Advertisement Advertisement
Carregant ...

Una història paral·lela dels castells i la muixeranga

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

El filòleg i gestor cultural Jordi Bertran, amb un exemplar del llibre a les mans (Fotografia: cedida).

“Ens havíem oblidat de la mare”. Amb aquest símil, el filòleg català i gestor cultural Jordi Bertran expressa la poca atenció que la historiografia castellera havia prestat, fins al moment, a la muixeranga, que, al cap i a la fi, és l’antecedent del fet casteller. En el darrer llibre que ha publicat, i que porta per títol Breu història dels castells i la muixeranga als Països Catalans (Pagès Editors, 2019), Bertran aboca llum, precisament, sobre la trajectòria d’aquestes dues manifestacions populars, que sovint s’ha desenvolupat en paral·lel.

L’autor revela, en l’obra, que la muixeranga i els castells han compartit, al llarg del temps, moments àlgids, com a la segona meitat del segle XIX, i d’altres de declivi, com als anys vint del segle XX. També mostra com, en l’actualitat, han tornat a viure una època d’esplendor, amb un creixement impulsat, entre altres factors, per les respectives declaracions de la UNESCO, que el 2010 va considerar els castells Patrimoni Immaterial de la Humanitat, i que l’any 2011 va fer el mateix amb la Muixeranga i les Festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí.

Jordi Bertran aborda, en un llibre, les relacions històriques entre els castells i la muixeranga

Abans que els estudiosos establissin, tal com ja havia proposat el folklorista Aureli Capmany, que l’origen dels castells es trobava en la muixeranga, així com en la seva difusió posterior, a partir del segle XVIII, a Catalunya, sota la denominació de balls de valencians, havien circulat moltes visions romàntiques al voltant de la qüestió, que en relacionaven el sorgiment, per exemple, amb el Ball de Titans, així com amb les cultures romana i aràbiga. Bertran recorda, en aquesta línia, com el cèlebre Món Casteller, que data de l’any 1981, i que estava dirigit per Pere Català Roca, tot i la feina ingent, encara recollia totes aquestes versions, que s’ha demostrat que no tenien fonament científic.

Amb una intenció divulgativa, Bertran referencia, a la Breu història dels castells i la muixeranga als Països Catalans, el caràcter viatger dels primerencs balls de valencians; el naixement de la moixiganga, com a versió sacralitzada; el primer castell de sis pisos documentat, a càrrec del Ball de valencians del Catllar, a la població pendesenca de l’Arboç; la importància cabdal de Valls i la seva rivalitat castellera; l’època d’or vuitcentista i la decadència durant el primer terç del segle XX; els diferents concursos de castells celebrats, des del 1902; la desprofessionalització de muixeranguers i castellers, o la incorporació decisiva de la dona, entre molts altres temes d’interès.

També incorpora, a les pàgines finals, una “cronologia essencial” dels castells i la muixeranga. “El meu objectiu ha estat endreçar tota la historiografia, sintetitzar-la i explicar-la tant per a especialistes, castellers i muixeranguers, com per als qui no en són”, afirma Bertran. Aquest equilibri per desvetllar la curiositat tant dels ulls coneixedors com dels llecs en la matèria ha estat, al seu parer, el principal desafiament a l’hora d’enfocar el llibre.

L’obra referma la idea que els castells no sempre s’han portat a terme de la mateixa manera, i que algunes qüestions que potser ara ens podrien semblar inalterables, com la posició de l’enxaneta, o la indumentària, són el resultat d’una sèrie de transformacions històriques. A tall d’exemple, Bertran hi esmenta que fins al 1926 les colles castelleres no es van uniformitzar. També n’ha canviat, amb els anys, la percepció de bona part de la societat, des de l’estigmatització d’una activitat remunerada que s’associava a homes rudes i de classe treballadora, fins al prestigi entre la població local, l’interès mediàtic i el reconeixement internacional.

Bertran no té cap inconvenient a prendre partit en algunes discussions historiogràfiques. “Com a investigador, de vegades cal mullar-se”, assegura. I ell, a la Breu història dels castells i la muixeranga es mulla, per exemple amb l’intent de tres de deu de l’any 1864 a Vilafranca, que ell considera factible, tot mostrant, a la vegada, els arguments de qui, per contra, considera que aquesta construcció no es devia arribar a intentar.

