cap on va el Concurs de Focs Artificials? I al llarg de tot l’any (també a l’estiu), quina ha de ser la filosofia de la programació municipal d’arts escèniques?
En l’àmbit dels equipaments: cal reobrir al més aviat possible el Teatre Tarragona i analitzar amb urgència l’estat del Metropol i el Camp de Mart. Però, ¿és possible coordinar-se amb la Trono, el Magatzem de la Cooperativa Obrera i les propostes inconnexes del Palau de Congressos? Quin paper hi han de jugar els centres cívics? Mentre esperem la pluja de milions que necessita la Tabacalera, què hi podem fer?
També en equipaments disposem d’una Casa de la Festa que necessita un revulsiu i un canvi d’ubicació; una Capsa de Música que necessita un altre revulsiu perquè connecti més i millor amb els músics d’aquí i amb el públic; i un Centre d’Art que ha arrencat amb diverses exposicions, però sense un rumb fixat. Però falten espais expositius, perquè les sales de Turisme (carrer Major) i el Pati Jaume I (Ajuntament) són clarament insuficients.
El capítol de les biblioteques mereixen una atenció especial. És el principal dèficit cultural de Tarragona. El pla de biblioteques aprovat al mandat anterior hauria de ser una prioritat absoluta: traslladar la Biblioteca Pública a Tabacalera; mantenir l’actual del carrer Fortuny per donar servei al centre de la ciutat; i fer-una de nova a Ponent i una altra a Sant Pere i Sant Pau es perfilen com projectes imprescindibles a mig termini.
“Ricomà ha d’escoltar els agents culturals i els professionals tarragonins que treballen fora”
Hi ha tantes necessitats que és impossible concretar-les totes en un article periodístic. Fora bo que l’alcalde escolti els tècnics de la casa, els agents culturals i els professionals tarragonins que treballen fora de la ciutat i poden aportar idees interessants i innovadores. Hi ha molt talent desaprofitat. I Tarragona necessita acabar amb una política cultural erràtica.
Acabo compartint de ple unes paraules del director d’escena Marc Chornet a l’entrevista publicada al número 35 de la revista FET a TARRAGONA: “No hi ha a Tarragona un discurs cultural ferm, amb un carril clar i consensuat, i mirades de llarga durada. Ens cal un full de ruta ben marcat i parlat amb els agents de la ciutat i de fora, perquè Tarragona no pot funcionar sola, sinó en xarxa amb altres realitats culturals”.
