Advertisement Advertisement
Carregant ...

El món després de la pandèmia (4): connexions

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

“Les noves polítiques posaran l’èmfasi en la cura, la protecció de la vulnerabilitat i la cooperació.

El 28 de maig de 2011, The Economist, dedicava la seva portada a l’Antropocè, amb una imatge del planeta Terra representat com un artefacte de producció humana. El subtext de la iconografia utilitzada seria que, en definitiva, l’Antropocè representaria una era geològica en què els éssers humans —o, almenys, alguns d’ells— tindrien la capacitat de manejar el Sistema Terra com si fos una màquina i, en conseqüència, determinar el seu comportament i adaptar-lo als seus desitjos i necessitats. D’aquesta manera, el setmanari, publicat a Londres des del 1843 i considerat com un dels mitjans més representatius del mainstream capitalista —ja Karl Marx el descrivia com l’òrgan de l’aristocràcia financera—, assumia el relat de l’anomenat ‘Bon Antropocè’, d’acord amb la qual el canvi geològic seria la culminació del projecte de dominació tècnica i explotació econòmica de la natura que representa la Modernitat.

“La incertesa i la complexitat de la nova situació tenen una conseqüència molt remarcable en el debat polític”

Aquesta fantasia de gestió tecnocràtica del planeta, que vindria simbolitzada pels projectes de geoenginyeria, sembla, però, que no s’ajusta a l’esquema d’incertesa, inestabilitat i processos no lineals que va consolidant-se com el relat dominant sobre l’Antropocè entre la comunitat de la ciència del Sistema Terra. Ja he parlat en articles anteriors de la sèrie del vincle entre la pandèmia i el procés de transformació planetària en curs, així com de les incerteses estructurals que se’n deriven, la qual cosa ens porta a la necessitat d’enfortir la resiliència de les comunitats humanes davant d’un escenari de canvis disruptius no lineals. En definitiva, més que una era de manipulació completa del planeta per part dels éssers humans, sembla que entrem en un escenari en què la complexitat de la Terra afirma el seu caràcter inaprehensible davant de la pretensió humana de dominació.

“La inèrcia social ens porta a exigir solucions als responsables per recuperar la normalitat”

La incertesa i la complexitat que defineixen la nova situació tenen una conseqüència molt remarcable en el debat polític, en la mesura que se’n deriva la impossibilitat de “resoldre els problemes” que es presentin, tal com hem pensat que havia de fer-se en l’escenari estable de l’Holocè. Més aviat, sembla que es tracta d’adquirir la capacitat d’entomar els canvis disruptius i navegar en un escenari incert i amenaçador. L’època de la pretensió de control ha passat. El repte és ara el desenvolupament de la resiliència. Tanmateix, la inèrcia social és més aviat l’exigència de “solucions” als “responsables” per recuperar la “normalitat”. Per això, davant d’aquesta inèrcia, en l’article anterior concloïa que les opcions polítiques d’un populisme més agressiu tindran un suport considerable, en la mesura en què apareixeran com a portadores de les “solucions” a través de la identificació dels “responsables” tot assegurant que no cal renunciar a la “normalitat”.

“Les noves polítiques posaran l’èmfasi en la cura, la protecció dels vulnerables i la cooperació”

Però això no és altra cosa que una mala interpretació del canvi geològic en el mateix sentit que ho feia aquella portada de l’Economist. El mateix nom d’Antropocè és problemàtic i enganyós. No és el mateix asseverar que els éssers humans —o alguns d’ells— han provocat una transformació geològica que afirmar que tenen sota control el comportament del planeta. Aquest desplaçament és essencial per entendre el terreny de les noves polítiques que, segurament, la crisi provocada per la pandèmia tendirà a catalitzar. En definitiva, no es tracta tant de trobar “solucionadors”, com d’aprofundir en la capacitat de les comunitats humanes de tenir cura d’elles mateixes, dels seus membres i dels seus entorns, preparades per adaptar-se i respondre a canvis disruptius no lineals i no controlables. En aquest punt, la confluència entre un cert pensament feminista i un cert ecologisme, posant l’èmfasi en la cura, la protecció de la vulnerabilitat i la cooperació, més que en la autonomia, el domini i la llibertat individual, representa una praxi política realment alternativa al consens capitalista que domina la política institucional.

“La confluència d’ecologisme i feminisme representa una alternativa al consens capitalista de la política institucional”

En definitiva, la pandèmia ha posat de manifest que tothom, fins i tot els més pròspers, som vulnerables i dependents, encara que ens costi reconèixer-ho i que, quan ens tornem a veure les orelles, preferim, de nou, la fantasia narcisista de la nostra satisfacció individual via consum. Per això aquells que ens venguin el manteniment d’això recolliran suports creixents i, per això mateix, no podran oferir una resposta adequada als nous escenaris crítics que el món inestable en el que comencem a viure anirà generant. Ara bé, això no significa pas que, en algun moment del futur, assistim a alguna cosa semblant a un procés revolucionari que generi, de manera sobtada, una nova organització institucional de la societat. No hi haurà una Bastilla ecofeminista.

“No ens apropem a un procés revolucionari. No hi ha alternativa al capitalisme financer globalitzat”

En realitat, no hi ha una alternativa al capitalisme financer globalitzat. Per això, les pràctiques polítiques contrahegemòniques no apareixeran com un desafiament global a les estructures socials dominants. Més aviat, es pot pensar en micropràctiques disperses i canviants que parteixen de l’acceptació del final del relat narcisista de la Modernitat —en què tot plegat es posa al servei de la satisfacció del jo— i l’aprofundiment de les connexions i la cooperació. En aquests espais de proximitat, es podrà desenvolupar la construcció de noves formes de convivència, que abasten des de l’alimentació fins a l’afectivitat. Però això no s’articularà com una nova estructura institucional que substituirà l’actual, ni presentarà un relat d’emancipació universal alternatiu a la utopia salvífica moderna, que prometia l’alliberament final de l’individu humà. Per contra, les institucions continuaran captives dels mercats, disfressant la seva impotència amb l’espectacle d’un enfrontament dialèctic agre i virulent, però sense fons, i la il·lusió solucionista.

“Les noves polítiques no es desplegaran a les institucions i seran més aviat invisibles als mitjans de comunicació”

En definitiva, les novetats polítiques que ens esperen es desplegaran més aviat en escenaris no institucionals, inspirades per una aproximació pragmàtica a un món incert i perillós, centrades en la protecció de les vulnerabilitats més que en el desplegament de l’autonomia individual, desconfiades davant de la divisió moderna entre l’espai privat i l’espai públic, conscients dels vincles, les relacions i les dependències entre els éssers humans i també les realitats no humanes. Les novetats polítiques tindran més a veure amb les pràctiques que amb els discursos i, per aquest motiu, seran més aviat invisibles en l’escenari cada vegada més banal que presenten els grans mitjans de comunicació. Si les resistències seran icòniques, representades a través d’imatges significatives com la de les manifestacions d’automobilistes encapsulats en els seus vehicles —aïllament individual i narcisisme consumista—, a la que al·ludia en l’article anterior de la sèrie, les connexions que conformaran les noves praxis de vida seran més aviat invisibles.

“El món després de la pandèmia és un món sense grans relats i esdeveniments i herois”

El món després de la pandèmia és un món sense grans relats, sense grans esdeveniments, sense grans herois, sense grans símbols, un món, en definitiva, sense utopia, una esmena a la totalitat de la construcció de la política tal com la coneixem, almenys des de les primeres revolucions liberals. No hi ha un horitzó final d’alliberament. No hi ha un final feliç. Per això, l’esquerra tradicional està desorientada i es consumeix entre la promesa d’una prosperitat generalitzada que no pot complir i el servilisme davant dels gestos d’una dreta agressiva que s’anirà reforçant davant de les pors i les inseguretats, lliscant sobre la inèrcia del consumisme narcisista i adaptant-se a les exigències del guió de la societat de l’espectacle. Davant d’això, la nova política és ben diferent dels gestos vacus de retòrica revolucionària que alguns ens han volgut vendre; serà més aviat invisible, centrada en les cures i les connexions, pragmàtica i centrada en les microresistències.

“En l’escenari de transformació global, s’obriran oportunitats pel món local”

En l’escenari de transformació global, igual que els grans relats del passat, les grans estructures institucionals, basades en dinàmiques top down, capturades per les elits i funcionals als processos de jerarquització i exclusió que la il·lusió consumista amaga, seran cada vegada més disfuncionals. Paral·lelament, s’obriran progressivament oportunitats a les pràctiques de proximitat, obertes a les dinàmiques de xarxa que han d’anar substituint els ordres jeràrquics i estàtics que associem a la política. En aquest punt, el món local ha de tenir un protagonisme particular, ja que és un escenari prou reduït com per desenvolupar resiliències i desplegar pràctiques de cura, protecció i cooperació, en el marc d’un escenari físic singular que facilita la connexió i l’enxarxament. D’això en parlaré en el pròxim i últim article d’aquesta sèrie.

Dr. Jordi Jaria-Manzano

Professor agregat Serra Húnter de dret constitucional i ambiental (Universitat Rovira i Virgili)

Investigador del Centre d’Estudis de Dret Ambiental de Tarragona


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *