Carregant ...

La mina de l’Arquebisbe: patrimoni de l’aigua

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Interior de la mina de l’Arquebisbe. Foto: David Oliete.

AQUEST REPORTATGE ÉS UN DELS CONTINGUTS DEL NÚMERO 40 DEL ‘FET a TARRAGONA’.

EN DIES DE CONFINAMENT, SUBSCRIU-TE AL PERIODISME RIGORÓS I CUINAT A FOC LENT:

www.fetatarragona.cat/subscripcions

—-

Tarragona, segona meitat del segle XVIII. La ciutat ha doblat la població en pocs anys i necessita aigua, ja que ha exhaurit les fonts internes de subministrament. És una assignatura pendent des de fa molt de temps, amb diversos intents de portar aigua a la ciutat acabats en fracàs. Per exemple, durant el segle XVII es va intentar des de la muntanya del Llorito. Es va arribar a construir un aqüeducte, però els càlculs no es van fer bé i, amb un cabal escàs i una pressió insuficient, no va ser possible abastir la població. La construcció amb arcades que es pot veure des de l’autovia de circumval·lació de la ciutat, prop del camí del Nàstic, és el testimoni d’aquell projecte infructuós.

L’arquebisbe Joaquín de Santiyán i Valdivieso fa temps que hi dona voltes. Amb molt poder econòmic i polític, l’Església és l’encarregada de tirar endavant els grans projectes. Ben assessorat, una idea va prenent cos: fixar-se en l’època de més esplendor de la ciutat, quan hi havia molts més habitants i uns hàbits pels quals es feia servir molta aigua; és a dir, l’època romana. Als voltants de Tarragona es mantenen alguns vestigis dels aqüeductes dels temps de Tàrraco, de manera que decideixen estudiar el traçat d’un d’ells per veure si és possible aprofitar-lo. Tot i que l’aqüeducte del qual queda la resta més notòria és el del Francolí, amb el Pont de les Ferreres, és més fàcil seguir el rastre del Gaià, amb una gran obra d’enginyeria romana de 47 quilòmetres de la qual encara són visibles uns quants trams.

La mina aporta ara una mica menys del 3% de l’aigua que es consumeix a Tarragona

L’arquitecte tarragoní Joan Antoni Rovira, molt reputat a l’època, és l’encarregat de tirar endavant un projecte que finalment consisteix, més que a restaurar l’aqüeducte romà, a fer-ne un de nou en paral·lel i aprofitar-ne algun tram. Com els romans, segueixen les corbes de nivell perquè sempre faci baixada, però hi ha una diferència substancial: és bastant més curt, ja que comença a Puigpelat i no pas al Pont d’Armentera, com el precedent de dos mil·lennis enrere. En plenes obres, el 1783, l’arquebisbe Santiyán mor sense poder veure completat el projecte, que inaugurarà el seu successor, Francesc Armanyà i Font, el 1798. Per fi, 28 quilòmetres d’aqüeducte, bàsicament subterranis, tot i que també amb alguns ponts per salvar desnivells, porten aigua a l’assedegada Tarragona. Ja funciona, i amb èxit, la mina de l’Arquebisbe.

“Serà la principal aportació d’aigua a la ciutat fins ben entrat el segle XIX, quan guanyen importància els pous que es comencen a excavar per tot el territori”. Ho explica Rafa Torrico, geòleg i responsable de la unitat d’hidrogeologia d’EMATSA, la companyia que gestiona el cicle integral de l’aigua a la Tarragona moderna. Més de dos segles més tard de la seva construcció, la mina de l’Arquebisbe es manté en funcionament. El seu pes és baix (aporta una mica menys del 3% del total de l’aigua que es consumeix a Tarragona), però té un gran valor simbòlic, històric i patrimonial. Es nota, per com en parla Torrico, que és un dels orgulls d’EMATSA: “És una instal·lació viva, que ha aguantat perfectament el pas dels anys, i, com que fa servei, es manté en bon estat. A més, l’aigua és d’una qualitat excel·lent”.

Dipòsit d’aigua de l’Oliva. Foto: David Oliete.

Quan es va construir la mina de l’Arquebisbe, un dels elements principals del sistema era el dipòsit situat al turó de l’Oliva, a partir del qual es distribuïa l’aigua per a la població, concentrada en aquell moment sobretot a l’actual Part Alta. Els punts de subministrament eren les diverses fonts situades al nucli urbà, de les quals avui se’n conserven quatre: una situada a la plaça de Sant Joan, una altra prop del portal de Sant Antoni (amb una placa que ho recorda) i dues més, bessones, a les escales que comuniquen la plaça de les Cols amb el pla de la Seu. L’aigua que en surt avui dia és una barreja de tota la que arriba a la ciutat, no només la que ho fa través de la mina de l’Arquebisbe, ja que la distribució, lògicament, ha canviat molt.

“Actualment el dipòsit de l’Oliva té una funció d’emmagatzematge. D’aquí, l’aigua es bomba fins als grans dipòsits de la seu d’EMATSA, situada entre el turó de l’Oliva i Sant Pere i Sant Pau, on rep el tractament i els controls de qualitat que la posen a punt per ser consumida”, diu Javier Larpa, responsable de la unitat de distribució i producció d’EMATSA, mentre obre les portes del dipòsit. És un espai força ampli, amb arcades envoltades d’una aigua transparent que dona al lloc una sensació de placidesa. Es nota que hi ha molta història, en contrast amb les modernes instal·lacions de l’empresa. “Les noves tecnologies permeten que la mina continuï funcionant, però també és gràcies al fet que estava molt ben feta”, reitera Torrico.

Els respiralls, els ponts amb arcs i el dipòsit de l’Oliva són elements encara avui visibles

El dipòsit de l’Oliva té una capacitat per a 4.000 metres cúbics. De fet, no només hi ha l’aigua provinent de la zona de Puigpelat, ja que s’aprofita el traçat de la mina de l’Arquebisbe per portar aigua d’un altre punt de captació: el pou Renau, prop de l’Argilaga. “Encara li hem donat una mica més d’ús, a la mina, i li hem ampliat el cabal”, afirma Torrico, que aclareix conceptes que solen portar a confusions: “Ni una mina és només la cova d’on s’extreuen minerals, ni un aqüeducte és només un pont amb arcs com el de les Ferreres. De fet, mina i aqüeducte són sinònims per anomenar el conducte que porta aigua d’un lloc a un altre, bàsicament excavat sota terra”.

De fet, la manera de construir-ho en el segle XVIII no havia canviat tant respecte de la de dos mil·lennis enrere, i és per això que costa saber quins trams del traçat romà es van aprofitar per fer la mina de l’Arquebisbe. Baixant del turó de l’Oliva, just davant de les instal·lacions d’EMATSA, és visible un tram de l’aqüeducte romà. Se’n distingeix clarament la volta de pedra i està indicat per un cartell mig atrotinat, dels que es feien servir fa anys per a les indicacions de les carreteres. I és que aquest tros d’aqüeducte és a la vora d’un traçat antic i en desús de la carretera que va cap als Pallaresos i el Pont d’Armentera. De costat, dues infraestructures d’èpoques diferents que han quedat abandonades. Una raó més per valorar el mèrit de la vida que continua tenint la mina de l’Arquebisbe.

Un dels respiralls de la mina de l’Arquebisbe. Foto: David Oliete.

Un curiós element, a tocar de les restes de l’aqüeducte romà, demostra que la mina de l’Arquebisbe hi passava ben a prop, en paral·lel. És un dels 58 respiralls que encara es conserven al llarg del seu recorregut. Una torre cilíndrica, prou alta i amb una obertura a la part superior, que es converteix en un misteri per a qui no sap que per sota hi transcorre aigua. Rafa Torrico el resol: “Té diverses funcions. La més important és la de permetre que l’aigua respiri, s’oxigeni i corri, que no es podreixi. A més, ha servit sempre per mantenir localitzat el recorregut de la mina, era com un GPS de fa dos segles. També tenia una funció estètica, de recordatori de la importància de la infraestructura, i en certs moments, quan hi havia un excés d’aigua, actuava com a sobreeixidor”. Són, sens dubte, els elements que donen més personalitat a la mina. L’aqüeducte romà, en canvi, tenia uns respiradors molt més discrets.

La companyia Ematsa s’encarrega del manteniment dels 28 kms de recorregut

No són, però, els únics elements visibles de la mina de l’Arquebisbe. Molts tarragonins passen cada dia en cotxe per sota d’un d’ells: el tram d’arcades blanques que hi ha entre la carretera del Cementiri i el carrer de Fra Antoni Cardona i Grau, prop del CAP Muralles. És un pont construït per salvar el desnivell amb què topava el recorregut de la mina, com el que hi ha prop de Vallmoll, entre camps i masos robats, amb un respirall integrat i donant importància al factor estètic. “Per alguna raó en aquest punt van preferir no seguir les corbes de nivell i van tirar pel dret amb el pont. És un dels pocs que hi ha al llarg de tot el recorregut”, apunta Javier Larpa. Els ponts, els respiralls, les fonts, el dipòsit. El trajecte és interessant i permet descobrir elements patrimonials que estan a la vista i que poden passar desapercebuts si no es coneixen. Però falta el més singular: baixar a la mina.

Avui dia el recorregut de la mina està perfectament registrat i molt controlat, amb diferents punts per accedir al seu interior. Una de les arquetes d’entrada que permet un descens més segur està situada en un carrer dels Pallaresos. A pocs metres, enmig d’un camp d’oliveres, un altre dels respiralls ens informa de la direcció que segueix el curs d’aigua subterrani al qual descendim. Preses totes les mesures de seguretat, baixar els nou metres que hi ha en aquest punt entre la superfície i la mina de l’Arquebisbe és capbussar-se en la història. Carlos Roman, encarregat de la secció de manteniment de la xarxa d’aigua d’EMATSA, fa de guia en un entorn que coneix a la perfecció. “Aquí desconnectes, s’hi està molt tranquil”, afirma.

L’aigua corre per l’interior de la mina. Foto: David Oliete.

L’interior de la mina és prou alt, si més no en aquesta zona, per estar-hi dret, tot i que en alguns trams cal ajupir-se per continuar avançant. L’aigua, mentrestant, corre neta i tranquil·la, amb una profunditat d’un parell de pams. “Una gota triga nou hores a fer tot el trajecte, des de Puigpelat fins al dipòsit de l’Oliva”, explica Javier Larpa, que sosté entre les mans una formació rocosa, molt present dins la mina: “És una roca que es forma, amb el temps, per la presència d’arrels i l’acció de la calç. S’ha d’anar eliminant, ja que es poden crear taps que obstaculitzarien el pas de l’aigua”. Cada cinc anys es fa un manteniment, molt a fons, de l’interior de la mina, mentre que l’exterior es revisa detalladament una vegada a l’any. “La mateixa calç”, continua explicant Javier Larpa, “crea una capa impermeable que evita que l’aigua es perdi”. Carlos Roman, en una zona una mica més ampla, que ell anomena “la sala de descans”, mostra les petites arrels que surten del sostre, senyal inequívoc que hem deixat la zona urbanitzada i estem sota el camp d’oliveres, ben a prop, segurament, del respirall.

No prosseguirem per comprovar-ho, ja que el recorregut subterrani per la mina s’acaba. De nou a la superfície, els carrers, l’enllumenat, els cotxes que passen, ens recorden que la vida ha evolucionat molt des dels temps dels arquebisbes Santiyán i Armanyà. Però després de la visita a la mina queda clar que tots els avenços, des de l’època dels romans fins a l’actualitat, passant per les acaballes del segle XVIII, són clau en els progressos que s’hi continuen produint.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *