Superada la ressaca dels Jocs Mediterrànis i assumint el seu oblit com a principal llegat, Tarragona ha iniciat una nova partida aquest 2019 amb fitxes renovades. Canvi d’alcalde, d’arquebisbe, nou president del Port i nova presidenta de la Diputació, amb una dona al capdavant. Noemí Llauradó ha estat l’última en incorporar-se a un elenc femení que afortunadament guanya pes i poder a la ciutat. Em refereixo a la primera rectora de la Universitat Rovira i Virgili, Maria José Figueras; la primera directora del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, Mònica Borrell o la primera presidenta de la Cambra de Comerç, Laura Roigé.
Any de canvis: Nou alcalde, nou arquesbisbe, nou president del Port i nova presidenta de la Diputació
L’any 2019 va començar amb el desafortunat “un mal moment el pot tenir tothom” de Jaume Pujol. Van aflorar diversos casos de sacerdots abusadors de menors i va quedar palès una més que qüestionable gestió per part de l’Arquebisbat de Tarragona. No en va, més tard, el Seguici Popular va acordar no acompanyar l’entrada del nou arquebisbe, Joan Planellas, a la ciutat.
Aquest any també ha estat, o millor, ha tornat a ser un any de manifestacions. La primera gran concentració va ser la del 21 de febrer per la vaga general amb la què, a les portes del Judici per l’1-O, es denunciava la vulneració de drets democràtics. El mes d’octubre el carrer va tornar a bullir com mai i a centrar tota l’atenció, i les nits posteriors a la sentència del Procés van estar plenes de tensió i aldarulls.
Any de manifestacions multitudinàries: contra la sentència del Procés i pels drets de les dones
Per altres qüestions, com la vaga feminista del 8M, els carrers s’han tornat a omplir i, com és de rigor quan toquen eleccions municipals, durant la primavera la ciutat va tenir alguna estrena, com la del passeig del Miracle (finançada pel Port) i van ploure anuncis i promeses, com la de les obres del nou hospital Joan XXIII o el projecte per convertir la Tabacalera en un gran centre cultural, cosa que implicava desballestar un dels símbols, potser l’únic, de la Smart City: el Jardí Vertical.
Però en aquella nit electoral del 26 de maig, després d’una campanya polaritzada pel 155, la partida va quedar ben oberta. Que el fins llavors alcalde, Josep Fèlix Ballesteros, guanyés en vots però empatés en regidors amb l’ERC de Pau Ricomà, feia possible un canvi de govern a la plaça de la Font. Seria un pacte inaudit a Tarragona, on les aliances municipals han respost més a mantenir l’estructura i assegurar el continuisme. Segellar-lo va ser tota una declaració d’intencions: les coses es poden fer i poden ser d’una altra manera. L’aprovació dels pressupostos, encara que per la mínima abans de Nadal, ha estat un primer pas.
El pacte de govern entre Esquerra i els ‘comuns’ va ser tota una declaració d’intencions contra el continuisme
Acaba un any en què la campanya de Cel Net ha fet forat fins el punt que el govern municipal ha reservat al pressupost municipal 200.000 euros per encarregar el seu propi estudi de qualitat de l’aire. Un any en què la partida comercial s’ha guanyat al Parc Central i a les Gavarres en detriment del centre urbà. Un any en què ha quedat patent una millorable gestió i aposta pel patrimoni històric. Un any en què, definitivament, es passa pàgina a més d’una dècada de govern socialista i de fallides pretensions olímpiques retrobant-se amb una essència tarragonina: la d’Eduard Boada i els seus entrepans.