L’autor creu que caldria treure pit del paper de Tarragona en la història dels castells

En clau tarragonina, la ciutat pren un pes important al llarg del llibre. Bertran hi reivindica la qualitat de les dues colles pròpies, la dels pagesos i la dels pescadors, que van coexistir, com a mínim, des de l’etapa posterior a la Guerra del Francès fins al 1860. “Estaven plenament configurades. Moltes vegades s’ha volgut dir que, pel que fa als pagesos, que la colla titular era la de Valls, i que els tarragonins tan sols els ajudaven, però això no és cert. Sense anar més lluny, els pagesos estan documentats en una actuació a Torredembarra”, manifesta. Segons les seves investigacions, Tarragona també és l’indret on s’ha testimoniat, l’any 1692 —durant unes festes de Santa Tecla extraordinàries que van comptar amb la participació de fins a 59 elements—, la primera actuació d’un ball de valencians a Catalunya, un fet inusual, fins aleshores, i que Bertran justifica per l’origen valencià de l’aleshores arquebisbe de Tarragona, Josep Sanxis i Ferrandis, natural d’Almussafes. “Des d’aquí hauríem de treure més pit del paper de la ciutat en la història dels castells”, conclou Bertran.

Conversar amb ell és sempre una ocasió per aprendre sobre cultura popular i tradicional catalana. A banda d’haver compilat, durant dècades, una quantitat formidable de dades, referències bibliogràfiques i experiències, es nota que el mou una voluntat explicativa, això és, una necessitat d’aprofundir en el perquè de les coses. Així, després d’una dissertació sobre l’expansió agrícola del segle XVIII i la importància de les exportacions d’aiguardent, reflexiona sobre la relació d’aquesta beguda amb els grups de balls de valencians i castellers, als quals de vegades es pagava en espècies, i resol: “No és d’estranyar que Reus sigui, en aquest període, la ciutat on actuen més balls de valencians alhora. Era també on més aiguardent es produïa”.

Com a filòleg, Bertran para esment en la importància dels mots, com “cap de colla”, que seria el cap de cuadrilla, l’organitzador, qui manava i reclutava, com a les veremes o les descàrregues de mercaderies al moll, i que per tant remetria als castells com a feina; “carro gros”, que faria referència als desplaçaments de l’època (Bertran recorda que el tren no es va instal·lar a Valls, per exemple, fins al 1883), i al fet que feia falta un carro de grans dimensions, per dur-hi molta gent, si s’aspirava a portar a plaça un castell com el quatre de vuit; o “enxaneta”, que segons ell vindria d’En Xaneta, i al seu torn, de “geneta”, és a dir, del mamífer que s’enfila pels arbres.

Bertran opina que la digitalització d’arxius permetrà avenços en la investigació històrica

“Anys enrere, els qui escrivíem sobre castells, no ens hauríem imaginat que una col·lecció d’abast general començaria parlant de castells”, assegura Bertran. Aquest és el cas de Breu història dels castells i la muixeranga als Països Catalans, que és el primer volum de la col·lecció com divÈrsia, impulsada per Pagès Editors, i que també tracta sobre qüestions de llengua, religió, política, etc. El llibre, a més a més, ja s’ha presentat a nombroses poblacions, com Algemesí, Barcelona, Sant Pere de Ribes, Sitges, Tarragona, València, Valls, Vilafranca o Vilanova i la Geltrú, entre d’altres.

Bertran creu que la seva generació ha fet força feina en el camp de la recerca. No obstant, considera que “la digitalització constant d’arxius” permetrà que en els pròxims anys i dècades apareguin noves informacions al voltant de la història dels castells i la muixeranga. “Abans no hauries anat a mirar segons què, a segons quins llocs, si no haguessis trobat abans una pista. Ara, tot això ha canviat”, constata.

Tenint en compte l’ampli ventall de segles que recorre la Breu història dels castells i la muixeranga als Països Catalans, no ens podem estar de preguntar-li, per acabar, a quina etapa li agradaria viatjar, si s’hagués inventat la màquina del temps. En respon dues: l’any 1770, a l’Arboç, per veure-hi aquell castell de sis pisos, el primer documentat, i l’any 1791, per assistir a la primera edició de les Festes de la Mare de Déu de la Candela de Valls. “Fixa’t que no és el moment dels castells més espectaculars, sinó el del pas del ball de valencians als castells. Com es va produir tècnicament aquest canvi, jo crec que és d’aquelles coses que sí que no arribarem a saber mai”.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *