Advertisement Advertisement
Carregant ...

El món després de la pandèmia (3): resistències

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Manifestació del passat 24 de maig convocada per la ultradreta a Madrid. Foto: Vox.

El president Donald Trump anunciava el 15 de maig l’Operació Warp Speed, un complex projecte que aplega recursos públics i privats per obtenir una vacuna contra el COVID-19 que podria estar llesta abans que acabés l’any. Amb el seu estil de cowboy de Twitter, “that means big and it means fast”, tal com se’n feia ressò fa pocs dies el Financial Times. De fet, de fa setmanes, aquells que estan preocupats per l’evolució de la situació econòmica associen una recuperació eventual amb el descobriment i la distribució generalitzada d’una vacuna contra la malaltia. El subtext de tot plegat és, en definitiva, que hi ha una solució tècnica per recuperar la normalitat i que, per tant, la pandèmia, una vegada trobada la vacuna, haurà estat un malson que haurem superat.

“No és fàcil acceptar que el món que hem conegut ha canviat per sempre”

L’atractiu de la trobada ràpida d’una vacuna contra el COVID-19 és evident, ja que, en última instància, permet interpretar la pandèmia com un mal momentani, com una crisi superable, com un inconvenient que, per molt greu que sigui, no modificarà la nostra vida de manera rellevant i per sempre. Sintonitza amb aquesta interpretació de la pandèmia la militarització del llenguatge —i només del llenguatge— per descriure-la —amb la utilització massiva d’expressions com “guerra”, “victòria”, “defensa”, “batalla”, “heroi”—, que s’ha fet tan comuna des que va començar la crisi o, potser més exactament, des que la crisi va impactar en nosaltres. També les reaccions menys agressives, més amables en relació amb la pandèmia donen per fet un retorn a la normalitat, com que expressa la recent (i polèmica) campanya de l’Ajuntament de Barcelona.

“Lemes com el ‘Tot anirà bé’ interpreten que després de la pandèmia viurem com sempre”

Efectivament, no és fàcil acceptar que el món que hem conegut ha canviat per sempre, que el COVID-19 és el catalitzador de modificacions globals de dimensió geològica, l’abast dels quals no podem preveure, que l’impacte en la nostra vida quotidiana de la malaltia i els seus efectes no només sanitaris, sinó també socials, econòmics i polítics seran profunds i duradors. Per això, tant els lideratges polítics, com les diferents elits socials —particularment les econòmiques—, han reaccionat tot expressant la seva confiança en la recuperació del món tal com el coneixíem, missatge particularment dirigit a aquells que, en la situació prèvia a la crisi, estaven en una situació de prosperitat. En definitiva, el “tot anirà bé” no és altra cosa que “quan això acabi, podrem viure com sempre ho havíem fet”, particularment en relació amb les nostres pautes de consum.

“L’obtenció d’una vacuna a curt termini no sembla plausible”

Ara bé, si la tesi que he anat defensant en aquesta sèrie d’articles és correcta, si entrem en una situació incerta i inestable per causa dels canvis geològics que l’acció humana ha introduït en el Sistema Terra i la pandèmia és el primer episodi rellevant de l’efecte d’aquestes modificacions sobre la nostra forma de vida, no sembla massa sostenible confiar en una restauració de la normalitat tal com la coneixíem i, a més, de manera immediata. Si deixem de banda el marc general i ens concentrem en la pandèmia actual, cal subratllar que l’obtenció d’una vacuna i la seva posada a disposició del públic, condició que els partidaris de la possibilitat de una restauració de la normalitat pre-COVID-19 sembla que consideren imprescindible, no sembla un esdeveniment plausible a curt termini.

“Sembla evident que el nostre coneixement de la malaltia és molt més limitat del que havíem esperat”

L’any 2013, un equip d’investigadors neerlandesos publicava un estudi a PlosOne, una influent revista científica d’accés obert, en el que concloïen que el temps mitjà de desenvolupament d’una vacuna des de l’estadi preclínic és de 10,71 anys, mentre que la taxa d’èxit, això és, la seva probabilitat d’entrar en el mercat, és d’un 6 per cent. Donant per fet que es pot obtenir una vacuna contra el SARS-Coronavirus-2, això és, el virus que causa la pandèmia, si la investigació es desenvolupa d’acord amb els paràmetres mitjans descrits en l’estudi esmentat, no cal dir què significaria una espera d’una dècada. No cal dir el que això significaria des del punt de vista del “retorn a la normalitat”.

“La idea d’una victòria ràpida contra el coronavirus és més que problemàtica”

D’altra banda, a mesura que el temps avança, sembla evident que el nostre coneixement de la malaltia és molt més limitat del que havíem esperat i, a hores d’ara, la comparació amb la grip que fèiem els primers dies sembla més aviat ridícula. Si acceptem que els recursos invertits en la recerca de la vacuna poden disminuir considerablement el temps d’obtenció i comercialització d’una vacuna, continua essent complicat acceptar horitzons tan curts com per a què l’impacte de la pandèmia no sigui profund —potser un escenari optimista ens portaria al 2022—. En tot cas, sembla evident que això passar per acceptar que pot obtenir-se una vacuna, cosa que, a dia d’avui, no és clara.

“Molts ciutadans pròspers no accepten que la crisi actual impugna el seu estil de vida”

Així doncs, la idea d’una “victòria” contra el coronavirus i una restauració de la vida tal com la coneixíem és molt més que problemàtica i, en tot cas, com assenyalava en els articles anteriors de la sèrie, cal pensar en nous episodis disruptors en el futur. Això no treu, però, que aquells que estaven acostumats a la prosperitat —a costa, tot s’ha de dir, d’una explotació massiva dels recursos planetaris i de l’exclusió i la misèria de la major part de la població mundial— estiguin poc disposats a acceptar que la crisi actual és una impugnació completa la seva manera de viure, no pas una crisi passatgera a la que es pot “combatre” i “vèncer”. És en aquest context en el que cal interpretar la reacció de l’extrema dreta davant de la situació. Les manifestacions automobilístiques —individus aïllats en els seus vehicles cremant gasolina— d’aquests dies són tota una metàfora de la reacció d’aquells que mantenen estils de vida insostenibles davant d’una situació que els amenaça.

“És plausible un creixement de l’extrema dreta com a reacció irada contra el desconegut”

Per això, és plausible que la crisi generi un creixement de l’extrema dreta arreu del món desenvolupat, una reacció agressiva i irada contra el desconegut que amenaça el món tal com el coneixíem. En aquest aspecte, la crisi del COVID-19 apareix novament, no pas com un originador, sinó més aviat com un catalitzador de processos socials i, en aquest cas, polítics, que ja existien. Davant del previsible creixement de l’extrema dreta, on la por a la inseguretat de molts acabarà confluint, les forces polítiques tradicionalment hegemòniques difícilment trobaran resposta, en la mesura que no és molt sexy explicar als electors que la vida que tindran en el futur serà previsiblement pitjor —mesurada amb els paràmetres avui hegemònics— que la que tenien, per la qual cosa la centralitat del debat la colonitzaran, d’entrada, els populismes xenòfobs, patriarcals i negacionistes. Davant de la impossibilitat de trobar solucions, sempre tenim a mà la possibilitat de trobar culpables.

“La militarització de la resposta a la pandèmia és una mostra del discurs populista i xenòfob”

La militarització de la resposta a la pandèmia és la mostra de com aquest discurs tendeix a ocupar l’espai públic, mostrant que personatges com Trump, Johnson, Bolsonaro o Salvini responen a un moviment global de resistència davant de la impugnació de l’estil de vida definit pel patró de l’individu blanc occidental, narcisista i depredador, que ha definit els patrons de comportament hegemònics dels últims segles. Davant d’això, l’esquerra tradicional empal·lideix, sinó replica directament aquest discurs, com mostra l’escenografia militaritzada de les primeres rodes de premsa de l’executiu espanyol davant de la crisi, tot exhibint la idea de una resposta ferma i contundent davant de la crisi. Difícilment, doncs, les formes polítiques tradicionals seran capaces d’articular una reacció. De les alternatives, en parlaré en el pròxim article de la sèrie.

Dr. Jordi Jaria-Manzano

Professor agregat Serra Húnter de dret constitucional i ambiental (Universitat Rovira i Virgili)

Investigador del Centre d’Estudis de Dret Ambiental de Tarragona


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *