A Tarragona per fer la gràcia amb la petroquímica sovint diem que un dia petarà tot. Aquest dimarts a la tarda no va petar tot, però tots els que vivim al Camp de Tarragona ens vam fer petits davant un accident químic sense precedents al territori. L’explosió i les flamarades i la comunicació inexistent del que estava passant van ser els millors ingredients per generar una situació d’alarma entre la població.
L’usuari oficial de Protecció Civil a Twitter va tardar fins a 20 minuts en informar que s’havia activat el PLASEQCAT per una explosió i incendi en una empresa del Polígon Sud de Tarragona. Al cap de tres quarts d’hora, es demanava via xarxes socials el confinament en alguns municipis. Per exemple, al Morell, però no a la Pobla de Mafumet, municipis separats per un carrer. I una hora després de l’accident, a Twitter s’anunciava que es posaven les sirenes en marxa que finalment no es van activar. I encara més. Mentrestant, la Guàrdia Urbana de Tarragona anunciava per megafonia als barris de Ponent que els veïns es confinessin. Si volen un exemple de caos, descoordinació i mala gestió d’una situació de crisi, aquí el tenen. Gairebé de manual.
“Exigim estudis sobre la qualitat de l’aire i una regulació més taxativa de les emissions de les químiques”
A la nit, sortien dos consellers, el vicepresident i el president de la Generalitat a fer declaracions des de l’edifici del 112 de Reus. Tots quatre van parlar abans que ho fes el cap tècnic de l’operatiu. Ja ho diuen que avui en dia tot és política, però què lamentable fer-ne en un moment com aquest. Per més inri, el conseller d’Interior, Miquel Buch, va dirtextualment que “es pot sortir al carrer amb tranquil·litat, però recomanem a tothom que avui es quedi a casa”. Benvingudes siguin les contradiccions, també en una situació d’emergència. I a tot això, cal sumar el menyspreu del Govern cap als mitjans locals que no van voler atendre. Ells, justament, que són els que sempre hi són i que mai confondrien La Canonja amb Calonge.
“No ens podem permetre més errors i molta gent diu que ja n’hi ha prou”
L’endemà, tots pilotes fora i a desviar l’atenció. D’una banda Buch, que comenta que pressionaran al govern espanyol perquè es pugui avisar la població a través del mòbil en cas d’emergència. Ara només caldrà esperar que els missatges no s’enviïn una hora després i sobretot, que hi hagi bona cobertura. De l’altra, el president Quim Torra anunciant una taula de treball; aquella que fa anys i anys que reclama la plataforma Cel Net i diversos sindicats. I per si no n’hi hagués prou, des de Protecció Civil assenyalant la indústria accidentada perquè no havia seguit el protocol sense tenir en compte que la persona que l’havia d’activar és un dels morts.
“No renuncio de la petroquímica, però cal reclamar-hi més seguretat i controls”
Soc dels que no renuncio de la petroquímica, el meu pare hi treballa i hem conviscut amb ella sempre. El Camp de Tarragona no seria el que és avui en dia sense aquest complex i a la vida no només hi ha blancs i negres, també hi ha grisos, però hem de conjurar-nos per exigir més seguretat i més controls. Acumulem anys d’accidents, el darrer n’hi ha hagut tres: Deflagració i una fuita d’amoníac a Carburos Metálicos (1 mort i 1 ferit molt greu, 31-05-19), incendi a Miasa (27-07-2019) i explosió d’un reactor amb òxid d’etilè d’IQOXE (3 morts i 8 ferits, 14-01-2020).
“Quin model socioeconòmic volem per als propers 50 anys?”
Exigim també estudis de la qualitat de l’aire i una regulació més taxativa de les emissions del sector industrial. Sense oblidar una millora substancial dels protocols d’emergència i de comunicació a la població en cas de risc químic. I per una qüestió de sostenibilitat mediambiental i territorial, cal repensar el futur socioeconòmic del Camp. El complex petroquímic de Tarragona està a punt de complir els 50 anys, quin model volem pels pròxims 50? El silenci habitual mai pot ser la resposta i cal un debat pausat, reflexiu, enriquidor i positiu.
“Massa contradiccions en la gestió de l’accident i massa menyspreu del Govern als mitjans locals”
De moment, alguna cosa es mou i dimecres més de 3.000 persones van sortir al carrer per dir que ja n’hi ha prou. I a més a més, sembla que hi ha un consens innegable, com deia el Ricard Lahoz en un article publicat a aquí al Fet, cal que les sirenes sonin des del minut u.
És evident que dimarts va fallar tot, però no ens podem permetre més errors perquè res, absolutament res, val més que la vida i aquesta vegada el cost humà ha estat de tres persones, de moment.
Els més joves no havíem viscut fins ara un accident tan greu com aquest. Havíem sentit a parlar de l’atemptat d’ETA a Enpetrol, el 1987, però ens quedava molt i molt lluny. La tarda del 14 de gener de 2020 restarà intacte a la memòria col·lectiva dels veïns i veïnes del Camp de Tarragona. Tant de bo, aquesta vegada sí, n’aprenguem dels errors, perquè la setmana vinent, quan el focus mediàtic desaparegui, el risc continuarà existint.
