19.9 C
Província de Tarragona
Dijous, març 28, 2024

No criminalitzeu els joves

Concentració davant del Palau de Justícia de Tarragona. Foto: Arnau Martínez.

Els qui signem aquest article, Arnau Martínez i Enric Garcia Jardí, som dos joves, a qui potser, amb to paternalista, heu anomenat alguna vegada “millenials”. Aquests dies ens hem manifestat pacíficament als carrers de Tarragona, i hem estat testimonis d’un tsunami repressiu. Hem vist com es vulneraven drets, com ens limitaven la llibertat d’expressió i de manifestació. Aquest divendres, sense anar més lluny, detenien un fotoperiodista a Barcelona i en retenien i identificaven un altre, Lluc Queralt, a Tarragona. A més a més, cal afegir-hi les agressions que han patit desenes de companys periodistes mentre intentaven fer la seva feina.

“Aquesta setmana hem sortit als carrers, cridant i corrent per canalitzar tota la ràbia que portem a dins”

La violència policial és desproporcionada i, massa sovint, gratuïta. Nosaltres no hem cremat mai contenidors, ni hem agredit els cossos policials, però també hem sentit por en tornar cap a casa després d’una convocatòria. Els dos tenim amics i coneguts empresonats per les mobilitzacions d’aquests últims dies, persones que no ens hauríem imaginat mai tancats en una cel·la, amb acusacions de fins a 9 anys de presó. I sabem que en la seva situació es podria trobar qualsevol de nosaltres.

La sensació és que hi ha una voluntat clara d’atemorir la població, d’un toc de queda encobert. Els Mossos d’Esquadra i la Policia Nacional, enlloc d’evitar els desordres públics, els han provocat. N’és una mostra la jornada de protesta del passat dilluns, a l’Aeroport del Prat. O la imatge d’un veí colpejat mentre tornava, cubell en mà, d’intentar apagar un foc al carrer, fet que resumeix, al nostre parer, quin és el paper que han assumit, sense cap dissimulació, els cossos policials.

“Hi ha una voluntat clara d’atemorir la població, d’un toc de queda encobert”

Cal revisar totes aquestes actuacions abusives i depurar-ne les responsabilitats, també polítiques, amb la dimissió o destitució immediata del conseller d’Interior Miquel Buch. Per a nosaltres, és innegociable. Ningú no hauria de mirar cap a una altra banda quan es produeixen atropellaments per part d’una furgoneta dels Mossos, o quan, per megafonia, els agents del mateix cos, enfollits, persegueixen manifestants al crit de “veniu, que som gent de pau”. No són monjos, senyor Mas, però tampoc no s’haurien de comportar com a bèsties. Han apallissat, han buidat ulls i testicles, han pegat al cap i han detingut de manera arbitrària. Ho hem vist, i no ho podreu amagar.

Joves jugant a cartes a la plaça Imperial Tarraco. Foto: Arnau Martínez.

És evident que al davant tenim uns governants ineptes, que han actuat com a bombers-piròmans. Per un cantó, el govern espanyol fa mesos que alimenta un escenari com l’actual, amb l’objectiu de desgastar i desactivar, d’una vegada per totes, l’independentisme. Els qui hem reivindicat, durant anys, i des de la no-violència, una opció política legítima, hem hagut de suportar com se’ns acusava de violents i de terroristes. Tot s’hi val, per la unitat d’Espanya? El govern de la Moncloa ha fomentat el conflicte. Sí, el president Pedro Sánchez s’omple la boca de diàleg, però ni tan sols es digna a agafar el telèfon al president Quim Torra. Sembla que només li preocupin els càlculs electorals, i que li resulti més còmode amenaçar, avivar el discurs de l’odi i reprimir de manera descarnada, que asseure’s a parlar.

“Reclamem al Govern que es preocupi pels joves que ha enviat als carrers per després atonyinar-los”

I per l’altre, veiem un govern de la Generalitat a la deriva, amb silencis preocupants, que no ha acceptat preguntes dels periodistes en un dels moments més greus de la història recent d’aquesta nació. En el país “normal” que alguns somien, això també hauria de ser inacceptable. Demanem imperiosament a l’independentisme polític que deixi d’enganyar: no tots són infiltrats, no va ser un referèndum, no el vam guanyar i no som República. I reclamem que es preocupi pel futur dels joves —i no tan joves— que ha enviat als carrers per després atonyinar-los.

Creiem que fer política és la millor manera de treballar per poder construir un futur col·lectiu engrescador. Per contra, les batalles de pancartes i símbols en balcons institucionals per on es passegen amiguets, la retòrica buida i irresponsable, que ha servit per vendre fum i eixamplar la base de la frustració, i la inacció política dels darrers anys són, ras i curt, un insult a tots els ciutadans.

“Som d’una generació que ha entès que els drets i les llibertats es guanyen als carrers, no als despatxos”

L’única esperança que ens queda és, altra vegada, en la gent, en les persones que heu mobilitzat i que després heu deixat soles i heu estomacat. Som d’una generació que ha entès que els drets i les llibertats es guanyen als carrers, i no en despatxos, i que el millor que tenim és l’autoorganització. Sense l’articulació d’una estratègia, i sense lideratges socials i polítics, tanmateix, temem que els esforços de milers de persones, així com el preu caríssim de la repressió, siguin en va. El 15-M, l’1-O i el 3-O van despertar la nostra simpatia, però amb la institucionalització de tots aquests moviments hem sentit que ens han pres el pèl.

Joves i grans a la manifestació multitudinària del passat divendres pels carrers de Tarragona. Foto: Arnau Martínez.

Comprenem tots aquells que han dit prou i han aixecat barricades amb el propòsit d’exercir l’autodefensa. Ens indigna la criminalització dels joves. Són els qui, aquests dies, hi estan posant el cos, ben sovint per defensar-se de la brutalitat policial. En el nostre cas, tenim clar que el camí que volem recórrer és el de la desobediència civil, pacífica, però contundent. Us heu passat dos anys preguntant on érem: ara som als carrers, i qui ens vulgui enviar a casa, ja sigui amb discursos o garrotades, ho tindrà complicat.

“L’empatia que mostreu pels contenidors, tingueu-la també per nosaltres i pels que pateixen injustícia”

Formem part d’una generació a la qual no li queden galtes per posar. Hem crescut sota els efectes de la darrera crisi econòmica, pagant unes taxes universitàries excloents, cobrant salaris de merda, amb dificultats per accedir a un habitatge digne, comprovant com els governants rescataven bancs i permetien desnonaments, i com l’Estat espanyol es negava a escoltar dos milions de catalans. També tenim amics que han hagut d’anar-se’n a l’estranger per buscar-se la vida, professionals que s’han preparat, durant anys, amb màsters i doctorats. Això és violència. L’empatia que aquests dies mostreu pels contenidors, tingueu-la també per nosaltres, i per tots els qui pateixen situacions d’injustícia.

Estem a les portes d’unes eleccions generals i tothom torna a parlar de Catalunya, però sense esmentar moltes de les qüestions que hem recollit en aquest text, i que tant ens amoinen. Prioritzen el rèdit que en puguin treure a les urnes, i nosaltres no volem més electoralisme. Exigim solucions polítiques. Som una generació que acumula unes frustracions immenses. Ens hem trobat pactada i tancada una suposada democràcia que no sentim com a pròpia, i que ens deixa a la intempèrie. Aquesta última setmana hem sortit als carrers, cridant i corrent per canalitzar tota la ràbia que portem a dins. Tenim massa preguntes i poques respostes. No obstant això, estem convençuts que volem participar del que està passant, i no volem que ens criminalitzeu més.

ARNAU MARTÍNEZ I ENRIC GARCIA JARDÍ

PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

7 COMMENTS

  1. El vostre ideari crec que coincideix perfectament amb el de la CUP. No hi vec diferència. Teniu per tant, una opció política per a canalitzar les vostres aspiracions d’una forma democrática. Això sí, si no guanyeu les eleccions haureu d’acceptar el resultat si realment creieu en la democràcia. Potser és aquest el problema?
    Per altra banda, podríeu explicar això de “de forma pacífica però contundent”? Fins on hem d’arribar si no se’ns fa cas?

    • Parlo a títol individual. Potser una resposta de l’amic Arnau inclouria altres matisos:

      No soc de la CUP, i ara per ara no tinc intenció de ser-ne. De fet, per a mi, com a partit, és co-responsable d’algunes de les situacions que l’Arnau i un servidor lamentem en el text (vendre fum a la població, posar massa el focus en les lluites de simbolismes, etc.). Penso que parteixen d’un suposat equilibri perfecte entre alliberament nacional i social que moltes vegades trontolla, i que dubto que hagin gestionat de la millor manera (facilitar l’aprovació de segons quins pressupostos, empènyer cap endavant quan encara no era el moment per a fer-ho, facilitar investidures com la posterior al 27-O, etc.). És la meva opinió. No hi comparteixo moltes altres coses, però tampoc crec que m’hagi de justificar…

      Més important que aquest tot això, i en resposta al que has escrit, és que, al meu parer, la democràcia no és tan fàcil com deixar-ho tot a mans de la política institucional. Sembla que diguis: “Vinga, noi, que sembles de la CUP: posa un vot a la urna cada 4 anys i calla, que ja et representen aquests democràticament”. Doncs no. Moviments socials com la PAH, o com els objectors de consciència al servei militar, ens demostren que, moltes vegades, cal sortir als carrers i desobeir per defensar drets, llibertats i millores socials. A més a més, en la línia del que deies, ben sovint, fins i tot els qui he votat, no em representen. Quants candidats diuen A en campanya i després des de la cadira diuen/fan B? En síntesi, m’agradaria viure en un país on la democràcia participativa tingués més protagonisme. Ei, i sense renunciar a la representativa! Que no t’estranyi tant. Hi ha països que estan molt més avançats, en aquesta matèria. Crec que el teu argument suggereix que amb la representativa ja n’hi ha prou (les aspiracions democràtiques només es poden canalitzar des del sistema de partits?), i que els carrers, imagino que sobretot si la mobilització és persistent, molesten.

      Sobre la desobediència civil pacífica “contundent”, en el meu cas simplement penso que cal anar més enllà de les performance que fins fa uns dies havia protagonitzat l’independentisme. Pacíficament, resistint, protestant, es pot arribar lluny (Gandhi, Martin Luther King, etc.). Fixa’t en la utilització de la paraula comprendre, que no vol dir necessàriament compartir. Jo també et prego que et preguntis, a la vegada, fins on pot arribar l’Estat, amb tots els instruments que té al seu servei, per la defensa d’una pretesa unitat de destí “indissoluble”.

      Per últim, si afirmar que el pensament de dues persones “fa por” no és criminalitzar… Vaja. Almenys celebro que t’hagis pres la molèstia de desenvolupar una mica la teva opinió (dedueixo que ets el mateix Xavi). De debò, t’ho dic sense mala bava. Com veus, a diferència d’alguns dels “nostres” polítics, a mi no em fa por el diàleg i la confrontació d’idees, i de fet penso que si converséssim, malgrat les distàncies abismals que constates, potser, qui sap, trobaríem alguns punts de connexió. Per això t’agraeixo que hagis mostrat les teves diferències amb el que diu l’article. Si convé, en seguim parlant. Salutacions!

      • Sincerament, m’alegro de la teva resposta perquè vec que ets persona de diàleg que intentes aprofundir en les causes i això és un primer pas per aconseguir solucions. S’agraeix que en el món actual de la simplicitat del tweet hi hagi qui s’aturi en la reflexió. Alhora em tranquilitzes si els teus referents són Ghandi o Martin Luther King, perquè crec que eren tipus que si bé anaven amb el lliri a la mà, quan rebien un pantoflada seguien sostenint el lliri sense que aquest trontollés ni una mica. Si quan parles de contundència et refereixes a la fermesa per lluitar per una causa de forma pacífica com ells, tingues per segur, ben segur, que tu i jo estarem amb mateix bàndol encara que pensem diferent. Salutacions!

  2. manera tant brutal i desconsiderada, enviant els policies i rebent-los com abans anaven a les antigues colònies, és que el país (ñ) està perdut

Respon a Xavi Cancel reply

Please enter your comment!
Please enter your name here