Advertisement Advertisement
Carregant ...

El món després de la pandèmia (2): amortidors

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

“Les persones que estan en una millor situació relativa poden voler crear fortaleses de benestar i traslladar els costos de l’amortiment de la crisi als més vulnerables”, diu l’autor de l’article. Foto: David Oliete.

“Hi haurà una pròxima vegada, i encara una altra més tard. Les zoonosis [això és, les malalties infeccioses d’origen animal] són una espasa de Damocles global esperant a caure”. Ho escriu Bruce Jennings, especialista en ètica de la salut pública al Vanderbilt University Medical Center, un prestigiós hospital universitari dels Estats Units. En el primer article d’aquesta sèrie, sostenia que entrem en una època d’episodis disruptors no lineals. Pot ser una nova pandèmia, pot ser un esdeveniment climàtic extrem, pot ser alguna altra cosa. La incertesa és el nou paradigma i no podem preveure què o quan, però sembla clar que el COVID-19 ens situa en un món inestable on els éssers humans estaran exposats a situacions imprevistes que assaltaran la normalitat a la que estem habituats.

“El Covid-19 ens situa en un món inestable on estarem exposats a situacions imprevistes”

Aquest nou escenari és un desafiament per a les organitzacions socials en les que vivim, les pràctiques i les institucions de les quals estan dissenyades per a la generació i la canalització de la normalitat. És aquesta normalitat la que permet el discurs de l’eficiència, això és, la maximització del rendiment dels recursos per aconseguir un objectiu, de manera que se n’alliberen per perseguir-ne d’altres. És el discurs de l’eficiència el que defineix bona part de les nostres pràctiques organitzatives, de manera que sempre estem disposats a rebutjar el desaprofitament dels recursos. Això és el que, en última instància, acaba justificant els ajustos en la despesa en les polítiques públiques, que, en definitiva, responen a la incomoditat en relació amb les despeses inútils. Aquesta ha estat l’ortodòxia, que va més enllà del debat entre el públic i el privat, particularment, en relació amb les anomenades retallades i les privatitzacions.

“El nou escenari és un desafiament per a una societat dissenyada per a la normalitat”

El cas és que l’eficiència, en la mesura que apura l’ús dels recursos, no en deixa de lliures per respondre a una situació d’emergència, el tipus de situacions que, en el futur, és previsible que siguin recurrents. Un exemple d’això és el nombre de llits hospitalaris i de professionals sanitaris amb els que compta una societat determinada, exemple rellevant en relació amb la pandèmia actual. La idea seria que, com més eficient és un sistema sanitari, és a dir, com més ajusta la seva oferta de llits i la disponibilitat de professionals a la demanda ordinària, menys eficaç és en una situació de crisi. Aquesta idea, però, es pot traslladar a altres camps, com ara les empreses productives que treballen amb llargues i complexes cadenes de proveïment basades en el concepte Just in Time, que implica l’eliminació dels stocks; el sector financer o l’educació.

“L’eficiència del nostre model social es col·lapsa davant de situacions d’estrès com l’actual”

En definitiva, les organitzacions en el nostre model social tendeixen a fer treballar tots els recursos disponibles al màxim rendiment, la qual cosa dona com a resultat, en principi, la màxima productivitat i, en teoria, el millor servei possible… però arriba el virus i ho desendreça tot. Aquests sistemes tan eficients col·lapsen perquè no estan dissenyats per a situacions d’estrès. Mentre la normalitat predomina, potser no es veu el problema. Ara bé, quan es desencadena una pandèmia, esclata una bombolla financera o aflora una crisi energètica, senzillament aquests sistemes tendeixen al col·lapse. Per això, una idea que ja havia aparegut en relació amb el sistema financer, arran de la crisi del 2008, ha tornat a fer-ho enmig de l’emergència sanitària actual, no pas com a resposta a la situació generada pel COVID-19, sinó com a indicació de praxi per al futur. Es tracta del buffering.

“En un escenari d’emergència discontínua, les societats han de disposar d’amortidors”

Buffer és una expressió polisèmica en anglès, però, fonamentalment, es pot traduir, en aquest context, com a amortidor, això és un dispositiu o artefacte que redueix els efectes destructius d’un impacte exterior en un sistema. Efectivament, en un escenari d’emergència discontinua que respon a les noves condicions del Sistema Terra que es deriven de la transició geològica, entre les quals el canvi climàtic n’és la més notòria, les societats humanes hauran de dissenyar amortidors que els permetin minimitzar l’impacte dels episodis disruptius que, de ben segur, es produiran. Com deia el Rafael López-Monné en un article en aquest mateix espai, ja no es tracta d’evitar una situació que és irreversible, sinó d’adaptar-nos a un nou escenari en el que moltes de les nostres assumpcions ja no podran sostenir-se.

“Aquests amortidors permetran minimitzar l’impacte dels episodis que es produiran”

Construir amortidors, és a dir, alliberar recursos per disposar de reserves en les situacions disruptives que vindran, sembla imprescindible. Ara bé, la construcció de societats adaptades al nou escenari no acaba —i això ja serien canvis revolucionaris— amb uns serveis sanitaris molt millor dotats o un sistemes de mobilitat menys vulnerables, per posar un parell d’exemples. L’eficàcia de l’amortiment depèn, en bona part, d’un canvi profund en les pràctiques socials. Estar preparats per reaccionar col·lectivament en una situació d’emergència d’una manera eficaç només és possible des de la construcció de modes de comportament adaptats a aquesta eventualitat en una situació de “normalitat”. Des d’aquest punt de vista, el buffering lliga amb la resiliència, un concepte que es refereix bàsicament a la capacitat de recuperació després d’un impacte. En definitiva, l’amortiment augmenta la resiliència del sistema, mentre que la resiliència fa més eficaç l’amortiment.

“L’eficàcia de l’amortiment depèn d’un canvi profund en les pràctiques socials”

L’avanç cap a una societat més resilient implica redireccionar l’ús dels recursos disponibles per a la creació de reserves o amortidors, però no és només això. Demana també una modificació profunda d’unes pràctiques socials basades en l’autogratificació i el narcisisme, que, en definitiva, sostenen una societat de consum, com hem vist amb ocasió de la pandèmia, extremadament vulnerable als episodis disruptors que s’originen a partir de l’alteració de les condicions planetàries amb la colonització massiva del Sistema Terra. En aquest sentit, no estic parlant d’un simple expedient tècnic, que finalitza amb una major inversió de recursos en aquells àmbits de la societat més ben posicionats per a respondre a futures situacions d’emergència —o, de fet, sense anar més lluny, a les situacions que anirà creant l’emergència actual—, sinó de canvis a un nivell més profund, que tenen a veure amb els valors que sostenen les pràctiques socials, cosa de la qual m’ocuparé en el pròxim article de la sèrie.

“Els canvis no són fàcils i hi ha la temptació de voler recuperar la normalitat, per pura inèrcia”

En tot cas, és evident que aquest tipus de canvis no són fàcils. D’una banda, existeix la temptació de pretendre recuperar la normalitat, per pura inèrcia. El narcisisme provoca addicció. En la mesura que l’impacte de la pandèmia no és el mateix per a tothom, això és particularment així per als que estan en una millor situació relativa, que poden voler crear fortaleses de benestar i traslladar els costos de l’amortiment als més vulnerables. Que el sistema social en el seu conjunt sigui efectivament resilient o que només es creïn zones de seguretat per algunes de les seves peces —que aquestes siguin eficaces en un situació d’estrès és una altra qüestió— és el debat de fons, que aquells que estiguin en una millor situació de partida intentaran emmascarar amb paraules grandiloqüents, com ara llibertat o dignitat. Algunes mobilitzacions recents al carrer ens donen pistes en relació amb això i il·lustren sobre les resistències que generaran les iniciatives adreçades a la construcció de societats més resilients en el context de l’Antropocè.

Dr. Jordi Jaria-Manzano

Professor agregat Serra Húnter de dret constitucional i ambiental (Universitat Rovira i Virgili)

Investigador del Centre d’Estudis de Dret Ambiental de Tarragona


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *