Carregant ...

L’altre Ricomà

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

L’altre Ricomà, detingut per la Guàrdia Civil.

Pau Ricomà i Vallhonrat (Tarragona, 1957) és l’alcalde de Tarragona des del 15 de juny del passat 2019. És llicenciat en Història i Geografia per la Universitat Rovira i Virgili (URV), i també té estudis en filosofia i sociologia. La seva trajectòria professional ha estat lligada, sobretot, a l’entitat Caixa Tarragona.

Com a periodistes compromesos amb la publicitat que l’Ajuntament de Tarragona aboca a aquest mitjà, hem decidit dedicar al batlle tarragoní aquesta entrevista inofensiva, que pretén ser un massatge amb final feliç que millori la relació comercial existent entre aquesta revista i el consistori.

— De moment, se’l veu a pràcticament tots els actes. Com s’ho fa?

A mi sempre m’ha agradat ser a tots els llocs. Des que soc alcalde intento que la gent em vegi molt i m’escolti poc.

— Diuen les males llengües, precisament, que s’ha inscrit a la Colla La Bóta per millorar la dicció.

Sí. Em van dir que a La Bóta eren experts en fer anar la llengua, i m’hi vaig apuntar de seguida que ho vaig saber. Enguany els he rebut a l’Ajuntament, i m’he fet el simpàtic, perquè m’interessa, però també li vull deixar clar que, si em cansen amb les seves impertinències, faré com l’alcalde anterior i designaré un conseller de Cultura de veritat que els aguanti, com la Vergonya Florida, a qui segur que li encantaria continuar en el càrrec.

— És cert que l’exalcalde Ballesteros li va fer arribar una sèrie de consells?

Veig que està ben informat, no sembla periodista! Miri, ara li explicaré una cosa que no sap gairebé ningú. El dia de la presa de possessió, el Josep Fèlix em va regalar dos sobres, i em va dir: “El primer l’has d’obrir quan el teu govern pateixi la primera crisi, i ja t’ho avanço, hi diu que em carreguis totes les culpes a mi”. Aquests mesos, però, l’he utilitzat tant que fa poc vaig optar per llegir el segon missatge, en el qual hi diu: “Agafa ploma i paper, escriu dos sobres i dimiteix”. Estic una mica desconcertat…

La Colla La Bóta ha organitzat la Mascarada de Dol acompanyada dels Ministrers del Camp i del Llamp.

— Deu ser complicat, assumir una responsabilitat com aquesta. Quin és el dia a dia de l’alcalde Ricomà?

Doncs miri, el primer que faig, quan m’aixeco, és posar-me un protector de dents a la boca i menjar-me uns quants polvorons. Els de La Bóta m’han dit que així parlo millor. I, tot seguit, me’n vaig cap a l’Ajuntament. Abans que res, cada matí decidim, amb el govern, si aquell dia pengem la bandera sobre els presos polítics catalans a la façana o la retirem.

— Aprofitant que vostè mateix treu el tema. El procés independentista sembla que s’hagi perdut en els símbols. Tan important és una pancarta?

Home, vostè ha de pensar que aquesta pancarta és molt útil. Per exemple, per tapar esquerdes, esvorancs…

— Com a independentista, imagino que les jornades d’aldarulls a la ciutat, després de la sentència del procés, devien ser complicades de gestionar…

No es pensi. El problema és que la gent exagera. Jo penso que l’actuació policial va formar part de la normalitat. Sempre que s’organitza alguna manifestació hi ha una resposta policial proporcionada, amb, per exemple l’atropellament d’algun adolescent, uns quants ulls buidats… Però a veure, desenganyem-nos, és una cosa rutinària.

— I del vídeo que circulava sobre un furgó dels Mossos d’Esquadra des del qual es cridava a un grup de joves per megafonia, què en pensa? Corria la brama que era un muntatge de l’ANC i l’Òmnium, que ja estan acostumades a fantasiejar.

No, no era cap muntatge. Però certament no es va acabar de comprendre. Jo vaig voler transmetre un missatge de tranquil·litat als ciutadans, i vaig demanar als policies que anessin pels carrers tot recordant que ells són “gent del Pau”. Potser no va quedar prou clar, però pensi que si hagués parlat jo per megafonia hauria estat pitjor.

— Què en destacaria, d’aquests primers mesos de mandat?

Res. I això, cregui’m, és positiu. La meva idea és fer tanta feina com a l’oposició. Ha de pensar que la gent encara ens dona un cert marge per rascar-nos els ous, i naltros ho sabem. Això sí, m’estic adonant, a poc a poc, que les cadires no són tan còmodes com em pensava.

Els dos Ricomà, junts, per primera vegada.

— L’explosió d’IQOXE deu haver estat el moment més dur, oi?

Sens dubte, però li puc avançar que ja ens hem preparat per al pròxim pet petroquímic amb un sistema d’avís modern, digne del segle XXI. La idea és que els veïns dels barris de Ponent, com que tenen més a prop les fàbriques i no voten ERC, telefonin a tothom quan vegin una flamarada estranya. Se’n dirà avís en cadena. Ells se sacrificaran, i així la resta podrem escampar la boira ràpid.

[EN AQUEST ESPAI HI ANAVEN PREGUNTES COMPROMETEDORES SOBRE LA INDÚTRIA PETROQUÍMICA, PERÒ COM A BONS PERIODISTES HEM PRACTICAT L’AUTOCENSURA, PER NO PERDRE INGRESSOS PUBLICITARIS]

— I la polèmica sobre l’activació de les sirenes que al final no van sonar, com la valora?

Sap què passa? Avui dia hi ha molta desinformació. Jo m’he estat documentant i he pogut contrastar que les sirenes… no existeixen! Sí, sí, cregui’m. Són un ésser mitològic l’existència del qual no ha estat mai demostrada. Així que deixem-nos d’històries, amb tanta sirena. No existeixen! Les pancartes, en canvi, sí que existeixen, i són importants.

— Quina és la seva relació amb la CUP? S’havia plantejat l’opció que els anticapitalistes entressin a govern, però no sé com porten, tots plegats, això de les relacions obertes…

Doncs fixi’s, millor del que ens pensàvem. A ERC ens hem afegit a la moda del poliamor. Depèn del dia de la setmana tenim relacions amb la CUP, amb Junts per Tarragona, amb els socialistes…

A més a més, estem contents perquè amb el tema de la petroquímica les de la CUP no han alçat gaire la veu. Abans, en l’anterior mandat, sempre sabíem on eren, perquè no dubtaven a cridar l’atenció. Però ara és més difícil localitzar-les.

— I amb En Comú Podem, els socis de govern?

Prou bé. No ens preocupen gaire perquè són insignificants. Sabem que al cap d’un temps ningú no els recordarà.

— Vostè fins i tot s’ha mostrat, en alguna entrevista, amb ganes de tendir ponts amb formacions que estan a les seves antípodes, com Ciutadans i el PP.

Sí, i li he de dir que ens ha sorprès l’equip de Ciutadans. Hem vist que tenim moltes coses en comú. Són capaços de canviar, d’un dia per l’altre, de discurs, i estan més a la dreta del que manifesten públicament. En tot això, ens entenem.

— I amb el PP? Necessito que m’aclareixi un dubte. El senyor José Luis Martín parla?

No, no. De fet, el senyor Martín no parla perquè realment no existeix, com el PP. M’explico. El PP és com el coco. És l’excusa dels socialistes perquè els votin. Però d’existir, no existeix. De vegades, de fet, sospitem que l’actor que fa de Martín és el Ballesteros amb els cabells tenyits.

— Senyor Ricomà, què li semblaria que cada dimarts de Carnestoltes algun integrant de La Bóta ocupés, de manera del tot il·legítima, el seu càrrec?

Cap problema, home. Ha de tenir en compte que a ERC ja estem acostumats a la lluita per les cadires amb Junts per Catalunya. No vindrà d’aquí. El senyor Dídac Nadal també n’és conscient. I, a més a més, si m’arribessin a usurpar algun dia el poder, mentre no facin res, jo respiraré tranquil, perquè no es notarà.

— He llegit que li agraden els Ramones i que de jove era llibertari. Què en queda, d’aquell Pau?

Home, em fa gràcia que em pregunti això. Encara conservo una samarreta dels Ramones, que de tant en tant em poso per anar a dormir. Podríem dir que és el llegat d’aquell Pau.

— Per últim, senyor Ricomà, quines polítiques té previst de portar a terme per a la Tarragona del futur?

Bé, jo ara li podria dir que necessitem una ciutat més segura. Li podria dir que necessitem un cel més net. Li podria parlar de reactivar la vida nocturna i de conciliar-la amb el descans dels veïns de la Part Alta. De teixir millor urbanísticament el nucli urbà amb els barris perifèrics, de potenciar el comerç local, d’ampliar les zones verdes i de cuidar i mantenir millor barris com el del Port o el Serrallo… Però, sap què? Si li digués tot això significaria que tinc un projecte de ciutat.

Fotografia de família dels integrants de la Colla La Bóta.

La identitat de Pau Risc-Humà Vaimorat

.

Al final de la trobada, l’entrevistat, Pau Risc-Humà Vaimorat, ens ha confessat que en el fons es diu Jorge Pérez de la Torre, i que és integrant de la Colla La Bóta. És, doncs, un farsant que aquest dimarts de Carnestoltes ha ocupat el despatx de l’alcalde per burlar-se de les autoritats polítiques, i de pas també de la ineptitud de tants i tants periodistes. A més a més, ha aprofitat per menjar-hi pastes i beure chartreuse, ha embrutat la taula i no ha recollit res.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *