L’esclat de la pandèmia del COVID-19 ha tingut un impacte immediat i significatiu en la vida quotidiana. De sobte, en pocs dies, el dia a dia s’ha vist alterat de manera traumàtica i la por al futur —que abraça tant l’evolució de la malaltia com les conseqüències econòmiques que tindrà— s’ha filtrat als espais de confinament de tots nosaltres. El coronavirus ha desencadenat una onada d’incertesa en les vides segures i previsibles d’una ciutadania acostumada a unes rutines relativament confortables —òbviament, hi ha una bona part de la població global que no vivia en el món relativament segur al que el potencial lector o lectora d’aquest article està acostumat, però, malauradament, és una part ignorada, de les condicions de vida de la qual no en som normalment conscients i que no ocupen l’atenció dels mitjans de comunicació—.
“L’esclat de la pandèmia desencadena una onada d’incertesa en les nostres vides segures i confortables”
Aquesta alteració de la nostra quotidianitat és un mer accident, per molt traumàtic que pugui arribar a ser, en la vida de la nostra societat del consum i l’opulència? Es tracta d’un agent extern que ens amenaça, però que podem conjurar? O més aviat és el resultat de la nostra manera de viure, de la nostra manera de relacionar-nos amb el planeta que habitem? I, per tant, es tracta d’una advertència que ens suggereix una modificació profunda dels nostres patrons de comportament i organització? En resum, el COVID-19 és, senzillament, un nou brot de malaltia infecciosa en la llarga trajectòria de plagues que han vingut afectant històricament la humanitat o, més aviat, és l’expressió d’un nou paradigma en la etiologia de les infeccions?
“Som en una nova fase de l’evolució del Planeta Terra, causat per l’impacte de l’acció humana”
Hi ha motius sòlids per pensar que, més aviat, és tracta d’aquesta segona possibilitat. La raó última per sostenir això té a veure amb l’evolució general del Sistema Terra. Encara no fa un any, el 21 de maig de 2019, el Grup de Treball sobre l’Antropocè, de la Unió Internacional de Ciències Geològiques, va efectuar una votació en la que va aprovar per una majoria molt àmplia (29 vots contra 4) que el planeta havia ingressat en una nova era geològica, precisament l’Antropocè, des de mitjans del segle XX. Aquest canvi geològic vindria causat per l’impacte de l’acció humana en el Sistema Terra —de fet, d’una certa forma de relacionar-se amb el planeta per part de determinats grups humans, això és, el capitalisme—. Les estructures socials dominants, a través de la superació dels anomenats límits planetaris, estarien generant una nova fase en l’evolució del planeta, que es caracteritzaria per la inestabilitat: el final de l’Holocè, l’era en què la humanitat s’ha sedentaritzat i civilitzat, per donar pas a l’Antropocè.
“La disminució de la biodiversitat estaria darrere la pandèmia del coronavirus”
El fenomen paradigmàtic d’aquesta transició geològica és el canvi climàtic, directament vinculat a la integritat de la biosfera i, en particular, a la biodiversitat. Justament la disminució de la biodiversitat estaria darrere de l’esclat de la pandèmia del coronavirus. Hi ha estudis que demostren que hi ha hagut un augment significatiu dels brots de malalties infeccioses en els últims quaranta anys, i que aquest augment estaria lligat al salt dels agents causants des d’altres espècies animals a l’espècie humana. Això tindria a veure amb l’expansió i l’adaptació agressiva al medi dels éssers humans, que, amb el seu impacte en la biodiversitat, eliminarien els organismes on els causants de les infeccions s’haurien desenvolupat fins ara, de manera que els obligaria a saltar als éssers humans per trobar nous hostes. El possible origen del coronavirus en el mercat de Wuhan, on es comerciava amb animals vius, abona la tesi de l’origen de la malaltia en un contagi humà d’origen animal.
“El COVID-19 respon a un nou escenari en l’aparició i propagació de malalties infeccioses”
En la mesura que això sigui així, el COVID-19 respon a un nou escenari en l’aparició i propagació de malalties infeccioses, que tendiria a incrementar-se en un context en què la disminució de la biodiversitat provoca que els agents causants de les infeccions busquin nous hostes en les poblacions humanes, per a les quals això en resulta en malalties noves, potencialment letals. A això, caldria afegir l’augment de la població humana i la seva concentració en grans nuclis urbans, així com els moviments massius d’aquesta mateixa població, tot plegat fonamental per explicar la propagació de la pandèmia, que hauria tingut conseqüències encara més desastroses si l’índex de mortalitat hagués estat més elevat. El coronavirus vindria a ser la primera mostra evident de les conseqüències no desitjades de la colonització humana del planeta, la primera mostra evident de l’Antropocè.
“La pandèmia seria el resultat de la nostra manera de viure i de relacionar-nos amb el planeta”
La pandèmia actual no seria un perill extern a nosaltres, sinó el resultat de la nostra pròpia manera de viure i de relacionar-nos amb el planeta. Si això és així, és raonable pensar que la normalitat, tal com la coneixíem, potser ja no tornarà mai més. Potser no hi haurà canvis traumàtics immediats, però, en el cas que la malaltia respongui efectivament a un nou patró d’aparició i propagació, derivat del canvi de les condicions climàtiques i la pèrdua de biodiversitat, així com de la configuració dels assentaments humans i dels moviments de població, el més probable és que anunciï noves i més greus amenaces futures —imaginem noves pandèmies amb major índexs reproductius i majors taxes de mortalitat, derivades de nous salts d’espècie a espècie d’agents que, fins ara, desconeixem—.
“Les respostes basades en el manteniment del món tal com el coneixíem estan abocades al fracàs”
Tant l’amenaça potencial que això representa, com el fet de què, en definitiva, aquesta amenaça és el resultat de les nostres accions, indica la necessitat de canvis profunds en les nostres estructures d’organització social i en els nostres comportaments. Les respostes basades en el manteniment o la recuperació del món tal com el coneixíem estaran abocades al fracàs en la mesura que el COVID-19 sigui efectivament el primer símptoma rellevant d’un canvi de dimensions geològiques. Caldria, per contra, aprofitar la crisi per iniciar les transformacions necessàries per adaptar-nos a les noves circumstàncies, la qual cosa implicaria abandonar la confiança en el manteniment de l’espai de seguretat a què estem acostumats, espai de seguretat, per cert, construït al preu d’una transformació massiva del Sistema Terra que, finalment, ens passa factura.
“Cal començar a adoptar mesures més valentes i adquirir un major compromís per modificar el nostre estil de vida”
Així, la crisi present ens hauria de servir per deixar de banalitzar la preocupació per transformacions planetàries en curs. Qüestions com la pèrdua de biodiversitat o el canvi climàtic ja no són, doncs, dèries d’ecologistes o problemes d’un futur que mai no acaba d’arribar, sinó processos reals que impacten en la nostra vida quotidiana causant perjudicis directes i evidents en les nostres vides, fins i tot posant-les en risc. Així doncs, caldria començar a adoptar mesures més valentes i adquirir un major compromís per modificar el nostre estil de vida, en lloc d’instal·lar-nos en un discurs acomodatici que, finalment, acabi tenint conseqüències catastròfiques. És un desafiament per als responsables polítics, però no només per a ells i elles, sinó per a tots i totes nosaltres.
“Esperar el retorn a la normalitat no sembla una opció raonable a mig termini”
Afrontar la pandèmia com si fos una plaga més en la seqüència dels brots infecciosos del passat i esperar el retorn de la normalitat no sembla una opció raonable a mig termini, malgrat la temptació de fer com si res i confiar en què tot acabarà anant bé, en què trobarem una solució per tornar a viure com sempre. En el context de l’estupefacció que ha generat l’esclat de la crisi del coronavirus, és el tipus de resposta que hi estem donant, però tot indica que ha arribat el temps per fer canvis profunds en una societat cada vegada més vulnerable, alhora que tossudament entestada a mantenir un estil de vida insostenible. Cal avançar en transformacions estructurals en un context incert i perillós. BENVINGUTS A L’ANTROPOCÈ.
Dr. Jordi Jaria i Manzano
Professor agregat Serra Húnter de dret constitucional i ambiental URV
Investigador del Centre d’Estudis de Dret Ambiental de Tarragona
Una nova época geològica…virus que venen de certs animals…no sé, caldria pensar-ho una mica més tot això.
Excel.lent article. Encara que ens costi acceptar-ho, les ecidències científiques són irrefutables: http://blog.creaf.cat/coneixement/protegir-la-natura-es-protegir-la-nostra-salut/
L’afectació dels gasos d’efecte ivernacle de ben segur influeixen en “L’evolució climàtica”. Però si pensem en el seu origen, podem veure que la gravetat és molt més trascendent en els nuclis urbans i industrials.
El món està “manegat”, que no “governat” ni tant sols “administrat” pels insaciables interesos d’unes poques persones que emeten tota mena de pressions per no perdre poder i pel que pot deduïr-se per seguir augmentant aquest maldestre vial, fins el col·lapse total.
Una característica, la principal, és l’avarícia que al llarg de la història de la humanitat, els diferents poders de cada moment, transmeten com a valors humans i que, per tant, de manera egoísta els individuos apliquem en tota mena de decisions mirant unicament el mateix benefi personal.
Resultats: El creixement desorbitat, imparable(?) de les grans urbs que coverteixen la vida de la quasi totatitat dels seus habitans en uns insignificants animals de granja. Son moltes les capitals que tot i no ser encara monstruosament enormes,(Madrid n’es un clar exemple) hi aspiren com pensant que és el millor que un govern pot arribar a aconseguir.La electricitat és sens dubte la energia més adient, oi? Docs com és que està frenada la seva aplicació generalitzada?.