15.4 C
Província de Tarragona
Dissabte, desembre 7, 2024

Més perillós que l’etilè

Les imatges de l’explosió captades per David Oliete, fotògraf del FET, s’han publicat en diversos diaris de tot el món.

Estàs bé?

Obro el WhatsApp i em trobo el missatge que vaig escriure la tarda de dimarts, pocs minuts després de l’explosió a la indústria IQOXE. Roman sense resposta. El meu estimat amic no el contestarà mai.

 

No me’l trec del cap. Ho sé; té un punt d’obsessiu. Molt probablement ell ja era mort quan el vaig enviar des del confort de casa meva. Era el cap de planta. No és habitual que a aquelles hores de la tarda els responsables de planta de les indústries químiques continuïn a la feina, però en aquella empresa no era res excepcional. Recordo les converses de fa anys, quan la fàbrica encara pertanyia a La Seda de Barcelona, i les angoixes i els sacrificis que van haver de fer els treballadors per demostrar que podia ser rendible i evitar que la tanquessin. Finalment, el 2014 va ser venuda a un empresari d’èxit, l’extremeny Ricardo Leal.

En record al cap de planta d’IQOXE, una de les tres víctimes mortals de l’explosió de dimarts

Després van arribar uns anys d’una excel·lent conjuntura internacional pel mercat de l’etilè i això i la bona feina van permetre generar uns enormes beneficis. Podria semblar quasi un conte de fades si no fos perquè, malgrat la bonança, l’empresa va impulsar una política de retallades de llocs de treball. Els qui van conèixer l’Òscar saben que era tremendament responsable i recordo perfectament com era incapaç d’entendre l’actitud dels seus superiors i com l’amoïnava la seguretat de la fàbrica. No es pot tensar indefinidament una corda, recordo haver-li comentat.

“Notava que l’Òscar estava intranquil i preocupat per la falta de personal i la seguretat de la fàbrica”

El vaig veure per darrer cop el passat 31 de desembre. Les dues famílies vam compartir aquest darrer Cap d’Any i vam brindar pel 2020, pels seus fills i pels nostres. La meva dóna i jo (ells dos eren companys d’estudis i químics) vam quedar-nos intranquils amb alguns dels seus comentaris. Continuava preocupat. La situació no millorava, ans el contrari. A més, a la falta de personal s’hi sumava la impossibilitat de fer fora algun treballador clarament incompetent. A l’empresa li resultava massa car.

 

Només són converses entre amics, és clar, i és possible que el dolor d’avui no em deixi pensar amb claredat, però no em trec del cap que més que l’explosió, ha estat l’avarícia la que s’ha endut la vida del meu amic i la dels altres desgraciats. Res nou, d’altra banda, entre els humans. Espero que la investigació que es dugui a terme vagi més enllà dels aspectes tècnics i analitzi bé el context. Seran ells i no jo qui els qui podran treure conclusions fonamentades. En tot cas, pensant en la resta d’empreses del sector o la mateixa AEQT, vull creure que són conscients que la fortalesa de qualsevol sistema sempre és definit per la peça més feble i que això implica una responsabilitat col·lectiva i compartida.

“M’agradaria pensar que aquestes morts serveixen per alguna cosa. Seria la millor manera d’honorar la seva memòria”

I parlant de responsabilitat, els nostres polítics i cadascú de nosaltres en tenim una part. Més enllà de la indústria química, el nostre sistema econòmic actual es caracteritza per una despietada obsessió per la maximització de beneficis a qualsevol preu i la pèrdua progressiva de poder polític i social per a frenar-la. El resultat és una profunda deshumanització. L’augment de les desigualtats està en la base de l’actual crisi climàtica i també política i social. Resulta una agra paradoxa que això succeeixi en món prou ric perquè tothom pogués viure dignament.

 

Disculpeu la ingenuïtat —en sóc conscient—, però m’agradaria pensar que aquestes morts i el dolor que les acompanya, poguessin arribar a servir per a alguna cosa. Seria la millor manera d’honorar la seva memòria.

L’exploxió a IQOXE ja ha provocat 3 víctimes mortals, entre les quals hi ha l’Òscar, amic personal de l’autor d’aquest article.
Rafael López-Monné
Rafael López-Monné
Fotògraf. Geògraf, docent a la URV
PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

8 COMMENTS

  1. Malauradament el sistema exigeix el nostre sacrifici a canvi del benestar de molt pocs. Fins quan ho permetrem? Cap govern farà res contra el capitalisme que els ha posat on és. Sóm només nosaltres els ciutadans i treballadors qui hem de prendre els regnes del nostre futur i mobilitzar-nos per fer caure la dictadura de l’economia actual.

  2. Tot continuarà igual, perquè les empreses són les qui manen. Cap govern hi podrà fer res contra el sistema capitalista que tenim a sobre.
    Els governs de dretes per suposat que no, però els d’esquerres tampoc.
    Vivim al costat d’un volcà que sempre està a punt de fer erupció. I n’hem de ser conscients.
    D’aquest accident en parla tothom, però durant l’any n’hi ha molts d’accidents a les químiques, i ni ho sabem. No ho sap ningú.
    La societat civil és l’única que podria aturar-ho, però tenim el gran problema que de les químiques en viu molta gent. Ens hi va el pa.

  3. Us acompanyo en el sentiment. Agraeixo un article com aquest i espero que a nivell judicial la condemna sigui per el responsable real, i no per un cap de turc com passa moltes vegades. Sovint en les grans empreses acaba amb una sentència per el tècnic de prevenció, o per el cap de manteniment quan els màxim responsable es l’empresari per no fer i/o invertir en una política preventiva i de seguretat a la feina. I espero que altres empresaris n’aprenguin i vegin que tenir una fàbrica destruida no compensa els beneficis extres que ha tingut l’empresari els últims anys al estalviar-se diners en prevenció de riscos.

  4. En aquests dies de tristor compartida, volem acompanyar-vos en el dol i fer-vos avinent la nostre solidaritat i estima

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here