Advertisement
Carregant ...

Una proposta per la Tarragona de l’antropocè

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Ciclistes a la llera del Francolí. Foto: David Oliete

En el seu impressionant article publicat al FET a TARRAGONA, ‘El virus som nosaltres’, Jordi Jaria i Manzano exposa amb tota la seva cruesa un concepte tan inspirador com terrorífic: l’antropocè. Els éssers humans, tot i que el nostre pas pel planeta Terra és, en concepte temporal, irrellevant, no ho està sent en les conseqüències pràctiques, perquè estem tenint tal capacitat d’afectar al medi físic i natural del planeta que se’ns pot considerar un element de canvi geològic. També Jordi Jaria exposa encertadament les relacions tan estretes entre la destrucció accelerada de la biodiversitat i la nostra creixent fragilitat a efectes aguts – com una nova malaltia vírica – i efectes crònics – com l’emergència climàtica.

Posteriorment, en Ricard Lahoz, al seu article ‘L’hora de repensar l’espai públic de Tarragona’, comença a apuntar algunes possibles i interessants iniciatives en relació a com la ciutat pot adaptar el seu espai públic per donar resposta a les noves necessitats post-pandèmiques, incloent el foment de la mobilitat saludable i les distàncies socials. Aprofito aquests dos articles per introduir les meves reflexions i propostes.

“Som davant una oportunitat magnífica per posar en valor els actius de Tarragona”

Com a ciutadà de Tarragona, sempre m’he fet sang veient com els potencials d’aquesta ciutat, el seu municipi i el seu territori per ser un lloc de referència per viure d’una manera culta, sostenible i saludable, eren desaprofitats pel conformisme de la ciutadania i la mediocritat dels seus representants polítics. I com soc un optimista malaltís, penso que els moments actuals poden ser una oportunitat magnífica per posar en valor tots aquests actius i portar a la ciutat de Tarragona a jugar la lliga de campions de les ciutats referència europees. M’explicaré.

Camí proper a la desembocadura del riu Gaià. Foto: David Oliete.

Tot i la seva important transformació urbanística i industrial, Tarragona té tres rius (Francolí, Clar i Gaià) i diverses rieres, té força quilòmetres de platges i petits promontoris rocosos costaners. Té uns pocs milers d’hectàrees de bosc i matollars mediterranis. Manté encara mostres d’hortes de regadius amb recs medievals i conreus tradicionals de secà.

“Cal apostar per una nova concepció transformadora de la ciutat basada en la cultura i la biodiversitat”

fons marins amb rics prats de fanerògames i pecis i naufragis de totes les èpoques. Té coves, balmes i jaciments paleontològics.

arqueologia i història per donar i vendre: pintures rupestres, restes ibèriques, grandioses mostres de l’Imperi Romà, esglésies romàniques i gòtiques, calls jueus, cases i estructures medievals, masos fortificats, muralles, baluards dels segles XVI, XVII i XVIII, mostres d’arquitectura de totes les èpoques, incloent el modernisme.

Té un patrimoni cultural immaterial de gran riquesa, començant pels castells però incloent molts altres elements poc coneguts.

arbres monumentals, parcs i jardins, històrics i nous. Té espècies de flora i fauna protegides.

dos espais naturals protegits (el Bosc de la Marquesa i la desembocadura del riu Gaià).

Té a més patrimoni públic totalment infrautilitzat, que només de recordar-lo una altra vegada, em donen basques: els fortins de Sant Jordi i de la Reina, el parc de mas Rosselló, la Quinta de Sant Rafael, el sanatori i finca de la Savinosa, el Banc Central, la Tabacalera,  el Parc Ecohistòric del Pont del Diable…

A més, la ciutat es permet el luxe de que part del patrimoni històric en mans privades vagi desapareixen: el mas de Virgili i el mas d’en Cusidó, amb les seves torres medievals a punt de la ruïna, ca l’Ardiaca…

Té a més un artefacte, anomenat Anella Verda, que, com a mínim sobre el paper, permetria articular projectes, polítiques i estratègies de conservació del patrimoni històrico-natural de bona part del municipi.

“Tenim de tot per adequar la ciutat a un món astorat per les dimensions de la crisi”

Tots aquests elements hi són, encara. I tots -cadascun d’ells per separat, i en conjunt- són respostes a la “nova normalitat” per aconseguir la transformació positiva de la ciutat en l’estructura territorial, política i social més adequada per un món encara astorat per les dimensions sanitàries i econòmiques de la crisi, i per tant cec a les veritables emergències que ens vindran, la climàtica i la desaparició de biodiversitat.

La costa de Tarragona, vista des de la Punta de la Mora. Foto: Ricard Lahoz.

Una ciutat que aposti per les activitats de proximitat de lleure i oci en el medi cultural i natural, pels seus propis ciutadans/es, pels municipis veïns i pels nous visitants, quan tornin a arribar, que haurien de deixar de ser mers turistes per convertir-se en alumnes d’un nou concepte educatiu, basat en la cultura i la biodiversitat, que la ciutat els pot proposar.

Tarragona no només ha de protegir sinó també posar en valor i restaurar tots els valors culturals i de biodiversitat que té: des de potenciar la fauna urbana útil (falciots, orenetes, dragonets, òlibes, totes les aus insectívores que habiten els seus parcs, que ajuden a controlar els mosquits i altres vectors de malalties que s’incrementaran pel canvi climàtic) fins a les espècies de plantes úniques que habiten el seu litoral.

Des de fomentar balcons amb flors fins recuperar els diversos jardins històrics existents.

Des de fomentar l’esport a l’aire lliure als espais urbans fins a generar una xarxa de camins i ciclovies saludables entre tots els barris.

Des de – si us plau – trobar per fi un projecte ambiciós i encoratjador de ciència, tecnologia, educació i cultura per la Tabacalera fins a recuperar el conjunt espectacular entre el Fortí de Sant Jordi, la Punta del Miracle i la cala Capellans.

Des de fomentar els horts a jardins públics i privats fins a recuperar el patrimoni edafològic i productiu de les grans hortes del Riu Clar i dels conreus abancalats de secà del llevant del municipi.

Des de restaurar tots els ecosistemes dels rius Gaià, Francolí i Clar, fins a naturalitzar les platges recuperant ecosistemes que permetin la seva adaptació als efectes destructius dels temporals incrementats pel canvi climàtic.

Des d’una gestió dels boscos públics i privats encaminada a la reducció del risc d’incendi, la maduració de les masses i el seu potencial saludable i la seva resiliència al canvi climàtic fins a la creació de nous espais agrícoles a ponent i llevant on es fomenti la investigació i la pràctica social de l’agricultura i l’alimentació saludable.

L’Agulla del Mèdol i, dalt, un dels miradors i les pèrgoles dissenyades en l’última intervenció. Un monument Patrimoni Mundial a l’Anella Verda. Foto: Ricard Lahoz.

I fer que l’Anella Verda, com passa a d’altres ciutats properes (Vitòria, Girona), sigui una unitat de gestió i estratègies al servei de la ciutadania. Des de l’educació ambiental i cultural activa, no només d’escolars, aprofitant l’increïble patrimoni plenament accessible a disposició de tothom.

“Necessitem recursos econòmics, lideratge i innovació”

Tot això necessita recursos econòmics (i també capacitats de lideratge, de protesta, d’exigència i d’innovació): hi haurà la temptació – la necessitat, diran alguns – de destinar-los únicament a tapar els terribles forats socials i econòmics de la crisi. Sincerament, crec que apostar els recursos a una nova concepció transformadora de la ciutat basada en la cultura i la biodiversitat generarà, de seguida, molts més beneficis per tothom que les solucions d’abans, els minsos resultats de les quals vam poder copsar amb la darrera crisi econòmica que es va esdevenir fa només deu anys… encara que actualment sembli que va succeir en una altra era geològica anterior a l’Antropocè.

Aquest 2020 fa cent anys de la mort de Rafael Puig i Valls, propietari de la Quinta de Sant rafael

Aquest 2020, centenari de la mort de l’il·lustre Rafael Puig i Valls, gran mecenes i enginyer forestal tarragoní, que va ser propietari de la finca del Pont del Diable i de la Quinta de Sant Rafael, i inventor de la Festa de l’Arbre, i també vintè aniversari de la inscripció del conjunt arqueològic de Tarraco a la Llista del Patrimoni de la Humanitat, i any 0 de la humanitat post-pandèmica, pot ser la millor ocasió per iniciar aquest canvi.

Eduardo Soler García de Oteyza

Enginyer agrònom i director de la consultoria Limonium S.L.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

4 respostes a “Una proposta per la Tarragona de l’antropocè”

  1. xavi ha dit:

    Al 100% d’acord. Crec que ho ha exposat perfectament i es molt fácil d’entendre. Ho entendran així els polítics i bona part de la ciutadadnia?

  2. Enric Brull ha dit:

    Excel·lent reflexió. És el primer cop que llegeixo un relat tant global i sòlid.

  3. Carme Torres ha dit:

    Cal que tots aquests encertats apunts siguin en mans de les autoritats (ajuntament, diputació, consell comarcal…) i que es posin mans a l’obra ja! Hem de recuperar i guanyar tota aquesta riquesa. I també, evidentment, cal una feina d’educació i conscienciació. Costarà, perquè l’incivisme és un dels nostres grans problemes. Potser s’haurien de proposar mesures dràstiques, sancions reals. Però també és cert que la desídia i la manca d’actuacions ens ha portat a aquest punt. Aprofitem el moment!

  4. Marina Heras ha dit:

    Per fi una proposta intel.ligent honesta i factible

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *