Coincidint amb el dinovè aniversari de la declaració de Patrimoni Mundial de Tarraco per part de la Unesco, la situació de l’Amfiteatre posa en evidència tots els problemes i mancances que envolten la conservació i protecció dels monuments de la ciutat: informes tècnics que no arriben a mans dels responsables polítics, declaracions polèmiques, decisions controvertides, ús partidista de la qüestió entre formacions que estan al govern i a l’oposició…
La situació de l’Amfiteatre revela les mancances dels monuments Patrimoni Mundial
Res de tot això fa bé a la declaració de Patrimoni de la Humanitat. L’alcalde Pau Ricomà ha reaccionat amb la convocatòria de la comissió bilateral Ajuntament – Generalitat per analitzar les necessitats del patrimoni de Tarragona. La trobada és urgent i necessària, però sembla que arriba com una reacció en calent a la situació de l’Amfiteatre.
Hi ha tantes mancances en aquest àmbit que es fa imprescindible que les institucions, a partir de criteris estrictament tècnics, estableixin unes prioritats, uns pressupostos i un calendari d’actuacions. La falta d’inversions dels últims anys és alarmant i no es pot prolongar. Cal que el Govern de Catalunya disposi ja d’uns nous pressupostos i cal que l’Ajuntament de Tarragona reverteixi la tendència dels darrers temps.
“Cal anar a buscar finançament a l’Estat, a Europa i a les empreses. I cal un únic ens de gestió”
Però també cal anar a Madrid a reclamar la implicació de l’Estat, que històricament ha afavorit altres ciutats patrimonials; cal anar a Brussel·les a buscar fons europeus (n’hi ha algú, al consistori, que s’encarregui d’aquests temes?); i cal seduir el mecenatge d’empreses amb una implicació a fons (mireu aquest exemple del museu teatre romà de Cartagena).
Calen moltes més coses. Es fa difícil per no dir impossible avançar en la planificació i execució de les necessitats del patrimoni de Tarragona sense un ens únic de gestió. Quants anys fa que en parlem? Per què no ha reeixit? Sense aquest ens, no hi ha model a seguir, no hi ha estratègia, i no s’està complint un dels compromisos adoptats amb la Unesco abans de la declaració.
“Es fa imprescindible establir prioritats, pressupostos i calendari d’actuacions”
Ens hi hem de posar les piles: institucions polítiques i religioses (Arquebisbat); instituts acadèmics com l’ICAC; entitats com la Reial Societat Arqueològica Tarraconense (que hauria de tenir més influència a l’hora de prendre decisions en determinats òrgans consultius); empreses i el conjunt de la ciutadania. A un any vista del vintè aniversari de la declaració de Patrimoni Mundial, ens hi juguem molt!
